Martí Boada: l’obrer ambiental i l’enamorament forestal

Crònica de la concessió del premi Canigó al científic Martí Boada a la Universitat Catalana d'estiu

VilaWeb
Fotografies: UCE.
Esperança Camps Barber
18.08.2022 - 19:27
Actualització: 19.08.2022 - 11:57

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Cinquanta anys d’amistat, ocells i boscs a l’escenari del Lido de Prada. Aquest és el resum de l’acte de lliurament del premi Canigó de l’UCE al doctor Martí Boada. L’auditori era ple de gent. Amics, companys de Boada. La laudatio l’ha feta l’ornitòleg i naturalista Jordi Sargatal, que ha llegit un text carregat de respecte i d’amistat cap a Boada. Es van conèixer l’any 1973, quan Sargatal tenia setze anys i Boada en tenia vint-i-quatre. Els va unir la passió per l’ornitologia i la ràbia de veure com l’acció humana destruïa el paisatge. Dos elements d’integració per a fonamentar aquests prop de cinquanta anys d’amistat.

Sargatal ha recordat que l’any 1976 tots dos van fer cap a Bèlgica per denunciar què passava amb els aiguamolls de l’Empordà i defensar la necessitat de conservar-los. “Ens miraven amb expectació”, ha recordat Sargatal. Sobretot perquè l’estat espanyol sortia de la dictadura. I partir d’ací, anar fent. Anar seduint la gent a favor de la preservació, els premis, les publicacions, els doctorats i tota l’enorme carrera de Boada. La passió i l’estima pels boscs i, per tant, pels humans que els habiten.

Podeu llegir ací la laudatio sencera de Jordi Sargatal a Martí Boada:

La caiguda del cavall a l’UCE

Martí Boada ha armat el seu discurs d’agraïment convocant la ironia i els records. “La broma i la ironia són pedagògiques. La broma és com la vaselina o la beixamel als canelons.” Rep el premi content, diu, en un moment en què té unes certes limitacions físiques que li limiten la mobilitat. Ha reivindicat l’orgull de provenir d’una família humil. “Estem orgullosos del nostre sansculotisme, som la gent que quan apreníem a caminar, apreníem a treballar, i aquest origen et dóna uns valors, la capacitat de donar valor a les coses.” Boada és el xiquet que no va tenir mai allò que demanava als Reis. La bicicleta o la pilota de futbol. Això no el va traumatitzar, diu.

“En tota aquesta trajectòria meva, la caiguda del cavall va ser a Prada l’any 1976, el primer any que vaig venir.” Ha explicat Boada que va arribar a Prada conduint el bibliobús, un artefacte de setze metres carregat de llibres i patrocinat pel mecenes Carulla. “Anàvem de poble en poble, érem dos tripulants i havíem de complir dues condicions: tenir el carnet de primera especial i un cert coneixement de Ramon Llull.” Com que no eren gaire gent, Boada va obtenir aquella feina.

“Quan venia a l’UCE, recarregava el diapasó del patriotisme, fos quin fos el moment històric. La immersió, el sentiment de llibertat, els companys i les companyes que patien la incomprensió lingüística. Aquí vam aprendre el suport de la gent exiliada que trobàvem a cada poble i que havien començat una nova etapa de la seva vida.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Les llúdrigues de Rodríguez Ibarra

Martí Boada ha destapat la caixa dels records també per a lloar el seu amic Sargatal i ha contat una de les anècdotes que més han fet xalar el públic. Es tracta de la manera com es va aconseguir de repoblar els rius catalans amb llúdrigues. Després de lamentar la desaparició de la darrera, Sargatal es va armar de valor per a demanar llúdrigues a l’únic lloc de l’estat espanyol on semblava que abundaven. L’únic inconvenient era que el president d’aquella comunitat autònoma era Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Tan anticatalà, ell. “Sempre hi ha lluitadors i pioners i els seus noms no s’estudien a la universitat”, ha dit, per a ressaltar el valor de Sargatal d’entrar al despatx de Rodríguez Ibarra i marejar-lo tant que, finalment, l’antic dirigent socialista va acceptar de cedir els animalons per repoblar els rius.

El localisme per a estimar el món sencer

Martí Boada ha declarat que l’amor al món naix amb l’amor al poble. “Algú podria interpretar aquest amor al territori i al país com un localisme de dretes. Però té un sentit revolucionari. Pensar planetàriament, globalment, ho puc fer perquè sóc capaç d’estimar el meu país. I això és, sens dubte, la manera més sincera d’estimar l’Amazònia.” Diu Boada que si això no passa, és frivolitat. “És com el dia del Domund, els negrets i les dones burgeses que dedicaven un dia al negre.”

D’aquesta manera, Martí Boada, que diu que va fluix de rodes, ha reivindicat l’estima a les coses locals. “No enaltint una cultura taparàbica amazònica, però passant del compromís amb el país propi. Això és cosmètica.”

Podeu veure ací l’acte complet del lliurament del premi Canigó a Martí Boada:

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes