Marta Rovira, Clara Ponsatí i la sedició: l’una podria tornar aviat, però l’altra no

Una sentència del Suprem de fa un any sobre euroordres canvia el panorama per a l'una i l'altra en cas que Marchena apliqués els nous desordres públics al 2017

Josep Casulleras Nualart
18.11.2022 - 21:40
Actualització: 19.11.2022 - 07:18
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

I els exiliats, què? Ja hem vist que és mentida que la reforma del codi penal espanyol faciliti l’extradició del president Carles Puigdemont, de Clara Ponsatí i de Toni Comín, per més que ho hagin repetit el president espanyol, Pedro Sánchez, i la seva vice-presidenta primera, Nadia Calviño. Però aquesta reforma, que preveu la derogació de la sedició i la modificació del delicte de desordres públics, pot tenir conseqüències importants per a alguns dels exiliats. Principalment, per a Marta Rovira, exiliada a Suïssa, i per a Clara Ponsatí, a Bèlgica, perquè cap de les dues no és perseguida actualment per malversació, un delicte que també es podria acabar modificant d’alguna manera en la reforma del codi penal però sobre el qual hi ha molt poques certeses. Si la sedició desapareix, totes dues en podrien sortir beneficiades, però el Suprem té la capacitat de fer un moviment que en aquest cas perjudicaria sobretot Ponsatí. Rovira, en el pitjor dels casos, quedaria lliure de càrrecs el juliol de l’any vinent.

El panorama del retorn de Rovira

Comencem per la situació de Marta Rovira, que és exiliada a Suïssa d’ençà del 23 de març de 2018, quan es va negar a comparèixer davant del jutge Pablo Llarena, que l’havia citada al Tribunal Suprem espanyol juntament amb Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva. Llarena l’hauria tancada a la presó. El jutge la va processar per rebel·lió, i aquell dia va emetre una ordre internacional de crida i cerca contra ella i unes noves euroordres contra els exiliats a Bèlgica.

En el seu cas, Llarena no va gosar mai de demanar l’extradició a Suïssa, per un procediment diferent del de les euroordres entre estats membres de la Unió Europea. A Suïssa les extradicions es regeixen per un funcionament que depèn de convenis bilaterals entre estats. El govern suís va dir públicament que no concedia extradicions per motius polítics. I aquella ordre de detenció internacional de Llarena, remesa a la Interpol i que fou comunicada segurament a les autoritats suïsses, no es va arribar a tramitar mai. Llarena no va demanar l’extradició perquè sabia que, arribat el cas, la justícia suïssa aplicaria un test de predomini polític sobre unes determinades conductes sol·licitades en l’extradició. Suïssa valoraria el pes del fet polític. En el conveni bilateral d’extradició hi ha una llista de delictes, però són delictes comuns. En canvi, la rebel·lió i la sedició són delictes polítics, de manera que l’extradició seria denegada.

Llarena es va estimar més de mantenir Rovira reclosa a Suïssa, amb el recordatori permanent de l’ordre de detenció estatal, del processament per rebel·lió i de la possibilitat d’activar una euroordre contra ella en el cas que trepitgés cap altre estat de la Unió Europea. Tot plegat, i el fet que Llarena en el processament li atribueixi un paper primordial en l’organització del referèndum, ha actuat com una amenaça per a ella. Si vol fer un pas com el de Meritxell Serret o el d’Anna Gabriel, ho té més complicat, és molt més arriscat. Però la derogació de la sedició li obriria la porta del retorn.

Abans haurà de saber quina revisió de la sentència farà el Tribunal Suprem sobre els condemnats per sedició en el judici contra el procés. Si el Suprem es limita a deixar sense cap efecte la condemna per sedició perquè el delicte ha desaparegut del codi penal, Rovira tindrà moltes garanties que no li passi res si torna de l’exili. Ella fou processada per rebel·lió, perquè la sedició no va aparèixer fins a la condemna dels presos, un any i mig després. Però la conducta que se li atribueix en el processament fa pensar que en cas que comparegués ara davant del Suprem li obririen judici oral amb una acusació per sedició. Si el Suprem assumeix simplement la desaparició de la sedició, Rovira, amb el tempteig previ del terreny judicial que faria el seu advocat Íñigo Iruin i que ja va fer amb Serret i amb Anna Gabriel, podria tornar.

Però pot passar que el Tribunal Suprem requalifiqui els fets jutjats del Primer d’Octubre i els encaixi dins el nou delicte de desordres públics agreujats, en substitució de la sedició. Si aquest fos el cas, Rovira hauria d’esperar que passés el temps de prescripció del delicte, que en aquest tipus penal que el PSOE i Unides Podem volen reformar seria de cinc anys en comptes de vint. Per calcular el moment de la prescripció del delicte, en el cas dels exiliats (“processats en rebel·lia”, en terminologia jurídica espanyola), cal començar a comptar d’ençà del darrer impuls processal. I en el cas de Marta Rovira, això va ser el seu processament, el 23 de març de 2018. De manera que el 23 de març de l’any vinent ja li prescriuria aquest delicte.

Ara, és possible que el Suprem consideri que el darrer acte d’impuls processal sigui la retirada de l’ordre internacional de crida i cerca contra Rovira, el 19 de juliol de 2018. En aquest cas, la prescripció dels nous desordres públics s’acabaria per a ella el 19 de juliol de l’any vinent. Però no pas més enllà, perquè quan Llarena va emetre les darreres euroordres, l’octubre i el novembre del 2019, no va emetre cap nova ordre internacional contra Marta Rovira. Li mantenia l’ordre estatal i l’amenaça d’euroordre si trepitjava territori de la Unió Europea, però res més. Sobre el paper, i si es compleix la reforma del codi penal anunciada, Marta Rovira podria tornar l’estiu de l’any vinent a tot estirar.

Una maniobra del Suprem pensant en Ponsatí (i la resta d’exiliats a Bèlgica)

La situació de Clara Ponsatí, reclamada per sedició pel jutge Llarena, és ben diferent. D’entrada, és eurodiputada. Ara mateix té immunitat provisional malgrat el suplicatori que el Parlament Europeu va aprovar contra ella, Puigdemont i Comín. Aquesta immunitat impedeix que es continuï tramitant l’euroordre a Bèlgica contra ella. Si els exiliats aconsegueixen de tombar judicialment aquest suplicatori, mantindrà la immunitat, si més no fins a final de la legislatura, l’estiu del 2024. Que la pugui allargar dependrà aleshores de si torna a ser elegida eurodiputada.

Malgrat el fet que sigui eurodiputada, Llarena no ha retirat l’euroordre que va emetre contra ella el novembre del 2019. La seva immunitat impedeix que cap estat la pugui tramitar, però l’euroordre roman activa. Si es deroga la sedició i el Suprem no la substitueix per desordres públics en el cas de la sentència contra el procés, Ponsatí quedarà lliure de càrrecs. Però el criteri que fixi el Suprem en una revisió de la sentència és important, perquè marca la possibilitat que o bé hagi de decaure l’euroordre per sedició perquè aquest delicte ja no existeix i bé n’emeti una altra per desordres públics si el tribunal assimila aquest tipus delictiu actualitzat en la reforma del codi penal a la vella sedició. L’amenaça de penes de presó disminuiria, però la persecució continuaria.

I en el cas de Ponsatí, a diferència de Marta Rovira, no hi ha un horitzó clar ni proper de quan prescriuria el delicte. Si el Suprem, en la revisió de la sentència, assumeix que la sedició cau i res més, a Ponsatí se li obriria la porta del retorn. Però si considerés que en comptes de sedició els fets del 2017 són els nous desordres públics la situació per a ella seria diferent que no la de Rovira.

El Suprem va fer una maniobra molt calculada i que va passar força per alt el febrer del 2021, quan va dictar una sentència sobre un cas d’un acusat per robatori per homicidi que va fugir i contra el qual van dictar una euroordre. Aquest individu fou processat en rebel·lia el 1998, i no el van trobar mai. El 2018, quan van passar els vint anys de prescripció del delicte de què l’acusaven, un jutge de Madrid, primer, i l’Audiència de Madrid, després, van arxivar la causa. Però l’any passat el Suprem, en un tribunal on hi havia entre els magistrats Pablo Llarena, va canviar la doctrina.

Perquè va valorar que el 2004 s’havia dictat una euroordre contra el processat. I això ha servit ara al Suprem per a dir que quan s’envia una euroordre, aquest sol fet atura el temps de prescripció del delicte. Amb aquest precedent, creat fa poc més d’un any, el temps de prescripció per als exiliats contra els quals hi ha euroordres (i Llarena les manté actives expressament contra tots ells per més que siguin eurodiputats) roman aturat. I no començarà a comptar fins que l’euroordre quedi resolta d’alguna manera, o bé perquè Llarena la retira, o perquè aconsegueix el lliurament de la persona perseguida, o perquè l’estat al qual es demana la rebutja.

La reforma de la sedició de Sánchez, doncs, pot beneficiar a curt termini Marta Rovira. Però encara deixa en mans del Suprem (si el Tribunal de Luxemburg no li parés els peus en la sentència que aviat dictarà sobre les qüestions pre-judicials de Llarena) el temps incert que hauria de passar perquè Ponsatí pogués tornar amb garanties jurídiques, si més no sobre el paper. El cas de Puigdemont, Comín i Puig, pel fet de ser perseguits per malversació, haurà de tenir consideracions a part.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes