Fotografia: RODNAE Productions / Pexels.

Catalunya, any quatre després del Primer d’Octubre, titular de juliol: “Escrivà avança que els baby boomers hauran de triar entre ‘un ajust petit’ en la pensió o ‘treballar una mica més'”; i aquest altre és de la setmana passada: “Escrivà demana un canvi cultural per [ajustar-nos a la tendència europea de] treballar cada cop més dels 55 als 75 anys.” José Luis Escrivà és el ministre espanyol de Seguretat Social i no sé què més, i les va deixant anar. Així estem avui, senyores: pendents dels plans dels governs espanyols, amos del nostre destí. Catalunya, any quatre, bla, bla.

Els catalanets que patien perquè la independència els deixaria sense pensions, de moment no cal que s’amoïnin: si tot continua igual, podran quedar-se sense amb el pit inflat d’espanyolitat, abraçats al seu passaport. També podem imaginar-nos per un moment que els catalans ja som independents i que s’ha acomplert el nefast vaticini: que el nou estat hagi esdevingut una Espanya en miniatura. En aquest cas, seria des de l’administració catalana que sortirien a anunciar-nos les retallades de les pensions i que ens anem mentalitzant de treballar fins més enllà de la ratlla. I així i tot, servidora encara em faria la mateixa pregunta: treballar de què?

El mercat laboral està canviant més ràpidament que mai a la història, no cal ser economista per veure-ho. Avui, els jóvens treballadors es dediquen a feines que quan naltros vam començar no existien, perquè moltes de les necessitats actuals encara s’havien d’inventar. I, malgrat tot, malgrat que les noves generacions estan naturalment més adaptades a aquest món accelerat, la meitat dels jóvens de l’estat espanyol no tenen feina, i els que en tenen, no en poden viure. Si això ja passa ara, quin final de vida laboral ens espera, als veterans?

Parlo com a autònoma de la generació del baby boom i rodalia. Tot el meu entorn són autònoms. Els pocs assalariats que conec, si no són mileuristes, són funcionaris, un món a part. Perquè entre aquest extrem i l’altre, les diferències són abismals: de condicions, de prestacions, de drets laborals. Som gent que treballem si fa no fa les mateixes hores en feines de qualificació semblant, que paguem les mateixes factures i ens alimentem igual, però que habitem planetes diferents, amb perspectives de futur fins i tot oposades. Aixeco la vista del teclat i m’ho demano: quines probabilitats hi ha que, d’aquí a quinze o vint anys, encara existeixi la feina que fem ara? I si encara existeix i encara som autònoms, quin miracle farà que puguem cotitzar sobre una base que avui, a ple rendiment, no hi podem arribar? I qui ens diu, tant a autònoms com a contractats, que ens continuaran volent quan siguem vells, al costat de perfils jóvens i vigorosament preparats que cobraran menys per fer la mateixa cosa? Deixant de banda les excepcions que ho confirmen, l’experiència adquirida amb els anys ja no té el valor d’abans: el que és més rendible per a l’empresari és el “vagin passant”.

Amb aquest panorama, ja ho veiem ara: perdre la feina a partir dels cinquanta pot significar l’exclusió definitiva del vertiginós mercat laboral. Això sí que ho diuen els economistes, i amb la mateixa certesa que afirmen que no hi haurà mai més feina per a tothom. Per això insistim: treballar de què, senyors manadors? Així com cada mes, cada dia, cada minut surt una nova actualització del nostre programari habitual, la capacitat d’actualització d’un treballador és limitada, i més amb el pas dels anys. Per això fa l’efecte que aquests senyors que tiren la pilota de les pensions endavant, continuen ancorats en la mentalitat de quan els oficis eren constants i per a tota la vida, aquell miratge que la bossa de futurs vells només coneixerem de vista, entrepanats com ens hem quedat entre aquells que amb un sol salari familiar van poder adquirir una casa i l’apartamentet a la platja i van enviar la canalla a la universitat, i l’alè turbodinàmic dels qui podrien ser fills nostres i que, en sec, els hem de considerar rivals en un joc desesperat de les cadires, en comptes de veure’ls com el relleu natural que els tocava ser.

També la setmana passada, any quatre després de l’1-O, deia el governador del Banc d’Espanya: “L’habitatge en propietat del jubilat l’han de considerar part de la renda; que el venguin i tindran recursos.” Un bravo per la reencarnació ibèrica de Maria Antonieta i els seus croissants (o brioixos, o pastissos, tant se val), que ens proposa el problema principal d’avui com la gran solució de demà: vinga més pilotes endavant.

Podríem dir que no hi ha precedents, del que ens espera a la primera generació postdictadura que no tindrà dret a retirar-se amb dignitat. Amb la piràmide demogràfica més envellida que mai, som legió, i tot el que ens passi serà en una proporció que per poca serà molta. Podríem dir també que la nostra davallada en massa, des de l’efímera prosperitat dels anys de joventut fins al risc d’exclusió de l’últim tram de la vida, serà una mena d’experiment social. Ho podríem dir però seria mentida: és molt fàcil saber què passarà, només cal mirar als exclosos d’avui i sempre, als que s’han quedat sense oportunitats abans que naltros, que no han sigut mai pocs, i multiplicar-los per tant.

L’única manera de frenar la catàstrofe, perquè és una catàstrofe anunciada, també és fàcil de saber: la implantació de la renda bàsica universal. I ho dic per acabar, i ho dic sense ignorar del tot que ERC i la CUP van acordar de començar a implantar-la enguany, però gradualment, és a dir: una RBU sense la U, i ja serà universal més endavant; com si a Catalunya, l’any quatre del Primer d’Octubre, tot això no fos parlar per parlar.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.