Marta Pascal signant el llibre a Sánchez Llibre (fotografia: EFE).

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

‘Convergència va exercir amb èxit el paper de partit nacional que actualment trobo a faltar en la societat catalana.’ Aquesta és una de les frases que Marta Pascal ha escrit al llibre Perdre la por (Catarata) que ha presentat aquesta darrera setmana. L’obra de Pascal, que repassa el procés català i proposa la creació d’un nou partit polític, es va presentar a la llibreria la Central del carrer de Provença de Barcelona i la fila zero parlava tota sola: Miquel Roca, Carles Campuzano, Josep Sánchez Llibre, Jordi Xuclà, Ramon Espadaler, Lluís Recoder, Felip Puig, Santi Vila i fins i tot Francesc Sánchez. La Convergència de tota la vida fent costat a una de les rivals de Carles Puigdemont i l’estratègia unilateral.

Pascal, actualment senadora a Madrid, aborda la necessitat de crear un partit nou basat en el vell ideal de Jordi Pujol: unir votants independentistes i autonomistes. El president Pujol, els uns els convencia que els duria a la independència i els altres, que la frenaria. I el votaven tots dos.

Segons Pascal, ara Catalunya necessita un partit que torni a aplegar aquests dos grups en un de sol: en aquest nou partit ‘hi han de poder conviure sobiranistes que defensin el dret de decidir; independentistes que defensin un estat propi per a  Catalunya; catalanistes partidaris de posar Catalunya al centre de tot; i nacionalistes que reivindiquin més poder polític per a Catalunya. Un partit en el qual convisquin i dialoguin els qui defensen un encaix entre Catalunya i Espanya diferent de l’actual amb aquells que defensen una Catalunya independent’, i que ha de fer ‘un esforç per a trencar la dinàmica de blocs, per a valorar les posicions de punt de trobada i de diàleg, per a fugir de la retòrica estèril i construir un projecte de país que s’allunyi de la polarització’. En definitiva, ‘un espai que ha d’acumular al seu si tota la microfragmentació que s’ha produït en el tradicional espai polític convergent’. Al llibre Pascal diu que un dels grans errors que va cometre com a coordinadora general del PDECat va ser esborrar el passat convergent de la nova formació.

Pascal al llibre insinua el seu independentisme a la pujoliana manera, dir sense dir. És el seu objectiu, però no ara, i no així. Com el referèndum. És l’objectiu, però no ara, i no així: ‘Fem un altre referèndum? La meva resposta sol ser categòrica: ara no. La única manera de fer-lo serà amb un pacte amb l’estat. Crec que avui hem de retirar la pressió i el focus del referèndum. Aquesta és l’eina que hem d’utilitzar quan hi hagi almenys dues condicions. La primera és un pacte amb l’estat, que certament ara és lluny, per més injust que sigui. La segona és saber que podrem guanyar-lo o que almenys estem en condicions objectives de poder-lo guanyar. El referèndum és la solució, però no ara. I quan sigui que sí, serà per a guanyar-lo i organitzat de manera pactada amb l’estat.’

La proposta de Marta Pascal, de moment, ha rebut unes reaccions que no semblen pas gaire encoratjadores. Ahir Francesc-Marc Àlvaro, molt llegit per les elits convergents en el passat, explicava a La Vanguardia això: ‘Seria un error enorme basar qualsevol nova opció catalanista (connectada o no amb el sobiranisme) en la promesa de tornar al ­passat.’ I afegia: ‘Hi ha els que enyoren una tercera via des del primer dia (els electors fidels a la desapareguda Unió Democràtica, per exemple) i hi ha els que mostren el seu desacord amb el desenvolupament concret del procés sobiranista, però no abjuren de la independència. Intentar atreure votants tan diferents amb una sola opció i un únic programa és gairebé impossible. A més, hi ha la qüestió del lideratge: quina figura estaria en condicions d’aglutinar totes aquestes sensibilitats?’

Ni al llibre ni a les presentacions d’aquests dies Marta Pascal no ha manifestat que vulgui ser a candidata. I Lluís Recoder, que també sona, es manté en silenci.

Una altra persona que ha teoritzat sobre la necessitat d’un nou partit és Carles Castro, analista electoral de La Vanguardia, que ha escrit un llibre en què diu que hi ha 300.000 independentistes desencantats que, sumats a una part dels 300.000 votants de Ciutadans espantats per l’excés d’espanyolisme, podrien donar gruix al nou partit. Torna a ser la tesi d’agrupar els dos blocs. Castro pensa en un partit catalanista, però en cap cas independentista. És un de més assemblat al que té al cap Santi Vila, que proposa un nou partit catalanista (però no independentista). Castro creu que en aquest partit li falta candidat, i a Santi Vila, oportunitat. No tenen ni l’home ni el moment.

Visió del procés

Marta Pascal presenta el llibre ara per aquesta raó: ‘És el moment de dissipar la por a la traïdoria que alguns m’imputaran; i alguns altres diran: “Finalment tornen i reconeixen que s’han equivocat.” Ni l’una cosa ni l’altra.’ Sigui som sigui, al llibre Pascal exposa, menys vehementment que a les entrevistes, les seves discrepàncies amb Puigdemont (‘Era obvi i evident que jo com a coordinadora general del PDECat no tenia la confiança del president Carles Puigdemont’) i a la seva estratègia (‘La meva crítica oberta que la CUP marqués els ritmes, a donar suport a la moció de censura contra el govern Rajoy, sumat amb la meva opinió discrepant a afrontar la declaració d’independència de l’octubre del 2017 sense els deures fets, ho vaig pagar car, ja que vaig haver de dimitir. […] Vaig defensar la convocatòria d’unes eleccions al Parlament de Catalunya després de l’1 d’Octubre abans que la proclamació d’una república catalana que tots sabíem que no seria real.’)

La crítica de Pascal es remunta a la campanya del 2012, quan Mas va perdre dotze escons (‘Aquella estratègia electoral s’ha demostrat errònia. Ens van passar factura les anomenades retallades i no vam saber llegir un malestar social fruit de la crisi econòmica que no només es podia pal·liar denunciant el menysteniment institucional i polític al qual Catalunya era sotmès’), però també a una manera de fer política i activisme més recent, que rebutja del tot (‘Són molts els polítics que el mateix dia exerceixen una posició institucional i unes hores més tard participen en talls de carreteres’).

Pascal vol posar, diu, el comptador a zero. ‘L’independentisme va cometre un error amb el ple del parlament del 6 i 7 de setembre: vam trencar un equilibri entre la legitimitat democràtica i el principi de legalitat. La resposta salvatge i desorbitada de l’estat amb la violència perpetrada l’1 d’Octubre és un altre error catastròfic. La resta d’errors emanen d’aquests dos errors originaris. […] És el moment que els polítics amb coratge facin un pas endavant i que la centralitat política no l’ocupin aquells que viuen còmodes en el conflicte i la tensió.’

Desquerra a dreta: Josep Cuní, Marta Pascal i Lídia Heredia (fotografia: EFE).

Llibre amarat d’un cert to dolgut (‘Ja sento els brams d’alguns puristes i legitimistes que m’escridassen per tova, autonomista, col·laboracionista o traïdora’), el llibre diu que la solució al conflicte català necessita un temps d’impàs, en el qual hauríem de veure l’amnistia, que l’estat reconegui Catalunya i que accepti la bilateralitat, que es recuperi el prestigi de les institucions catalanes i que es despenalitzi el delicte de sedició. Tot fent temps, i feina, fins que no arribi un referèndum: ‘Quan hi hagi les condicions de consens amb l’estat i les condicions internes per a poder-lo  guanyar, serà el moment de posar sobre la taula l’exercici del dret de decidir.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.