Marie Costa, batllessa dels Banys d'Arles (Vallespir), dimarts, al seu despatx (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Marie Costa, de seixanta-dos anys, és batllessa dels Banys d’Arles (Vallespir). Traductora i periodista, aquesta filòloga d’alemany va ser una de les ponents més aplaudides en l’acte d’homenatge als voluntaris de Catalunya Nord que van fer possible el Primer d’Octubre d’ara fa una setmana. VilaWeb ha volgut saber-ne una mica més, de la biografia i vivències d’aquesta independentista, militant de l’Assemblea, de Junts per Catalunya i candidata a les eleccions del Consell per la República. Ens rep al seu despatx de l’ajuntament, en què hi ha una estelada.

Marie Costa, al seu despatx. A dalt, de dreta a esquerra: una estelada, una figura de Sitges amb la bandera gai i el bust de la República Francesa.

El vostre discurs era d’algú que sap escriure.
—De set a set em dedico a l’ajuntament i a la nit faig de traductora i periodista. És el meu ofici. De periodista, treballo en una revista que es diu Cap Catalogne, que precisament vol fer descobrir el Principat a la gent d’aquí i del sud de França. M’ha apassionat d’una manera que no us podeu imaginar. I m’ha fet conèixer Catalunya completament. Hi baixo sovint. No hi ha cap comarca que no conegui. De traductora, he traduït el Baulenas, la Gemma Ruiz, i ara tradueixo Els gitanos catalans de França (Pagès Editors), de l’Eugeni Casanovas.

I la vostra mare, a què es dedicava?
—A cosir. Feia calces d’home. I després es va casar amb el meu pare i van ser botiguers aquí, als Banys. Tenien un minisupermercat que havia començat el meu avi.

El vostre avi era de la retirada o sou d’ací de fa segles?
—El meu avi era d’Olot i va venir aquí –que no digui ximpleries, ara– per formar part de la guerra del 1914, dels catalans que van venir a defensar França en la I Guerra Mundial. Per això va venir. No era l’hereu. Si no eres l’hereu, et donaven el rellotge de la comunió i fes bon camí. No va acabar anant a la guerra perquè havia estat ferit. No el van voler. I aquí va trobar la meva àvia, nascuda a Serrallonga, un mas de pagès. Van tenir tres fills, el meu pare era el més petit. Els altres avis venien de Roses i de Sant Miquel de Pere. Els avis, a casa, no parlaven francès. La qüestió era resolta: no es pot parlar francès a casa perquè els avis no l’entenen. Senzillament. Els pares em parlaven en català d’ençà de petita. Tenia una germana catorze anys més gran. Ja és morta. Era la meva cosina germana, però va ser adoptada.

I fills?
—Una filla, la Clara. No puc dir que ho sigui, de bilingüe, tot i que l’entén, l’escriu i el llegeix, el català. El pare, francès, quan es va casar amb mi va aprendre català. El parla com pot, però el parla.

Per què “Clara”?
—Perquè funcionava en francès i en català. I també per la compositora Clara Schumann i la pianista Clara Haskil.

Com descriuríeu la vostra infantesa?
—Va ser la infantesa d’una filla de botiguers en què la gent no té temps per a la mainada. Això fa molt per mi, perquè passo totes les vacances a Olot, on viu una cosina germana del pare amb un fill de quasi la mateixa edat que jo. Creixem junts. És una doble infantesa.

I a quin col·legi aneu?
—A Ceret. Perquè vaig triar d’estudiar alemany de primera llengua i el feien allà. L’alemany, el parlo perfectament, com el francès o el català. Va ser un amor. No ho sé, no ho puc explicar. L’amor no s’explica. Hi ha una música de l’alemany que m’és familiar, i aquí la tenim perquè hi ha molts jueus que vénen a prendre les aigües. El govern alemany els paga l’estada perquè havien estat deportats i etcètera. L’ídix l’havia sentit de sempre, de petita.

Que teniu arrels jueves?
—Pregunta molt difícil, però suposo que sí. Del costat de la mare, probablement som conversos. Perquè el nom de l’àvia és Salip, nom probablement jueu. Em considero jueva, encara que no ho sigui de sang. Culturalment, em considero completament jueva i com més gran sóc, més me’n sento. Hi ha un vincle fort entre Catalunya i el món jueu, i a l’ajuntament vaig dir que faríem l’Hanukkà. I cada vespre vam encendre l’espelma pel rabí de Perpinyà. Un amic del cor del meu pare es va morir en un forn a disset anys, per al pare va ser un trauma, i jo tota la vida he crescut amb aquesta idea de filosemitisme. En certa manera, m’era personal. I em vaig adonar d’una cosa molt senzilla: aquí vivim coses completament criptojudaiques.

Per exemple?
—Ens tallem les ungles o els cabells i els enterrem o els cremem. Quan una persona es mor, deixes l’espelma encesa a casa i després l’apagues. Amagues els miralls. Saps què diem, quan algú va ben vestit? “Avui vas vestit de dissabte.” Tot això es fa en el judaisme, no en el catolicisme. He llegit que el 30% de gent catalana d’aquí té arrels jueves o de conversos. I suposo que al Principat, també. Quan era cap de Cultura a Perpinyà, vaig fer una exposició al convent dels Mims sobre les festes de la Passió. Al mig, hi vaig posar una taula de seder per explicar que el Sant Sopar és el seder, la festa jueva de Pasqua. Si no, què és tot això de la sal i el pa? Feien el Péssah, que s’esqueia aquell dia. Quan ho expliques, la gent es queda tot parada.

Quin és el vostre currículum?
—Era molt bona estudiant, i vaig decidir de fer estudis literaris. Els meus pares no volien. Quan ets bon alumne, volen que facis matemàtiques. Faig Filologia Alemanya a Tolosa, on conec el meu marit, director d’orquestra i estudiant de Física. I després faig estudis d’intèrpret alemany i anglès a París. Vam anar a París i allà vaig començar a treballar d’intèrpret. Hi visc del 1979 al 1997. Divuit anys. I després treballo en una firma de discs clàssics, Erato, que tenia una filial en què feien pel·lícules de música clàssica. Un cop vaig tenir la meva filla, vaig començar a traduir des de casa i escriure. Crítiques musicals, crítiques de pintura.

I per què torneu de París?
—Quan el meu pare es va posar malalt, vaig entendre que si no tornava es moriria sense veure’l. Vaig trobar una feina a Perpinyà de directora de la música departamental. I després, a escala regional. M’ocupava de les escoles de música. Vaig durar quatre anys. I un dia em truca Jean Paul Alduy, que era el batlle de Perpinyà, i em diu que posi la meva candidatura com a cap de Cultura. Hi ha un jurat, i tothom arriba amb moltes referències. Però jo els dic: com aquí, no ho faré enlloc, perquè és el meu país. Vaig ser-hi dotze anys, a l’Ajuntament de Perpinyà. Primer, de cap de Cultura, després, de cap de Desenvolupament Territorial i de la Catalanitat, dels afers catalans.

Alduy és de les grans famílies de Perpinyà.
—De les famílies d’aquí! La seva família és dels Banys. La seva mare va ser l’alcaldessa quaranta-un anys. I el meu pare va ser el seu tinent d’alcalde.

El vostre independentisme, on el rebeu? El mameu o es desperta?
—El mamo a casa. Els meus pares no sé si es pot dir que fossin independentistes, però la meva família d’Olot, sí. Però molt. Sempre he crescut amb la idea que Espanya no té res a veure amb Catalunya, que és un altre poble. Ho noto al carrer, com a petita francesa que sóc. Noto també el franquisme. Noto que per anar a telefonar el meu pare, en aquell moment, cal anar a correus, a conferència. Cal esperar dues hores que vingui un suposat intèrpret. Que si parles català amb el teu pare, et vénen a interrompre perquè has de parlar francès, perquè ets una francesa trucant a França. Això ho sé de petita, a set anys. Noto que hi ha coses que es llegeixen a casa que no es poden llegir a l’altre costat. Un dia, noto que puc escriure en francès, i que no puc escriure en català. Onze anys. I dic: “Com pot ser?” Compro un llibre que es diu Per què canten els ocells?, i començo a fer les conjugacions, els accents, etc. Començo així. I darrere seu, tota la Nova Cançó. He enregistrat no sé quantes vegades “L’estaca” en un minicassette. I tothom venia. I “La gallineta”, també. A quinze anys, ens diuen: “Teniu el dret de fer cursos de català facultatius.” I m’hi inscric. Amb un professor excel·lent, Renat Botet. No somniem, tampoc: una hora a la setmana.

Per què us presenteu a la batllia dels Banys d’Arles?
—Perquè tinc ganes de fer conèixer el Principat aquí. Sempre he entès que hi havia una manca de catalanitat en aquest poble. S’havien perdut les arrels i les he volgudes tornar. Vull fer lligams amb l’altra part de la frontera. Sóc vice-presidenta del País d’Art i d’Història, transfronterer. I volem fer arribar la gent del Principat aquí, i nosaltres anar allà. La gent encara té al cap una frontera mental. És estrany. Coses com ara l’avió: tenim l’aeroport de Girona a menys d’una hora en cotxe. La gent se n’anava a París. Incomprensible.

Quin és el vostre gran projecte a l’ajuntament?
—Teníem un hospital militar, amb termes. Ara és en estat de ruïna, perquè fa trenta anys que és en venda i ningú no l’ha comprat. Volem restaurar-lo i fer que hi hagi una oferta hotelera que s’assembli a la d’abans: teníem més de vint hotels i ara en tenim sis.

Per quin partit us presenteu a la batllia?
—Et pots presentar d’independent. I això vam fer. Vam treure el 54% dels vots, i divuit consellers de vint-i-tres. Gent de totes les generacions i tendències. Vaig voler excloure tot allò que fos extrema dreta. Aquests, no.

Passem al procés. On éreu el primer d’octubre de 2017?
—A Figueres. Però les coses comencen molt abans. El 2006, tots ens vam adonar que la cosa aniria malament. Van començar les retallades, les manifestacions. Hi havia voluntat de l’estat espanyol d’anar acabant amb Catalunya.

Amb l’Estatut.
—Tu dius Estatut, jo dic Catalunya. Volien esborrar Catalunya del mapa. Jo, que he conegut el franquisme, he vist que no ha parat mai. Les estructures són les mateixes. Els noms són els mateixos. Són els néts i els nebots. I el 2006 veiem que hi haurà un cop de força d’Espanya i que cal estar atents. Amb molta fe, comencem una cosa idiota: provar d’explicar als francesos què és Catalunya. Inútil. Fa cinquanta anys que ho faig. Completament inútil. És com anar a buscar aigua amb un cistell. És inútil perquè tenen un cervell hexagonal. Però ho fem de bona fe. Conferències i debats. I anem a reunions de l’ANC.

Sou de l’ANC?
—Sí, sóc de l’ANC, de Junts i del Consell per la República.

De Junts també?
—Sí, i només de fa un mes. M’he fet de Junts per Puigdemont. Considero que és un home d’estat com n’hi ha pocs. Li tinc admiració i el vull ajudar com pugui.

Al vostre discurs, vau dir que no volíeu referèndums unilaterals, sinó aplicar l’1-O. Com es fa?
—El problema és que l’estat espanyol tan sols entén la força, la guerra, la rendició, la venjança. No hi ha ningú al davant. Pedro Sánchez no decideix. Són els fiscals i la nomenclatura franquista qui decideix. La qüestió és tenir una mediació internacional. I aleshores, en cas de segon referèndum, la gent no tindrà por d’anar a votar. Però, ara per ara, el referèndum que es va fer és el que val.

Una de les idees del llibre Reunim-nos és que ens haurem de mobilitzar i formar-nos en desobediència civil.
—La gent no hi veu la utilitat. Sí que ho veia amb el referèndum. Ara hi ha una cosa diluïda. No veuen el perquè. Li vaig dir a Puigdemont. Si no hi ha una cosa a curt termini, la gent no continua. Penso que la primera cosa i l’objectiu concret ha de ser la mediació internacional. No vull donar lliçons. Vist de fora, l’interlocutor no pot ser Espanya. No ha de ser-ho. Perquè amb Espanya mai no hi haurà cap negociació de res. Tal com demostren els segles. Cal canviar d’interlocutor obligatòriament. Ho veiem amb Casado, que diu que perseguirà Puigdemont fins a la fi del món. Això demostra que hi ha una persecució i una obsessió amb Catalunya. Si som prou capaços de demostrar a Europa tot això, hi haurà una mediació internacional. Per aquesta mediació internacional, sí que podem fer una crida al poble per a sortit al carrer. L’objectiu primer és aquest.

Quin ha de ser el paper de Catalunya Nord?
—El paper de Catalunya Nord ha de ser el de sempre. El paper de santuari on la gent es ve a refugiar. Catalunya Nord ha permès la carta de la segona nacionalitat o fer encàrrecs des d’aquí. Un paper important perquè, es vulgui o no, és un tros de Catalunya.

He llegit que us vau plantar davant la policia espanyola?
—Un dia em volien escorcollar el cotxe. Portava la bandera. No els agrada això. No entenen l’estelada en una matrícula francesa i me la volien fer treure. I els vaig dir que la llei espanyola no s’aplicava en un cotxe francès. I no els vaig respondre en castellà. No els agrada. Vaig parlar en català, em van dir: “No entiendo”, i els vaig parlar en alemany. I tampoc no em van entendre.

I com va acabar?
—Va acabar que em van deixar passar. Era al Pertús.

Teniu seixanta-dos anys. Ho veureu, això de la independència?
—Sí. La veuré. N’estic convençuda.

Per què?
—Perquè, d’entrada, tothom sap on és i què és Catalunya. Fa vint anys, era la Costa Brava i ningú no sabia que era un país. A més, no tenim un nacionalisme tancat. Sempre hem estat una terra oberta, d’acollida, de pas. La gent ho nota.

Us presenteu a les eleccions del Consell per la República?
—Sí. Però tinc un problema. M’he presentat com a càrrec electe. Però es veu que tan sols val per Espanya. Però no vull renunciar a la meva candidatura. Vull que sigui un debat. Que s’obri un debat. Accepta càrrecs electes d’Europa, però perquè no de Catalunya Nord? Com s’entén? Suposo que encara hi ha allò de ser tancats. El Consell per la República, si ha de servir, ha de ser per a internacionalitzar. Què farem, amb els espanyols? Què pots fer amb algú que ja et diu que això no es pot pactar? Independència, no; amnistia, no. I què pactem, doncs?

Voleu afegir res?
—La solució vindrà de sortir de la confrontació només amb els espanyols. N’estic convençuda. I que el nostre pactisme, la voluntat d’elegància, no ens mati una altra vegada. Quan comencem a voler ser elegants, sacrifiquem el fons per la forma. És el defecte estètic de Catalunya. Voler complaure i quedar bé, això ens mata. Hi ha moments en què no es tracta de quedar bé sinó de trencar. I de fer passar l’acció al davant. És el nostre tarannà.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.