Puges per una escala acabada de restaurar, àmplia, fins a un quart o un cinquè pis i, gairebé a tocar de la claraboia que deixa passar la claror del sol i alimenta una planta d’un verd ufanós, Maria Conca (Beneixama, 1948) obre la porta del seu pis de l’Eixample de València (llarg passadís, llibres pertot, ordenats, l’estudi, papers i un rellotge de paret dels que fan soroll), ofereix una butaca i de seguida és fàcil de sentir-s’hi còmode, d’establir-hi una conversa. La Societat Coral El Micalet atorga anualment un reconeixement ‘a aquelles persones i entitats que, per la seua trajectòria cívica o cultural en defensa de la nostra identitat nacional, en siguen mereixedores’. Enguany, juntament amb l’Associació de Juristes Dones d’Alzira (AJUDA), el rep Maria Conca: mestra, filòloga, activista cultural i política (va ser impulsora del PSAN al País Valencià). És tot un referent. I ara, també,

—…Miquelet d’Honor!
—La veritat és que m’ha fet il·lusió, sobretot per allò que té de simbòlic, de patriòtic, perquè vol dir això, miquelet defensor de la terra. I jo estic implicada en aquesta tasca des de fa molts anys. També és veritat que vol dir que et fas gran, més gran, però jo encara tinc molta energia i pense continuar sent fidel al guardó mentre puga.

—És un reconeixement a una trajectòria. Per on comencem? El compromís polític? La investigació? L’ensenyament? Fem una cronologia?
—Sí, que això sempre facilita les coses. Mira, la primera vinculació que vaig tenir amb el món de l’ensenyament va ser a partir de la Societat Coral El Micalet. L’any 1972 teníem relació amb la llibreria Concret, amb Valerià Miralles i Gabriel Sendra, i ells ens van parlar d’uns premis literaris que començaven al Micalet, els Premis Octubre (després els va continuar l’editorial 3i4). I ens vam apuntar a aquell sopar. I allà vam conèixer Manuel Tarín i Carme Ruiz, que organitzaven el concurs infantil Joanot Martorell, per a tots els xiquets dels Països Catalans. Em van demanar de formar part del jurat i vaig tenir ocasió de llegir uns treballs molt bonics. Evidentment, hi havia mancança de coneixements ortogràfics, perquè en aquell temps encara maldàvem per introduir el català a l’escola, però els xiquets manifestaven un coneixement molt bonic de la llengua. També hi vaig conèixer més mestres vinculats al moviment pedagògic, i tot va passar una mica aquella nit.

—De seguida us vau vincular al moviment de renovació pedagògica.
—I vam començar les escoles d’estiu. La primera la vam intentar fer l’any 1975, i ens la van prohibir. Però després, el 1976, el 1977, el 1978… sí que les vam fer. Totes aquelles primeres escoles van ser un esclat de llibertat impressionant. L’any 1976 hi vam tenir al voltant d’un miler de mestres apuntats, que havien de pagar matrícula, que després no tenien ni certificat d’assistència ni res, venien perquè volien aprendre les tècniques pedagògiques i introduir el català a l’escola. Va ser l’embrió, allò. Després les escoles d’estiu van continuar, evidentment, i el moviment pedagògic va anar creixent, creixent i, bé, avui veiem com ha evolucionat, amb els mestres d’Escola Valenciana. En aquells anys ho fèiem tot col·lectiu i apreníem els uns dels altres, això és…

—…molt Freinet.
—Sí. És una constant molt bonica en el moviment Freinet. I vam escriure aquell llibre, Escola i llengua al País Valencià, en què fèiem un repàs històric de la trajectòria de l’ensenyament del català i explicàvem les nostres experiències. La meua, per exemple, era una mica trista, perquè treballava en una escola de monges, a València, i havia d’aprofitar el temps lliure que ens donaven per a ensenyar cançons a les xiquetes. Fins que va venir la directora, la madre superiora, a dir-me que no, que ‘eso no lo podía enseñar‘.

Eso.
Eso. I jo li vaig dir: ‘mire, vostè tinga en compte que ara em diu que no ho puc ensenyar, però un dia a vostè l’obligaran a ensenyar el català’. I ella em va respondre: ‘bé, doncs quan m’hi obliguen ho faré. I efectivament. Quan va venir la llei d’ús i ensenyament del valencià, totes les meues companyes es van haver de reciclar. De fet, algunes ja tenien una actitud molt bona, i alguna de les monges també. I després, quan me les trobava, m’ho comentaven: estaven totes contentes perquè aprenien valencià i es preparaven per ensenyar-lo. Aquestes coses que passen.

Vaig dir a la monja: tinga en compte que ara em diu que no ho puc ensenyar, però un dia a vostè l'obligaran a ensenyar català. I em va respondre: quan m'hi obliguen, ho faré. I efectivament.

—I vàreu fer una barreja entre recomençar i mantenir un lligam amb els precedents.
—Exacte. Nosaltres enllacem amb Carles Salvador, amb Soler i Godes, que havien introduït el català. Carles Salvador havia fet la gramàtica, i era un mestre convençut, i Soler i Godes també, i havia introduït a les seues classes les tècniques Freinet. I, per tant, enllacem amb aquell moviment de mestres que, encara que no havia estat extens, havia tingut la seua importància durant la República. I ens en considerem els continuadors, sí. En un desert que era molt trist. Quan jo vaig començar Magisteri, l’any 1968, els xics i les xiques estàvem separats, estudiàvem formación del espíritu nacional, ens feien fer costura, i les assignatures, així com te les ensenyaven, et queien de les mans. Sí que hi havia alguns professors bons, com ara Raquel Payà, una pedagoga molt més liberal, però jo no vaig tenir la sort de tenir-la: a mi em van tocar uns professors terribles.

—Sou de Beneixama. Parlàveu català però no l’escrivíeu. Com va ser passar al paper?
—En arribar a València ja l’escrivia perquè… Josep Guia i jo vam començar de molt jovenets a estimar-nos, jo tenia catorze anys i ell, quinze. I ell se’n va anar a València i es va conscienciar més i em va dir: ‘per què no ens escrivim com parlem, en valencià?’ I jo pensava: ‘bé, però farem moltes faltes d’ortografia!’ I les primeres cartes, perquè les guarde totes…

—El primer que vau escriure en català van ser cartes d’amor!
—[Riu] Sí! Cartes d’amor. I, a més, també fèiem un diari cadascun que després ens intercanviàvem. I està tot escrit en català, però així com parlàvem. Josep feia els cursos a València, i, aleshores, jo, per correspondència, em vaig apuntar a Lo Rat Penat. Guarde els exercicis corregits amb la lletra d’Enric Valor. I em posava molt bona nota! I després vaig llegir molt, vaig fer reciclatge i de tot. No en saps mai prou.

—A més de l’aprenentatge, hi va haver de seguida la consciència d’estendre l’ús social de la llengua.
—Vam fer moltes xerrades pertot, presentant el llibre Escola i llengua al País Valencià. Anàvem convencent pares i mestres. Era tan natural que s’acceptava molt bé. En aquell moment encara no hi havia anticatalanisme, els franquistes encara no s’havien posat les piles.

El primer que vaig escriure en català van ser cartes d'amor.

—Teníeu consciència de posar les bases de les coses que després havien de ser?
—Clar, perquè això també formava part del moviment polític: sabíem que era molt important que la llengua s’usés a l’escola i en tots els àmbits. I per això intentàvem utilitzar-la sempre. Vaig treballar molt, durant aquells anys, en l’Associació de Veïns de Russafa, i recorde una assemblea d’associacions de veïns general: quan vaig intervenir en català es va armar un aldarull de por. I això que era un àmbit progressista i antifranquista. Però vaig dir que pensava continuar perquè tenia el dret d’expressar-me, i perquè, si no, la nostra llengua sempre quedaria relegada, i que si algú no m’entenia, després jo li’n faria un resum. I clar, apel·lant a la consciència d’esquerres (en aquell moment tothom es considerava d’esquerres), això va començar a funcionar. Va funcionar en la universitat, i en totes les assemblees en què teníem presència. Ens vam esforçar molt perquè la llengua fóra també la llengua de la política. I crec que també ho vam aconseguir.

—Quan vau començar la militància política?
—Teníem consciència d’esquerres i nacionalista, valencianista. La catalanitat la vam anar reelaborant a partir de Fuster, fins que vam tenir clar que els valencians havíem d’anar junts amb la resta de països catalans, i que era important que les organitzacions no foren regionals sinó de tot l’àmbit nacional. Però fins que no vam arribar a aquesta conclusió, ací hi havia un grup que es deia Nova Germania, l’any 1972, on havia anat a parar gent que havia estat en el Partit Socialista Valencià, com ara Paco Candela. També hi havia Tàrrega, Valerià Miralles i més. Però aquest grup, que era un dels que organitzava el PCE (m-l), no tenia res de valencianista tret dels seus membres: hi havia un comissari polític que no ens deixava avançar en els projectes que volíem organitzar. I va arribar un moment que vam veure que allò no anava enlloc, que necessitàvem organitzar-nos en un partit d’alliberament nacional i de Països Catalans.

—I què vau fer?
—Jo me’n vaig anar a Prada l’any 1973, amb més gent, per veure què passava i si hi havia algun partit que tinguera aquestes mateixes característiques. Vaig anar als actes de tots els partits, i l’únic que vaig veure que s’assemblava a allò que cercàvem va ser el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, el PSAN. Després de la presentació, que em va entusiasmar, vaig connectar amb Anna Piguillem, que també era mestra, i amb Jordi Altarriba. I després, l’abril del 1974, ells van venir a València. Vam organitzar una trobada amb gent com nosaltres, interessada, entre els quals hi havia Paco Candela, Blasco, mestres com ara Enric Alcoriza o Adela Costa… Ens vam reunir al Vedat de Torrent i vam constituir la primera cèl·lula del PSAN. I ja vam endegar tota l’activitat política. Les primera cosa que vam fer va ser penjar estelades: en el riu, en les mobilitzacions del Saler per al poble… O aquelles pancartes tan boniques, al Miquelet, que deien ‘Independència i socialisme’. Ho preparàvem molt, i ens multiplicàvem molt, tots: va ser una època de moltíssima activitat política.

—No heu deixat mai l’activisme polític.
—Sempre he estat activa. Però no he estat dels membres dirigents del partit. Preferia estar darrere, fent activitats menys vistoses, si vols, però efectives. Per al meu caràcter és millor aquest tipus de treball. Després, també ho he hagut de compaginar amb els dos fills. I els estudis: hi va haver un moment que vaig haver de triar entre fer oposicions o continuar en la facultat. Com que sempre m’ha esperonat molt la idea d’aprofundir en el coneixement de la llengua catalana, la literatura, saber-ne més, parlar amb coneixement de causa, doncs em va venir molt bé de continuar estudiant en la facultat. Compaginar-ho tot no va ser fàcil. I vaig abaixar el ritme. Però com que van ser uns anys de molta repressió per a l’independentisme, també hi havies de ser. A totes. I hi vaig ser. Si no en primera fila, en segona.

L'ofici de mestre és el més bonic del món, el més lliure.

—Heu comentat que de seguida us vau plantejar la necessitat de superar l’àmbit regional. Penseu que ara vivim una certa regressió, en aquesta consciència?
—Sí que fa una mica aquesta sensació, però crec que tota la catalanitat que hem viscut durant tots aquests anys, i tot el mestratge de Fuster, del PSAN, de moltes altres entitats que sempre s’han manifestat com a catalanistes, no ha desaparegut. Està, si vols, més latent. I crec que passa igual al Principat: clar que tots estan molt capficats a aconseguir la independència, encara que siga d’aquell tros de territori, i que sembla que no es recorden tant de la resta dels Països Catalans, però crec que això és circumstancial. I hi ha un fet important, que sempre ha passat i tornarà a passar: allò que passa al Principat de Catalunya s’encomana al País Valencià. I ara allà s’ha arribat molt lluny, tant que gairebé no ens ho acabàvem de creure. De fet, s’ha  declarat la República Catalana, la independència. Encara que hi haja hagut tanta repressió i haja quedat una mica latent, això no té tornada enrere: més de dos milions de persones convençudes que necessitem la independència no les aturaran. Això s’aturarà, potser, de moment, però a la llarga serà una realitat. I tot allò que passa allà s’encomana i s’encomanarà ací. Per tant, en les Illes Balears i en el País Valencià hi tornarà a haver aquesta efervescència catalanista. I és una necessitat. Perquè, com deia Fuster: o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. I no serem destruïts. 

—Al llibre Nosaltres, les fusterianes, comenteu que Joan Fuster us és una fita en la presa de consciència nacional.
—Sí, sí. La descoberta de la nostra vinculació a la catalanitat va ser fonamental. I el desencadenant va ser el llibre Nosaltres, els valencians. Si no haguera estat per una lectura tan potent jo no sé si ens hauríem atrevit a pensar que érem catalans. I aquestes lectures, i també el contacte amb molta més gent de València, ens van fer reflexionar. Recorde la tornada amb cotxe cap a Beneixama, amb Josep; veníem d’una trobada clandestina de Nova Germania, amb totes les discussions amb el comissari polític, i ens dèiem: ‘a veure, si tenim una llengua, si tenim una cultura, que és la catalana, necessitem una nació que hi done aixopluc; la tenim; per tant, hem de lluitar per aquesta nació completa.’ Sí. Per a mi, Fuster va ser fonamental. Tot i que sempre el vaig veure com una persona una mica inaccessible. Ell era pròxim en les converses, però el veia tan savi que no m’atrevia a interpel·lar-lo o a intervenir. Quan hi ha molta gent, em costa de barallar-me per demanar la paraula. Va amb el caràcter, això. Bé, i quan després vam fer el PSAN ell hi va estar molt d’acord, i ens va acollir i ens va donar consells.

—Heu continuat estudiant sempre.
—El motor va ser l’estima per la llengua. I la necessitat de saber-ne més. Quan  vaig deixar l’escola de monges vaig entrar a fer classes de català, que en aquell moment era una cosa voluntària, a l’escola Edetània. Jo ja havia fet cursets, i Sanchis Guarner em va fer un certificat dient que estava preparada per a fer aquelles classes.

—També el guardeu?
—Sí [riu], és clar. I hi vaig estar molt bé: era el moment de trencament democràtic, i vam agitar prou les aules (de fet, entre els estudiants hi havia Vicent Partal), i organitzàvem el 25 d’Abril, el 9 d’Octubre… Van ser uns anys bonics. Però necessitava llicenciar-me per poder continuar: s’hi podia entrar essent mestra, però després l’escola va passar a ser tutelada per la universitat i necessitàvem ser llicenciats. I em vaig matricular. Va ser una bona època, la tornada a la facultat. Ara aprenia des del coneixement. I hi vaig fer molt bons companys. Era gent una mica més jove. Després ja em vaig dedicar a fer classes en la facultat. Crec que he  tingut molta sort. Perquè pense que l’ofici de mestre és el més bonic del món, el més lliure. Encara que hi haja dificultats.

La llengua sempre es refà, sempre es transmet.

—I la recerca?
—I la recerca, igual.

—Us heu centrat en la paremiologia. Vist des de fora, la paremiologia no sembla res que alci passions. En canvi, en parleu apassionadament.
—Clar, perquè els proverbis, els refranys, són el moll i l’os de la llengua. En pots rastrejar la història. ‘Qui molt abraça poc estreny’, per exemple. Jo he sentit lingüistes fent ‘Com diuen els castellans, quien mucho abarca poco aprieta‘, oblidant que nosaltres també tenim aquest proverbi des del segle XIV. El tenen a moltes llengües, però la primera vegada que apareix en una llengua romànica és en català.

—Pot passar que, en sentir ‘qui molt abraça poc estreny’ pensem que és una traducció del proverbi castellà.
—[Somriu] Però és justament a l’inrevés. Ells han traduït molt. Tenen el Gonzalo Correas, per exemple, un gran paremiòleg que va traduir molts proverbis del català. Molts dels que l’humanista Hernan Nuñez, que va recollir proverbis de diverses llengües, ja cita com a catalans, Correas els traduïa i els feia passar per castellans. I així ells presumeixen de tenir ‘el acervo más grande de refranes de todas las lenguas‘. I no és veritat. En fi. És important que coneguem els nostres proverbis i les nostres locucions perquè la llengua es realitza en totes les seues dimensions.

—Parleu des del coneixement, i no sembleu gens pessimista.
—Encara que hi ha moments pitjors i millors en la història, la llengua sempre es refà, sempre es transmet. És clar que hi ha hagut llengües que han desaparegut, però la nostra ha manifestat molta constància, i no només al  Principat de Catalunya sinó també a les Illes Balears i al País Valencià, i a la Catalunya Nord, malgrat que allí l’han absorbida molt més. Mira, la Universitat de València sempre ha estat la universitat dels Països Catalans en què s’han matriculat més estudiants de Filologia Catalana. I això no hauria de canviar. I ara, amb les noves tecnologies, també tenim una altra eina per a transmetre-la. La xarxa en va plena, de català! Encara tenim molt de recorregut, sí. Lingüístic, cultural i polític.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb