Els maçons: reservats, discrets i exposats al Palau Robert

Fins el 28 d’agost es pot veure al Palau Robert “Maçons!”, una exposició que presenta la història i les característiques més singulars de la maçoneria d’una manera que fins ara ací no havíem pogut veure · Joan Josep Isern l’ha visitada i ens explica les seves impressions

VilaWeb
Joan Josep Isern
29.05.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan vaig saber que el Palau Robert acolliria una exposició sobre els maçons, em va venir a la memòria el primer contacte directe i fiable que vaig tenir amb ells, més enllà dels inefables “contubernis judeo-maçònics” que la gent de la meva generació (i d’unes quantes més) vàrem haver de patir. Va ser fa deu anys, gràcies a la gent de Literat Tours, que acabava de muntar un circuit dedicat a la Barcelona maçònica.

La proposta –que em consta que encara avui mantenen en programa– oferia, aleshores, diverses variants. Una era un recorregut a peu per Ciutat Vella que s’acabava al Pla del Palau, tot seguint la presència en diversos monuments i edificis de símbols maçònics visibles, camuflats o deformats. Una segona variant consistia en un passeig pel Parc Güell cercant uns quants vestigis d’aquesta simbologia que estan escampats per tot el recinte. La tercera era la visita a un temple maçònic. Una experiència guiada per membres de la mateixa lògia –crec recordar que era al carrer d’Avinyó–, que es posaven a disposició dels visitants per atendre totes les consultes que els volguéssim formular.

Al temple maçònic

No es tractava, per tant, d’una visita turística convencional sinó d’una àmplia presa de contacte, tant amb la maçoneria, entesa com un conjunt de doctrines i de rituals, com amb els seus membres, aquella vegada tres homes i una dona que varen explicar la història i l’ideari de la maçoneria, la simbologia que l’envolta i la manera com els seus membres treballen per assolir “la recerca de la veritat, l’estudi de l’ètica i la pràctica de la solidaritat”.

Segons les notes que vaig prendre, la maçoneria és una institució a) filantròpica, b) filosòfica i c) progressista, que estimula entre els seus seguidors a) la recerca de la veritat, b) l’estudi de l’ètica i c) la pràctica de la solidaritat. I que, a conseqüència de tot això que acabo de dir, aspira a la millora (material i moral) i al perfeccionament (espiritual, intel·lectual i social) de tota la humanitat.

Per aconseguir aquests objectius, fixa tres principis que tots els maçons han de seguir: a) la tolerància mútua, b) el respecte (als altres i a un mateix) i c) la llibertat de consciència. Resumint encara més, m’atreviria a dir que es tracta d’assolir aquell ternari que va inspirar la Revolució Francesa –la llibertat, la igualtat i la fraternitat del gènere humà– per mitjà del coneixement i del creixement interior de cada individu.

La impressió que vaig treure de tot plegat era que allí es reunia un seguit de persones seguint uns rituals i uns signes externs molt determinats –i, si se’m permet l’expressió, peculiars (però també ho són, de “peculiars”, la proclamació d’un doctor honoris causa, una missa solemne o l’obertura de l’any judicial)– amb l’objectiu de debatre –ells fan servir molt sovint el verb treballar– sobre assumptes que els eren pròxims com a persones i com a col·lectiu (però amb dos temes vedats: la política i la religió) i amb el compromís que, quan sortia de la trobada, cada membre “expandís la llum rebuda” en el seu àmbit quotidià.

Fotografia: Palau Robert.

“Alguna cosa més…”

Crec que no vaig fer curt a l’hora de formular preguntes als amables i pacients germans maçons que ens varen acollir, però he de confessar que vaig tenir la impressió que allò no ho era tot. Que malgrat la prolixitat de les seves respostes i l’interès a aclarir els dubtes que teníem hi havia alguna cosa més que no ens explicaven. Potser perquè ningú de nosaltres va arribar a fer la pregunta que calia. O potser perquè, amb independència de la perspicàcia del grup de visitants, aquesta part ha de restar obligatòriament velada als ulls dels profans.

Poc després d’aquesta visita, en vaig escriure una breu ressenya en el meu bloc i una de les persones que em va contestar va ser un conegut poeta català que em va dir: “Efectivament, hi ha alguna cosa més, t’ho asseguro”, alhora que em recomanava la lectura de La Tecnología Masónica. Su verdadero poder, una flamant novetat d’aquells mateixos dies escrita per Florencio Serrano –un maçó amb importants responsabilitats, tal com es detalla a la solapa– i publicada en una editorial cordovesa. Un llibre que em va interessar força perquè defugia la faramalla new age amb què de vegades s’embolcallen les disciplines que miren d’anar una mica més enllà de la prosaica realitat que ens envolta.

Sobre la dimensió religiosa, Florencio Serrano escriu (tradueixo del castellà): “La maçoneria no és una religió, ni un substitut de la religió. Requereix als seus adeptes la creença en un Ésser Suprem del qual, tanmateix, no ofereix una pròpia doctrina de fe. La maçoneria és oberta als homes de qualsevol fe religiosa. Durant els treballs de Lògia és prohibit de discutir de religió” (p. 63), “la maçoneria no és una religió ni una espècie de sincretisme religiós ni tampoc un intent ecumènic d’unificar posicions entre les diferents religions” (p. 65), “no hi ha cap cel ni cap infern maçònic. […] No ofereix la salvació després de la mort. […] No posseeix l’única veritat. […] No existeix un déu maçònic” (p. 68).

Un munt d’arguments que, si més no, serveixen per a saber quina cosa no és la maçoneria respecte del pensament religiós. Per tancar aquesta part introductòria, reprodueixo, a tall de resum, una descripció que em sembla prou aclaridora (tot advertint que en la traducció he procurat mantenir la tortuosa redacció original): “La qüestió a què apunta la maçoneria és potser en aparença menys espectacular, però tremendament transformadora i beneficiosa: la transformació profunda i integral d’un mateix amb la finalitat de beneficiar tots els éssers vius i en què les diverses visions sobre la vida, l’existència i la implantació de millores humanes i socials no caigui en la lluita i l’enfrontament directe o disfressat i sense treva de les estructures convencionals abans esmentades i en què, en general –i encara que ens venguin el contrari–, s’acaba perjudicant una gran majoria i beneficiant uns pocs en detriment d’aquesta majoria” (p. 296).

Fotografia: Palau Robert.

 “Maçons!”, al Palau Robert

Equipat amb aquests antecedents, em va faltar temps per visitar l’exposició “Maçons!” (amb signe d’exclamació, com aquell que crida “En guàrdia!”) que es pot veure fins el 28 d’agost a la Sala 1 del Palau Robert. Una exposició que, tal com pregona el seu subtítol, tracta d’una institució que ja té uns quants segles d’existència, però que ens és presentada amb una mirada actual. És a dir, pensada per a uns ciutadans que poden trobar per la xarxa molts d’aquells detalls amagats que fins no fa gaires dècades donaven a la maçoneria un aire secret i, per què no dir-ho, fins i tot tèrbol.

Hi ha unes quantes idees bàsiques que a “Maçons!” són molt ben explicades. Una és que, a diferència de les sectes amb les quals sovint se la compara, de la maçoneria és bastant més fàcil sortir-ne que entrar-hi. Un ingrés que es consuma –quan es consuma– després d’un procés força exigent encaminat a escatir la voluntat, intencions i manera de ser del candidat. Una altra idea bàsica que es respira entre aquelles quatre parets és que la societat maçònica és reservada i discreta, sí; però no secreta. Una característica necessària i fàcil de comprendre quan anem a l’espai dedicat al fets històrics clau esdevinguts entre el 1707 i el 1936 i ens adonem de dues coses: que, amb protagonismes diversos, la maçoneria és present en moments de la història tan singulars com ara la declaració d’independència dels Estats Units (1776), la Revolució Francesa (1789) i la Segona República espanyola (1931), i que en aquells llocs on els absolutismes, les dictadures o les doctrines basades en el pensament únic triomfen, els maçons són considerats enemics i, en conseqüència, s’han d’eclipsar. Just en aquest punt és on s’entén el concepte del “gran arquitecte de l’univers” a què el maçó arriba a través d’un procés de reflexió i raonament personal situat als antípodes d’allò que coneixem com acceptar un postulat perquè, senzillament, és “dogma de fe”.

Fotografia: Palau Robert.

Pedres per a desbastar

Els organitzadors de l’exposició –el periodista i historiador Enric Calpena, que n’és el comissari, i Josep Brunet, maçó i patró de la Biblioteca Arús– han sabut treure molt profit de l’espai no gaire generós –en metres quadrats– de què disposaven. Per mitjà d’un recorregut serpentejant que comença a l’edat mitjana, temps de les grans catedrals i dels oficis relacionats amb la construcció, ens dóna la benvinguda el so de les eines dels picapedrers desbastant la pedra fins a convertir-la en l’element perfectament escairat que fa paret: el símbol fonamental de la maçoneria. A continuació, entrem en una sala que en un costat exhibeix un detallat quadre cronològic (amb un parell de pantalles incrustades en què es poden veure entrevistes amb experts) i en l’altre una galeria de personatges històrics que varen ser maçons i que van de Montesquieu a Franklin fins a Josephine Baker i Harpo Marx, passant per Churchill i el president Companys.

Una altra sala acull una mostra dels mites i calúmnies esgrimits d’un segle ençà contra la maçoneria amb la projecció de tres pel·lícules d’èpoques diferents i un seguit de llibres i pamflets sobre la qüestió. En aquest punt és oportú esmentar Rossend Arús (1844-1891), veritable pare de la maçoneria catalana i fundador de la biblioteca que porta el seu nom en el passeig de Sant Joan de Barcelona, referència inevitable per a llibres i documents sobre l’anarquisme, els moviments obrers i, és clar, la maçoneria.

Per un passadís arribem a l’espai dels rituals. A una banda, hi veiem mandils, espases, collars, martells, quadres al·legòrics, escaires, compassos… i a l’altra, dues pantalles ens mostren uns actors que escenifiquen els gests rituals que el candidat ha de seguir durant la iniciació.

La sala final és la més espectacular perquè reprodueix de manera sintètica i aproximada –és aquí on, a parer meu, les limitacions d’espai es fan sentir més– un temple maçònic amb els elements més importants situats a l’abast de l’espectador. Les proporcions llargada/amplada de la sala no són les pròpies d’un temple, cosa que fa desaparèixer l’harmonia habitual d’aquests espais. Hi manca, per exemple, la decoració del sostre, un element molt important que reprodueix la volta celeste, més fosca a l’occident i més il·luminada a l’orient, i que a “Maçons!” s’ha resolt amb un subtil joc de llums que penso que ni es percep ni acaba de funcionar.

Fotografia: Palau Robert.

A cara descoberta

A més, l’espai d’aquesta sala és compartit per una pantalla que mostra les seus maçòniques més importants del món, una altra que projecta un parell de pel·lícules amb escenes d’iniciació de nous adeptes en temples maçònics i encara una tercera, summament interessant, que aplega els testimonis d’una dotzena llarga de conciutadans que expliquen a cara descoberta els motius que els varen portar a formar part de la maçoneria i els valors que consideren més importants de la seva decisió. Per acabar la descripció, diré que, a més del so dels repics d’eines de picapedrers que, com he dit més amunt, acull el visitant tot just entrar, al llarg del recorregut se sent una banda sonora formada per fragments de La flauta màgica, de Mozart, la Música maçònica ritual, de Sibelius, i –encara que sobti a més d’un– el “You’ll never walk alone”, cantat per Gerry and the Pacemakers.

La maçoneria no va ser autoritzada a l’estat espanyol fins el 1977 i d’aleshores ençà una de les seves consignes és la d’assolir la normalitat. Un objectiu que aquesta exposició reforça sense cap mena de dubte. En principi, les obligacions de tot maçó són fàcils de suposar: pagar les quotes, assistir i prendre part en les reunions en què treballen qüestions de discussió –les “tingudes”– i practicar un bon comportament; ser persones exemplars, vaja, tant en l’esfera personal com en la social. Si, com em deia fa deu anys l’amic poeta que em va escriure, “hi ha alguna cosa més”, amb això que ens expliquen al Palau Robert no ho sabrem. Però, en tot cas, aquesta exposició presenta una selecció dels trets més importants del fenomen maçònic que val la pena que siguin coneguts per tothom.

El quadern-catàleg

“Maçons!” es complementa amb un quadern que fa les funcions de catàleg en què hi ha informació més ampliada, com ara una entrevista a l’esmentat Josep Brunet, un capítol titulat “Dones i maçoneria”, que pot donar molt de joc i, sobretot, una excel·lent “Anatomia del temple maçònic”, que descriu de manera molt completa els mil i un detalls i símbols que configuren un espai que, encarat cap a l’orient, que és d’on ve la llum, té com a objectiu principal de representar físicament una síntesi de l’univers i de l’ideari maçònic.

Per acabar de donar tota la informació, diré que la revista Sàpiens de maig es ven conjuntament amb aquest quadern tan recomanable de tenir a les mans mentre es fa la visita –igualment recomanable– de “Maçons!”, la mostra que tenim a l’abast fins als darrers dies del mes d’agost.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes