L’independentisme no imposa el discurs en un debat caòtic a TV3

Rufián i Homs coincideixen a advertir Xavier Domènech que la via del referèndum pactat ja s'ha exhaurit

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
18.12.2015 - 06:36
Actualització: 18.12.2015 - 07:36

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

‘M’havia fet la il·lusió que les coses que passen avui no passarien. Em sap greu, perquè em pensava que dialogarien’, ha dit Mònica Terribas en ple debat entre els caps de llista per Barcelona de Democràcia i Llibertat, Francesc Homs; ERC, Gabriel Rufián; En Comú Podem, Xavier Domènech; PSC, Carme Chacón; PP, Jorge Fernández Díaz; Unió, Josep Antoni Duran i Lleida; i Ciutadans, Joan Carles Girauta. Un debat emès per TV3 i per Catalunya Ràdio i que ha esdevingut caòtic, tens en moltes ocasions i amb poques propostes sòlides i argumentades.

Ha estat un debat a set bandes en què la moderadora no ha aconseguit en cap moment de fer el seu paper, i els temes de discussió s’han anat barrejant constantment. Terribas ha demanat disculpes ‘per la part que em toca’. En més o menys mesura, també s’han acabat disculpant els candidats, però és ben cert que n’hi ha hagut de més nerviosos que d’altres: Rufián, Girauta, Chacón i, en menor mesura, Fernández Díaz, han estat excessivament agressius, i fins i tot impertinents, i ha estat molt difícil de poder escoltar cap intervenció amb una argumentació sencera explicada sense interrupcions. Domènech, Duran i Homs han mantingut més la clama.

Pel que fa al contingut, segurament el moment més interessant ha estat la conversa a tres bandes entre Homs i Rufián, per una banda, i Domènech, per una altra:

—Rufián a Domènech: Mira’m als ulls: quant més hem d’esperar?

—Domènech: Tu mateix vas dir quina era la solució; que Podem tingués una majoria al congrés. Aquesta és la primera vegada que els catalans podran votar el dret de decidir en unes eleccions generals. Amb les aliances que hem fet amb Podem queda clar que aquest tema va vinculat a la investidura. Tu [Rufián] quan siguis diputat al congrés no aniràs a fer la DUI allà. Per què negues la possibilitat del referèndum?

—Rufián: Amb aquesta gent vols pactar? Amb PP i PSOE? Sou molt benvinguts a la república catalana.

—Homs: Constatem que resoldre el problema històric de Catalunya ha estat impossible. Quins aliats hem trobat? Tots els camins són molt difícils. Però hi ha una diferència que té valor, que aquest camí que comencem no l’hem provat mai, i val la pena. Vostès provaran això del referèndum, però penso que quan vegin que no té recorregut vindran al camí de tirar endavant tots sols els catalans.

—Domènech: Esteu negant una possibilitat històrica.

—Rufian: El que proposa el senyor Domènech només és possible si teniu una majoria absoluta Podem, i no és possible; o que la tingui Alberto Garzón, i no és possible, o que es presenti Cameron, que encara és més impossible.

La relació (verbal i no verbal) entre tots tres era prou interessant. Però ha durat poc. Perquè cada vegada que intervenia un candidat imposava aquell punt de què volia parlar, independentment del tema que ocupés el debat en aquell moment.

I així s’ha anat passant, alternativament, a la reforma laboral, a la reforma de la constitució, a la situació econòmica… I als desnonaments, amb una Chacón a la defensiva mirant de desactivar aquelles paraules que va dir el 2007 sobre la necessitat ‘d’agilitar els desnonaments’.

Dit això, l’unionisme ha tingut un moment de frontisme destacat, quan Chacón, Fernández Díaz i Girauta han fet pinya negant l’espoliació fiscal de què és objecte Catalunya i les dades històriques que indiquen que el Principat té un dèficit fiscal d’uns 15.000 milions d’euros anuals de mitjana. I ho han fet amb molta agressivitat, sobretot Girauta, que s’ha mostrat irritat durant una bona part del debat. Tots tres –PSC, PP i Ciutadans– han recorregut a una sola i única font per a defensar l’argument: Josep Borrell.

El front independentista ha estat més tímid, i només s’ha visualitzat en el moment de dir a Domènech que el camí del referèndum era una via exhaurida. Però tant per part dels uns i dels altres, poques idees noves, crispació generalitzada, un batibull argumental i un missatge confós per a l’electorat amb vista a la cita de diumenge.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes