11.03.2022 - 20:31
Museu Delmas-Orfila-Rouvière
Carrièra de l’Escòla de Medecina, Montpeller
Mapa a Google
Si sou viatgers empedreïts, o simplement curiosos de mena, segur que ja deveu conèixer la web Atlas Obscura, la Lonely Planet de les meravelles més amagades i sovint fosques del planeta. De París, per exemple, aquesta guia col·laborativa i underground en tots els sentits en destaca més de cent cinquanta racons, que van des de cementiris de totes les dimensions fins a vies de tren abandonades, passant per catacumbes, edificis estrambòtics, traces de l’època de les guillotines i una llarga llista de museus diguem-ne estranys. Avui ens volem aturar justament en un d’aquests, el Musée Dupuytren, no apte per a tots els públics.
Cervells i òrgans humans, fetus i exemplars d’animals banyats amb litres de formol, motlles de caps naturalitzats i cranis de criminals notoris, a més d’una interessantíssima col·lecció de models anatòmics de cera, formen part del fons –amb rerefons macabre– d’aquest museu d’anatomia patològica de la Facultat de Medicina de la Universitat de París, inaugurat el 1835 a l’antic i cèntric convent dels Cordeliers. A l’origen de tot plegat hi havia ni més ni menys que el flamant degà de la facultat i fundador de la toxicologia moderna: el metge químic Mateu Orfila i Rotger.
Nascut a Maó el 24 d’abril de 1787 en el si d’una família ben posicionada econòmicament, a set anys ja va començar els estudis de llatí, filosofia i francès i anglès, dues llengües que durant alguns períodes del convuls segle XVIII menorquí es van parlar a l’illa arran de les successives ocupacions britàniques, franceses i espanyoles. A Menorca mateix va començar els preparatoris de medicina i el 1804 va passar a estudiar la matèria a la Universitat de València. Amb el premi extraordinari de química sota el braç al primer curs (i un incident amb la Inquisició i tot), Orfila es va traslladar l’any següent a Barcelona, on la Junta de Comerç li va concedir una pensió de quatre anys per a anar a estudiar primer a Madrid i després a París. Al final, l’estada a la capital espanyola no es va concretar i va aterrar a la capital francesa abans d’hora, el 1807, per ja no marxar-ne mai més. Perquè, com destaca l’investigador Adrià Casinos a Mateu Orfila en el París del seu temps (2019), va ser en aquesta ciutat on va despuntar científicament i professionalment, en paral·lel amb un dels períodes més fructífers de la ciència francesa.
El 1814 ja hi va publicar la seva primera gran obra en dos volums, el Traité des poisons ou toxicologie générale; el 1817 els Eléments de Chimie Médicale, i el 1831 el Traité des exhumations juridiques, tota una revolució en el camp dels estudis forenses. Aquell mateix any, en plena monarquia orleanista, el van nomenar degà de la Facultat de Medicina de París, on ja tenia una càtedra des del 1819, i va ocupar el càrrec fins el 1848, quan arran de la revolució que va destronar Lluís Felip d’Orleans l’en van destituir malgrat les protestes enceses de molts alumnes. El 1851, ja rehabilitat, fou nomenat president de l’Académie de Médecine, però dos anys més tard, el 12 de març de 1853, moria a París mateix. El seu cos reposa des d’aleshores al cementiri de Montparnasse de la capital francesa, on també té un carrer dedicat.
Durant les gairebé dues dècades que va ser al capdavant del deganat de la Facultat de Medicina, una de les grans fites d’Orfila va ser la consolidació de les galeries d’anatomia comparada que ja hi havia, partint del llegat del cirurgià Guillaume Dupuytren (1777-1835). Això sí, hi va introduir una important renovació inspirant-se en models com la col·lecció anatòmica del Royal College of Surgeons de Londres, i va dedicar molts esforços en la recerca de finançament i donants, a més d’establir contacte amb anatomistes de mig Europa per introduir-hi una nova orientació.
Amb la mort d’Orfila, la col·lecció es va anar ampliant amb milers d’objectes i peces gràcies, sobretot, a la tasca de catedràtics d’anatomia com Henri Rouvière (1876-1952), no sense sobresalts com en els anys de les dues guerres mundials, en què va estar a punt de desaparèixer. El 1953, per iniciativa de l’anatomista André Delmas (1910-1999), tot el que en restava es va traslladar a les àmplies sales i galeries de la vuitena planta de la Facultat de Medicina, a la rue des Saints-Pères, fins que el 2004 va arribar el sotrac definitiu: la universitat va decidir de buidar els locals que ocupaven les sis mil peces d’un altre temps de l’anomenat Museu Delmas-Orfila-Rouvière per dedicar-los a unes altres finalitats. Va ser així com la quasi bicentenària col·lecció anatòmica establerta per Orfila tancava la porta, tal com es detalla de fet a la fitxa d’Atlas Obsura.
I una mica més: Però no n’era el final, sortosament, perquè al cap de deu anys una part de la col·lecció va renéixer a la Universitat de Montpeller (Occitània), on tot el material acumulat a París havia estat cedit. D’ençà del 2015 és exposada en una sala de l’edifici històric de la Facultat de Medicina, el bressol dels estudis mèdics medievals a Europa.
Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.
—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat
