26.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 26.01.2025 - 21:44
The Washington Post · Amanda Coletta
Toronto, Canadà. Un ex-banquer central que ha arribat a ser comparat amb George Clooney, i que va guanyar-se elogis per haver redreçat el rumb de l’economia del Canadà durant la crisi financera del 2008. L’autora d’un boom de vendes de The New York Times que, de jove, va captar l’atenció dels espies del KGB. La primera dona a donar a llum mentre ocupava un càrrec al govern canadenc.
Aquests són tres dels candidats que opten a reemplaçar el primer ministre Justin Trudeau, que a començament d’aquest mes va cedir a la pressió dels seus companys i va anunciar que dimitirà una volta la seva formació, el Partit Liberal, en triï un successor.
El candidat que agafi el testimoni de Trudeau esdevindrà primer ministre del Canadà i encapçalarà els liberals en unes eleccions que s’han de fer l’octubre, però que poden arribar abans i tot.
Uns quants ministres de renom de l’executiu de Trudeau han optat per no presentar-se a les primàries, tot centrant-se a coordinar la resposta del govern a l’amenaça –comercial i política– que la tornada de Trump a la Casa Blanca implica per al Canadà.
Això és tot allò que us cal saber dels candidats amb més números per a substituir Trudeau.
Chrystia Freeland

Chrystia Freeland, de cinquanta-sis anys, és una ex-periodista que va cobrir la caiguda de l’URSS i les seqüeles del col·lapse del règim soviètic. Nascuda a la província canadenca d’Alberta al si d’una família d’ascendència ucraïnesa, Freeland –que de jove va estudiar a Harvard i a Oxford– va cridar l’atenció del KGB durant els seus viatges a través Ucraïna durant els anys vuitanta. L’agència fins i tot li posà un nom en clau: Frida.
En el seu moment, el fitxatge de Freeland per al govern va ser vist com una victòria política significativa per a Trudeau. Freeland va despertar admiració a causa del seu rol com a ministra d’Afers Exteriors canadenca durant el difícil procés de renegociació de l’Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA) en la primera legislatura de Trump.
Trudeau també va encarregar a Freeland la feina d’encapçalar la resposta del govern canadenc a la pandèmia, tot nomenant-la vice-primera ministra –una distinció que els primers ministres del país atorguen ocasionalment als membres més destacats dels seus governs respectius. Freeland, de fet, sovint ha estat anomenada “ministra de tot” per la premsa canadenca, en referència a l’abast de la responsabilitat i la influència que ha tingut al govern de Trudeau. La seva gestió com a ministra de finances, tanmateix, no ha estat exempta de detractors.
En un article d’opinió publicat el 1991 al diari Toronto Star, Freeland va escriure que estava “avergonyida i irada” per la política “vacil·lant” del Canadà envers Ucraïna. Unes quantes dècades més tard, Freeland exercí un rol fonamental en la reconfiguració d’aquesta política, tot empenyent els aliats occidentals a imposar sancions al banc central rus després de la invasió d’Ucraïna.
Trudeau destituí Freeland del càrrec de ministra de finances el mes passat, tot relegant-la a un rol de menys importància en el govern –una decisió a què Freeland respongué amb la dimissió. En una carta oberta que atià la revolta interna contra el primer ministre, Freeland manifestà desacord amb Trudeau en matèria de política fiscal, tot acusant-lo de no haver fet prou per a preparar el país per a l’arribada de Trump a la presidència dels Estats Units.
En el vídeo en què anuncià la seva candidatura a les primàries liberals, Freeland es presentà com a “negociadora implacable”, tot posicionant-se com la persona més adient per a encapçalar l’estira-i-arronsa d’unes hipotètiques negociacions comercials amb Trump, que ha amenaçat d’imposar grans aranzels als productes canadencs.
“Donald Trump i els seus amics multimilionaris creuen que poden fer allò que vulguin amb nosaltres”, diu Freeland al vídeo. “Trump creu que estem en venda, que pot prendre allò que no és seu. No ho permetrem.”
Mark Carney

L’especulació sobre si Mark Carney podria entrar algun dia en la política liberal l’ha seguit durant més d’una dècada. Nascut en un petit poble de l’inhòspit nord-oest del Canadà, la seva carrera com a banquer d’inversió de Goldman Sachs l’ha dut a Nova York, Toronto i Tòquio.
Carney, antic governador del Banc del Canadà i el primer estranger a dirigir el Banc d’Anglaterra, va ser molt lloat per la seva gestió durant la crisi financera del 2008. No té experiència formal en la política, però mai no s’ha mossegat la llengua a l’hora d’expressar una opinió sobre qüestions polítiques: durant la seva etapa al Banc d’Anglaterra, per exemple, va advertir sobre les conseqüències negatives del Brexit per a l’economia britànica.
L’ex-banquer, de cinquanta-nou anys, exerceix ara com a enviat especial de l’ONU sobre acció climàtica. L’any passat també fou nomenat assessor econòmic especial dels liberals.
Tanmateix, durant la campanya de les primàries Carney ha intentat de fer-se passar per una persona aliena a la direcció del partit, tot criticant amb duresa la gestió econòmica del govern de Trudeau.
“Sé que no sóc l’únic liberal del Canadà que creu que el primer ministre i el seu equip han obviat els problemes econòmics d’aquest país massa sovint”, digué en l’acte de presentació de la seva campanya. “No em desviaré de l’objectiu”, prometé.
Karina Gould
Karina Gould, de trenta-set anys, és la candidata més jove de les primàries, i també la ministra més jove de la història del país. És la cap de la Cambra dels Comuns, cosa que la fa responsable les negociacions amb la cambra baixa del parlament.
Gould també ha estat la primera membre d’un govern canadenc a tenir un fill mentre era al càrrec. Abans del seu càrrec a la Cambra dels Comuns, Gould va servir com a ministra d’institucions democràtiques de Trudeau. S’ha presentat a si mateixa com a representant d’una “nova generació de dirigents” disposada a “defensar el país dels pinxos que ens amenacen”.
Pierre Poilievre
El guanyador de les primàries liberals serà el nou primer ministre canadenc, tot i que és altament probable que tingui un mandat ben curt.
Immediatament després de dimitir, Trudeau optà per suspendre el parlament fins el 24 de març, una decisió controvertida que dóna temps als liberals per a fer les seves primàries i, alhora, congela els intents de l’oposició per a sotmetre l’executiu a una moció de confiança.
Però l’oposició tindrà l’oportunitat de fer caure el govern no gaire més tard que comenci la nova sessió al parlament, cosa que desencadenaria noves eleccions i deixaria el successor de Trudeau amb una finestra temporal molt petita per a tancar l’escletxa de vint punts que separa als sondatges els liberals dels conservadors, encapçalats per Pierre Poilievre.
Els conservadors canadencs van triar Poilievre com a president l’any 2022, després de tres derrotes electorals consecutives. Poilievre, de quaranta-cinc anys, és un populista d’extrema dreta versat en les arts de les xarxes socials, que destaca per tenir un estil retòric pugilístic que aconseguí la fita d’omplir sales i atraure multituds durant les primàries conservadores.
Poilievre guanyà aquelles eleccions tot erigint-se en assot de les polítiques identitàries i el wokisme. Fa poc, Poilievre va ser entrevistat per Jordan Peterson, que s’autoproclama “professor contra la correcció política”.
Tot i carregar sovint contra l’establishment polític, Poilievre no ha fet carrera fora de la política professional. Una de les seves grans armes llancívoles contra els liberals és l’augment del cost de la vida, un greuge sovint sublimat en eslògans curts i memorables.
El 2013, l’agència de notícies The Canadian Press va descriure Poilievre com una figura semblant a Pete Campbell, personatge de la cèlebre sèrie televisiva Mad Men. “És la mena de persona que a tothom li agrada odiar: jove, conservador, ambiciós i fabulosament altiu.” La qüestió, ara, és si aquest estil particular aconseguirà convèncer l’electorat canadenc.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb