Allende era un bon jugador d'escacs.

El 4 de març de 1991, l’informe de la Comissió Nacional de Veritat i Reconciliació presidida per Raúl Rettig, ex-ambaixador al Brasil del govern de Salvador Allende, establia que a Xile “entre l’11 de setembre de 1973 i l’11 de març de 1990 va haver-hi una situació de violació greu, en massa i sistemàtica dels drets humans”. El document recollia els noms i la història de 2.115 víctimes.

L’oposició de les forces armades encapçalades per Augusto Pinochet va ser total. L’esquerra més compromesa va criticar que l’informe era insuficient perquè excloïa la tortura i perquè, dels crims reconeguts, no se’n derivaven responsabilitats penals. Era tan sols el principi. Anys a venir, nous informes de la Comissió Nacional sobre Presó Política i Tortura arribaren a identificar més de 40.000 víctimes.

L’Informe Rettig no va tenir un impacte real en la justícia xilena fins a la detenció de Pinochet a Londres el 16 d’octubre de 1998. Des de llavors, la justícia va iniciar centenars de judicis de casos de vulneració de drets humans, i va dictar condemnes contra la policia i els militars de Pinochet, que també fou processat en uns quants judicis. La detenció del general a Londres va ser una fita històrica, un referent que va establir jurisprudència global sobre els crims de lesa humanitat i va revalidar el concepte de justícia universal.

La detenció de Pinochet va ser propiciada per una ordre internacional de detenció cursada pel jutge espanyol Baltasar Garzón, instigat per l’advocat de la causa popular contra Pinochet, el valencià Joan Enric Garcés i Ramon. Pinochet era acusat d’un seguit de crims comesos contra ciutadans espanyols durant la dictadura i de presumpta implicació en delictes de genocidi, terrorisme internacional, tortures i desaparició de persones. Londres va decidir de no extradir-lo a Espanya i després d’un any i mig el va deixar en llibertat. Tanmateix, aquest fet va limitar la seva impunitat per sempre més i va accelerar notablement l’acció judicial contra ell i els seus militars.

L’advocat Joan E. Garcés, assessor del president Salvador Allende.

El dictador no hauria estat detingut sense la lluita discreta, intel·ligent i tenaç de dos íntims amics i col·laboradors de Salvador Allende: l’advocat Joan E. Garcés i l’enginyer català exiliat Víctor Pey. Per a ells era la culminació de dues dècades de lluita des del cop d’estat de l’11 de setembre de 1973, des d’aquell matí en què el seu amic, durant el bombardament del Palau de la Moneda, es va suïcidar per no trair la lleialtat al poble de Xile. Tots dos van parlar amb el president Allende aquell matí. Pey, dues vegades per telèfon. La primera, perquè Allende volia interessar-se pel general Carlos Prats, a qui Pey havia ajudat a amagar-se. I la segona, i darrera, per confiar-li coses personals i familiars d’última hora. “Vés-te’n, que algú ha d’informar el món d’això que passa”, va dir Allende a Joan E. Garcés. Tots dos van complir amb escreix les missions que els havien estat encomanades contra la dictadura i per preservar la memòria de Salvador Allende i la Unitat Popular.

Les darreres paraules d’Allende van ser aquestes: “Uns altres homes superaran aquest moment gris i amarg en què la traïció pretén imposar-se […], es tornaran a obrir les grans avingudes per on passarà l’home lliure per construir una societat millor. […] Visca Xile! Visca el poble! Visca els treballadors! Aquestes són les meves darreres paraules. Tinc la certesa que el meu sacrifici no serà en va. Tinc la certesa que, com a mínim, serà una lliçó moral que castigarà la covardia i la traïció.” Des d’aleshores, Pey i Garcés van treballar per fer realitat aquella certesa que el seu amic va intuir a l’últim moment.

Víctor Pey, amic i confident de Salvador Allende.

Víctor Pey, un referent moral

Vaig visitar Santiago de Xile tres mesos després de la detenció de Pinochet a Londres, en el procés d’investigació del documentari Winnipeg. Paraules d’un exili (1999). Mai no oblidaré la primera tarda de conversa amb Víctor Pey al seu petit apartament del barri de Nuñoa. Era un home que, si no fos per l’alçada, podia passar perfectament desapercebut entre la multitud. De mica en mica, m’impressionà l’elegància i discreció, la lucidesa d’anàlisi i la integritat fèrria d’aquell home que havia viscut dos cops d’estat militars, una guerra i dos exilis.

Pey era un referent moral per a molta gent de Xile, un etern lluitador, discret i infatigable. “Va ser aquí en aquesta taula, un matí, quan vaig llegir al diari la notícia que Pinochet havia viatjat a Londres. Ell era aleshores senador vitalici i pensava que tenia impunitat arreu, però nosaltres crèiem que no. Immediatament, vaig enviar un correu electrònic a Joan Garcés a Madrid, informant-lo del fet. I, efectivament, pocs dies després el detenia la policia britànica”, em va explicar d’entrada.

La detenció de Pinochet havia causat un fort impacte en la societat xilena. Els espanyols no quèiem bé. Més d’un ens ho va fer notar. Uns quants exiliats significatius havien estat objecte d’amenaces telefòniques. “Sí, aquí també m’han trucat alguna vegada”, em digué Pey assenyalant el telèfon. “Però jo no els faig ni cas.” Sense saber-ne res d’entrada, de mica en mica vaig anar descobrint que aquell enginyer humil, discret, era un testimoni fonamental del segle XX. I, en relació amb Xile, protagonista.

Víctor Pey i la seva germana a bord del Winnipeg (1939).

Salvat i salvador de Pablo Neruda

Víctor Pey m’explicà que a Catalunya, en esclatar la guerra de 1936-1939, es va allistar a la Columna Durruti, però al front va passar poc temps. Ell i el seu germà, tots dos enginyers, s’integraren aviat com a assessors de la Comissió d’Indústries de Guerra de la Generalitat que dirigia Josep Tarradellas. Eren molt joves, però van arribar a controlar unes cinc-centes fàbriques de material de guerra a tot Catalunya.

Com a reflexió general em confessà: “Estic desconcertat per la càrrega d’agressivitat de la condició humana i la càrrega de violència que comporta. La guerra civil espanyola va ser una experiència obscena d’allò que s’amaga a les profunditats de la condició humana. Seria un error dir que és exclusiu dels espanyols. És la part fosca de la condició humana. Mai no he pogut esbrinar-ne les raons profundes.”

Després van venir l’èxode a França, les penúries, les dificultats per a poder reunir la família, el camp de concentració del Voló (Rosselló), la gana, la mala acollida que els dispensà l’estat francès. “Has de pensar que, en aquells moments, la immensa majoria de la burgesia europea era fonamentalment feixista”, aclaria.

Allende i Neruda en campanya electoral.

Un dia va llegir al diari que el poeta Pablo Neruda volia ajudar els refugiats republicans. L’endemà es va presentar al consolat i va poder parlar amb Neruda en persona. Era la primera vegada que es veien i Pey no va sortir-ne gaire animat, perquè el poeta va prendre nota de les seves dades molt fredament. Al cap d’uns mesos, els dos germans, la germana i la mare pujaven al Winnipeg entre els dos mil passatgers elegits per ser acollits a Xile. El 4 de setembre de 1939 van arribar a Valparaíso.

“Un exiliat perd, en certa manera, les arrels, o potser en fa unes altres: algunes d’emocionals, en el passat, però que mai no perden la intensitat; i d’altres, és clar, allà on és. Mai no he sentit la incompatibilitat entre aquest doble arrelament. No crec que sigui incompatible, però és clar que ens converteix en una altra persona i en una altra per sempre”, reflexionà. I ell en sabia prou, de l’experiència, ja que, com molts exiliats, va viure un doble exili de més de deu anys després del cop d’estat de Pinochet.

L’any 1939 Víctor Pey i el seu germà es van adaptar fàcilment al nou país que els rebia amb els braços oberts. El Front Popular de la República espanyola tenia un equivalent a Xile. Entre unes quantes obres importants, tots dos germans van dissenyar i construir el port comercial de la ciutat d’Arica. Ideològicament també va trobar el seu grup d’amics, entre els quals hi havia Pablo Neruda i Salvador Allende, que era el ministre de Sanitat i pertanyia als comitès de suport als exiliats republicans espanyols.

La detenció de Pinochet a Londres va ser una bomba informativa.

La fugida de Pablo Neruda

L’any 1948 el poeta era senador del Partit Comunista, i el president, Gabriel González Videla, va ordenar una campanya de repressió contra els comunistes. La persecució de Neruda, un dels objectius principals, va ser implacable. Els diaris oficials anunciaven a tota plana que cercaven el poeta pertot arreu. Uns tres-cents policies van ser encarregats d’atrapar-lo. Més de dos-cents amics i gent relacionada amb el poeta van ser vigilats i interrogats. Ho explica el seu biògraf Volodia Teitelboim a Neruda (Editorial Sudamericana, 1996).

El Partit Comunista va fer un intent de treure’l del país sense èxit. La situació era extrema per a la seguretat del poeta. Víctor Pey, tal com em va explicar, va intervenir-hi posant-se en contacte amb el secretari general i exposant-li el seu pla, que va ser acceptat. També les seves normes. Tan sols ell sabria on era el poeta i seria ell qui els informaria periòdicament. “Els comunistes són disciplinats”, em digué. “Però allò era perillós i més atesa la meva condició d’estranger.” La policia mai no els va localitzar i mesos després Neruda va passar els Andes cap a l’Argentina tot seguint un pla ideat i dirigit per Víctor Pey.

Durant temps, mentre la policia anava tancant el cercle de vigilància, tan sols Pey sabia on eren el poeta i la seva dona, Dèlia del Carril, la “Hormiguita”: en un petit apartament cèntric on ell vivia. Pey els va instal·lar allà amb ordres taxatives de no sortir al carrer ni a les finestres. “La seva exuberància i la dels seus amics podia fer-li cometre errors. Cal ser molt disciplinat en la clandestinitat.” Els visitava una vegada al dia per portar-los menjar i útils bàsics. “Vaig aprendre molt de marques de whisky”, em confessà divertit, “i la Hormiguita va haver d’aprendre a fregar plats amb uns guants que jo li vaig comprar”. L’apartament era petit i la reclusió ofegava el poeta. Alguna nit, Pey i Neruda pujaven al terrat per contemplar les estrelles i les vistes de Santiago.

Després d’un intent fracassat de fugir clandestinament en un vaixell per l’oceà via Valparaíso, tan sols quedava creuar els Andes. Pey contactà amb un amic que tenia una empresa d’explotació de fusta al peu de la serralada. I així fou com, un any després, els amics de Pey aconseguiren que Neruda creués els Andes a cavall fins a arribar a un poblet argentí on els camarades l’acolliren i l’ajudaren a volar fins a París. En el discurs que Neruda va fer quan va rebre el Premi Nobel, l’any 1971, rememorà èpicament aquell difícil i arriscat viatge a cavall pels Andes.

Víctor Pey va arribar exiliat a Xile gràcies a Pablo Neruda que, anys després, va sortir de Xile cap a l’exili argentí gràcies a Víctor Pey.

Portada de Clarín l’endemà del cop d’estat.

L’home que jugava a escacs amb Salvador Allende

En aquells primers temps d’exili, Pey va conèixer Salvador Allende i va fer-hi una forta amistat fraternal. Amb els anys, la relació s’intensificaria. Cada tarda es reunien per conversar i fer una partida d’escacs. Pey era dels pocs que el tractaven de tu a la vida privada. Dinava sovint amb ell i la seva família. Esdevingué un dels seus millors amics i potser el de més confiança.

Allende sempre va tenir en gran consideració les opinions de Pey perquè era molt independent i malgrat tenir relacions molt estretes amb el PC i la UP, mai no hi va militar. Allende sabia que hi podia confiar. Pey el qualificava de generós des del punt de vista sentimental, un amic que s’interessava pels problemes d’altri. “El període d’Allende i la Unitat Popular va ser una època que hi havia com una mística”, em confessà.

Amb el triomf de la Unitat Popular, quan Salvador Allende era president de la República de Xile, la relació i col·laboració entre tots dos amics es va intensificar. Per circumstàncies que seria llarg d’explicar, Pey havia comprat el diari d’esquerres Clarín. Cada tarda visitava el Palau de la Moneda per veure el seu amic president i donar-li l’exemplar de l’endemà. Pey era amic, conseller i confident d’Allende.

Segons que narra l’historiador i periodista Mario Amorós al magnífic llibre Allende. La biografía (Ediciones B, 2013), quan un dia li va preguntar sobre els seus errors polítics i del seu govern, Pey va ser molt sincer: “Allende no era un semidéu que no cometés errors. Els van cometre ell i el seu equip econòmic. El principal va ser enfrontar-se simultàniament a la burgesia xilena i a l’imperialisme nord-americà”, i posava d’exemple la nacionalització del coure. “La decisió d’expropiar i no pagar a les companyies nord-americanes va ser un gran error. Era inacceptable per als EUA i les potències occidentals, perquè si això servia d’exemple, s’enderrocava el poder econòmic dels països imperialistes.”

Pey era molt pragmàtic i partidari d’arribar a un acord amb les multinacionals. Li exposà en secret a Allende un pla per a pactar l’assumpte amb els nord-americans mitjançant l’ambaixada. El president va accedir-hi i li va dir: “Ho fas pel teu compte i amb total discreció. Si es fa públic, ho negaré.” Pey va intentar de convèncer l’ambaixada dels EUA del seu pla de compensació econòmica, però va fracassar. Hi havia massa pressions. Pey creia, tal com va confessar a Mario Amorós, que potser havien actuat massa tard.

La batalla per a recuperar el diari Clarín

La batalla per a recuperar el Clarín.

Era tan interessant tot allò que m’explicava aquella tarda, que depassava de lluny les expectatives del documentari sobre el Winnipeg. Per això, li vaig demanar si estaria d’acord que publiqués parts de la conversa enregistrada en forma d’entrevista en algun mitjà.

Enigmàtic, em va dir que no podia ser, que ell no hi volia figurar perquè feia anys que, com a ciutadà espanyol, amb l’ajut del seu amic, l’advocat Joan Garcés, batallava judicialment en l’àmbit internacional per recuperar el diari Clarín, del qual n’era propietari quan els militars el van requisar l’11 de setembre de 1973.

El Clarín de l’època de Pey va arribar a tenir un tiratge de 350.000 exemplars. L’11 de setembre de 1973, quan els militars van acabar el bombardeig i l’assalt al Palau de la Moneda on Allende es va suïcidar, es van dedicar a arrasar la seu del Clarín. El director i el sots-director van anar a parar, amb centenars de detinguts, a l’estadi nacional.

Víctor Pey era un dels cinc homes més cercats per la policia, segons la premsa. Però l’home discret es va poder escapolir refugiant-se a l’ambaixada de Veneçuela, que un temps més tard li va facilitar un vol i les garanties per a exiliar-se a Caracas. Quan hi va arribar, un diari veneçolà publicava la notícia: “Arriba Víctor Pey, ministre sense cartera d’Allende.” Era el seu segon exili.

Tornaria a Xile cap al 1990 per continuar batallant. L’any 2008 un tribunal internacional del Banc Mundial, a Washington, condemnava Xile a pagar deu milions de dòlars al ciutadà Víctor Pey i a la Fundació Salvador Allende per la confiscació del diari que havia efectuat Augusto Pinochet l’any 1973. Quan, via Xile, vaig saber la notícia, vaig pensar que ja podia començar a explicar alguna cosa de tot allò que m’havia confiat Víctor Pey.

Però la decisió judicial va ser revocada. A partir de llavors s’inicià un nou laberint de processos judicials. El cas és que Clarín torna a existir en versió digital. I algun dia ho farà en paper, com ja ho ha fet uns quants 11 de setembre. És la segona victòria d’Allende després de mort. D’ell i dels seus dos íntims i fidels amics. Una intel·ligent i noble partida d’escacs per la justícia, la veritat històrica i l’amistat.

Víctor Pey va morir a Santiago de Xile el 5 d’octubre de 2018 a l’edat de cent tres anys.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.