L’excentricitat espanyola

«Els jutges que arriben al Suprem ho fan en funció dels seus mèrits polítics i no pas dels tècnics, i per això, perquè són el braç armat del govern, es reserven per a ells les qüestions políticament sensibles, aquelles que qüestionen el règim»

Vicent Partal
Vicent Partal
03.08.2018 - 09:14
Actualització: 03.08.2018 - 11:14
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Com ha quedat demostrat aquests dies, el problema principal d’Espanya és la seua excentricitat. Els països democràtics tenen unes regles, uns comportaments, unes pràctiques que Espanya simplement no comparteix i que, per aquest motiu, no resisteixen el contrast amb un altre estat europeu –no sé si hauria de dir europeu occidental.

El perquè és claríssim. La democràcia espanyola és una evolució de la dictadura i, per això mateix, no solament no va posar fi als pitjors vicis de la dictadura sinó que els va trasplantar a una situació de teòrica democràcia, aprofundint encara més en l’excentricitat del país i les seues institucions.

La sentència alemanya sobre Puigdemont és paradigmàtica i farà història. No és tan sols que Espanya tinga un codi penal incompatible amb una democràcia plena, un codi que inclou delictes polítics. Sobretot passa que Espanya, en les qüestions relacionades amb el poder, no respecta la norma més elemental de la democràcia, que és la separació de poders. Per això els judicis polítics no queden sota la responsabilitat del tribunal natural sinó que van a parar sempre a dos tribunals absolutament excepcionals. L’un, l’Audiència Nacional espanyola, excepcional del tot en qualsevol democràcia i hereva directa del TOP franquista. L’altre, el Tribunal Suprem, excepcional pels casos que hi van a parar però sobretot per la manera com se’n tria la composició.

El Tribunal Suprem, no crec que calga explicar-ho, és una institució política, controlada directament pels partits, un cas democràticament aberrant. Els jutges que hi arriben ho fan en funció dels seus mèrits polítics i no pas dels tècnics, i per això, perquè són el braç armat del govern, es reserven per a ells les qüestions políticament sensibles, aquelles que qüestionen el règim. Si causes com la dels dirigents independentistes anassen a parar a un tribunal natural, de Barcelona o fins i tot al Tribunal Superior de Justícia català, els podria estudiar un jutge qualsevol poc sotmès per definició a pressions externes –com ara el jutge Castro, per posar un exemple que tot reconeixerem. Però traient el cas de la circumscripció natural i enviant-la per força als tribunals polítics de Madrid s’aconsegueix l’efecte contrari: els fets no tenen gens d’importància, perquè tot és política. Per què a Alemanya el tribunal competent és el Suprem de Slesvig-Holstein? Perquè és on van detenir Puigdemont. A ningú no se li ocorreria cap altra possibilitat. Tan fàcil d’explicar i tan incomprensible que és per al règim espanyol.

La constatació que la classe política, sobretot el govern, controla els tribunals excèntrics i pot decidir en tot moment i a conveniència de les necessitats polítiques què fan o què deixen de fer és en la base de tot plegat. Davant un problema polític, el govern d’un estat democràtic reacciona procurant una solució política i dialogada. Però quin incentiu té per a dialogar un estat que pot alterar la voluntat popular mitjançant un jutge? Dialogar implica cedir, i per quina raó has de cedir si saps que pots decidir qui és diputat i qui no, qui és president i qui no, quin sentit té el vot? Per què hauries de dialogar si pots aixafar, a més, amb aparença de legalitat?

És per això que la temptació autoritària és així de gran a Espanya. L’estat maquillat de la dictadura no té al·licients per a practicar la democràcia i, en canvi, en té molts per a continuar les pitjors pràctiques del franquisme. Per aquesta raó consideren que la llei és més important que la voluntat popular. Per això els partits són màquines controlades sense democràcia interna. Per això la corona pot robar a mans plenes i amb plena impunitat. Per això els jutges no estan obligats a pensar en termes de la llei sinó en termes polítics. Per això hi ha qüestions que la ciutadania no té dret de presentar ni com a debat.

I per això, també, quan reben una bufetada tan forta com la que han rebut aquesta setmana des d’Alemanya, els polítics espanyols reaccionen com ho va fer el franquisme quan deien allò de ‘si ellos tienen ONU, los españoles tenemos dos’. Elemental, amics, elemental.

 


[Si no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. Si ja en sou, moltes gràcies. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.]

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jaume Calsapeu
Jaume Calsapeu
13.07.2018  ·  22:16

La oligarquia espanyola no solament té controlada i ben lligada la cúpula juducial espanyola sinò també la majoria de les empreses de l’IBEX 35 hereves de les que formaven part de l’INI i preveient la fi de la dictadura (apart de l’AP després PP i UCD) els falangistes també es van infiltrar a la cúpula del PsoE (ffent creure que finalment també estan assolint el control del PsC (Psc-Psoe), fent fora els socialistes hereus de Verde, Raventós, Maragall…

Josep Usó
Josep Usó
13.07.2018  ·  23:05

Un dels seus problemes grossos és que, davant d’una situació que no saben com manejar, en lloc de buscar algú que n’entenga, ho fan ells personalment. Així, a més a més de tot allò que ja es diu a l’editorial, tenen, al capdamunt d’organitzacions com el TS o l’Audiencia Nacional, a veritables insensats, que pensen que sempre seran omnipotents. Com els oligarques. Que tampoc es formen per a poder entendre un món que canvia constantment i que ha deixat la seua Espanya feta un país de tercera fila. I ara, a més a més, en fallida i sense poder amagar enlloc els seus tripijocs. Crec que xalarem, que diuen a Morella de gaudir.

eva salas
eva salas
13.07.2018  ·  23:09

De res servirà la sentència alemanya si Torrent torna a fee-se enrere.

eva salas
eva salas
13.07.2018  ·  23:14

De res servirà la sentència alemanya si Torrent torna a fer-se enrere. A banda del cataclisme que provocaria en el si de l’independentisme.

No voldria ser pessimista, però ens n’han donat tantes proves..

Pot Torrent contradir el President Torra?

Huston..

Gemma R.
Gemma R.
13.07.2018  ·  23:19

Jajajaja, m’ ha agradat el final estimat Watson. Bromes a banda, no es podía descriure millor. D’ aquí la meva sorpresa dés de l’ octubre ( especialment), amb PSC i Comuns. Òbviament ara ja he entès les paraules del President Torra quan parla de la barreja de races socialistes, i el mal que ha fet al que històricament ha representat el PSC. Però i el Comuns? Perquè ténen aquesta manera de fer tant hipòcrita, que només surten a denunciar quan el cas clama al cel que s’ están vulnerant drets, i només quan ho diu algú més que l’ independentisme. Tot un règim amb salut de ferro i els mitics col.laboradors necessàris. Marxem!

Jesús Albiol
Jesús Albiol
14.07.2018  ·  00:06

Excel·lent article, felicitats!!!

Jordi Morillo
Jordi Morillo
14.07.2018  ·  00:16

I per raons com aquesta, quan viatges a païssos on es prenen la democràcia seriosament com alemanya, holanda o suècia, sembla que estem trepitjant un altre dimensió. Aquesta és, podriem dir-ne, la “punta de l’iceberg”. I a mesura que van aplicant la mateixa lògica a tot, s’entén per qué mai a la vida arribarem a poder equiparar-nos amb ells; ni a nivell cultural, social, educatiu, etc. El més greu és, com bé dius, que poden realitzar accions camuflades de aparent legalitat tot i que analitzant-les només una mica per sobre en podem veure veritables atrocitats a novell humà. Ara, ja hem vist el que ha passat amb el cas de rebel•lió. La pregunta que em cou és: si ara ens hem adonat de que estaven fent això, cuantes coses més hauràn fet abans contra persones i en situacions que ni tan sols n’haurem sentit a parlar? I concloc: si hi haguessin veritables periodistes a Espanya, i no “voceros del ministerio” venent la seva credibilitat a canvi de les engrunes de pa que els lliura aquest regim, començarien per investigar aquest punt.

Hassan Ahmad
Hassan Ahmad
14.07.2018  ·  00:46

Exel.lent ! no es pot explicar millor! gracies.

Tomàs Mulet
Tomàs Mulet
14.07.2018  ·  01:01

Les victòries de l’estranger son molt importants, però no esperem que ningú ens faci la feina.

L’hem de fer nosaltres i el que ara toca es entomar el xoc de legitimitats amb valentia. Com es pregunta l’Eva Salas, sabrà el Sr. Torrent estar a l’alçada de les circumstàncies?

Si no s’hi veu en cos, s’ha de fer al costat.

Almar Bosch
Almar Bosch
14.07.2018  ·  01:15

Primer, eliminar AN.
Segon, renovar totalment el Constitucional amb criteris d’eficiència
Tercer, limitar el TS a qüestions homologables a democràcies europees i d’àmbit regional (descentralitzat x comunitat autònoma amb transferències de poder real a les nacions històriques).
Quan aixo pasi, Espanya podrà començar una segona transició amb garanties.
Per arrodonir-ho, el mateix procés de renovació a l’exèrcit i la cúpula de l’església. Els partits canviaran automàticament.
La Democracia només així té possibilitats de reeixir.

Vicent Partal
Vicent Partal
14.07.2018  ·  01:18

No cal donar-hi gaire voltes: Europa és Europa i Espanya…segueix sent Espanya. Allò sorprenent és que els espanyols que viuen a Catalunya segueixin sentint-se orgullosos de ser-ho quan el seu país de referència queda tant en ridícul davant el món civilitzat. Potser se’ls hauria de fer notar aquestes coses (com la condemna a Espanya del Tribunal Europeu de Comptes pel tema AVE, o els últims llocs que s’ocupa en tantes coses…) i simplement preguntar-los: ¿orgulloso de ser espanyol?

Lluís Paloma
Lluís Paloma
14.07.2018  ·  06:11

La part bona de tot aquest guirigall és que tot perfuma a final de règim, potser fins i tot d’estat.

Secundí Mollà
Secundí Mollà
14.07.2018  ·  06:29

El problema de l’estat espanyol és que tot, absolutament tot, està supeditat a la idea que el mateix estat en té d’aquesta unitat. Una idea que passa per sobre de la voluntat de la gent, la qual cosa és una contradicció en si, perquè no hi pot haver unitat manada i obligada contra la voluntat de la mateixa gent que l’ha d’integrar. Quan algú, fent ús de la seva força obliga algú altre a conviure amb ell, li podrem dir el que vulgueu però “unitat” no.
I en aquestes estem.
Supeditaran a aquesta idea l’economia (fent un sistema radial de comunicacions del tot ineficient). Supeditaran els mitjans de comunicació (creant una xarxa de mitjans, no de comunicació, sinó de conformació de l’opinió pública). Entrebancaran tant com puguin les relacions entre territoris de cultura catalana (prohibint TV3 i altres mitjans al País Valencià i ajornant sine die un corredor mediterrani anant contra l’economia). Fomentaran contra tot criteri filològic la fragmentació del català. I fomentaran també l’odi entre els pobles de cultura catalana (algú creu que l’anticatalanisme a València o les Illes neix, creix i es reprodueix per generació espontània?). Sacrificaran la separació de poders amb uns jutges al servei de la seva sacrosanta unitat pàtria… en fi, crec que no cal allargar-ho
Fer tot açò (i moltes coses més) no és gratis. Per fer-ho s’aboquen cada dia una quantitat sagnant, immensa, de recursos contra els més elementals criteris econòmics i contra els més elementals criteris democràtics.
Ja ho va dir el funest Rubalcaba que Espanya estava disposada a pagar el preu que calgués.
I en aquestes estem, vull dir, estem en Espanya. Un estat que vol ser espanyol contra la seva economia i contra la seva democràcia.

GABRIEL MIR
GABRIEL MIR
14.07.2018  ·  08:16

(A Almar Bosch, principalment)

Les persones no canviem els nostres criteris si no és per pròpia voluntat. Renovar el país implica voler veure les errades, primer, tenir uns criteris a seguir per al canvi, i oportunitat per fer-ho.

L’Espanya hereva del règim dictatorial necessita una supervisió important d’un ens superior per tal de fer el canvi, per superar les pròpies errades.

Joan Enric Esteban
Joan Enric Esteban
14.07.2018  ·  08:36

👏👏👏👏

Albert Miret
Albert Miret
14.07.2018  ·  08:38

Quin gran article Vicent! Conec un savi que acostuma a dir que no és més geni aquell que sap més, sinó aquell que ho sap explicar millor. Doncs moltes felicitats, geni!
És tan cert el que dius, que el que no acabo d’entendre és com un país així va ser acceptat a l’ONU, a la Unió Europea i a tantes altres institucions que fan de la democràcia el seu lema. Aquests països tenen serveis d’intel·ligència, i, no ho sabien? Això és el que el criminal Franco deia que “estaba atado y bien atado”. Així assoleixen que governin uns jutges que no ha elegit ningú més que un govern que també és el que l’oligarquia pútrida espanyola ha volgut que fos elegit. D’aquesta manera, els governs feixistes s’escuden darrere d’aquesta “justícia” feta a mida d’aquell que és jutjat. Si és feixista, s’apliquen les lleis “A”. Si és independentista, s’apliquen les lleis “B”, i si a més és català, llavors es treuen les “C”, que són la interpretació més perversa possible del “B”.
Francament, jo no crec que això tingui solució, i quan sento dir al Sánchez ahir mateix, veient el panorama dels nostres presos polítics i coneixent el veredicte de la Justícia alemanya que “los delitos contra el estado deben ser juzgados por la justícia española”, encara n’hi veig menys i em reafirmo en què l’única solució que tenim és deixar de formar part d’aquest engendro infernal, antidemocràtic i antihumà com més aviat millor. No hi ha cap altra sortida, i fóra bo aprofitar els seus moments de fragilitat per a confirmar la nostra independència. Ja n’hi ha hagut prou de paciència i no hi ha cap dret humà que obligui a aguantar tanta indecència i tanta crueltat tota una vida!

Joan Enric Esteban
Joan Enric Esteban
14.07.2018  ·  08:40

Article lúcid i pedagògic.
Hauria d’incorporar-se als llibres de text.

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
14.07.2018  ·  08:43

Espanya representa una inversió de valors i mecanismes de qualsevol sistema democràtic. En altres països els poders de l’estat tenen per objectiu preservar la democràcia. A Espanya han bastit una aparença de democràcia que té per finalitat preservar els poders. Això porta a contradiccions conceptuals tan aberrants com que votar pugui ser il·legal. I a què jutges, polítics, TC i mitjans de comunicació puguin defensar absurds inqüestionablement totalitaris sense que se’ls caigui la cara de vergonya. És la diferència entre creure que la democràcia té valor propi o pensar-la com un instrument al servei de valors predemocràtics.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
14.07.2018  ·  09:11

Per aixó cal saber qui va collocar el franquista Llarena al Supremo de vergonya.
PP-PSOE, han col.locat militants obedients, venuts a partits i el Llanera es obedient i segurament de l’OPUS-DEI, que es qui governa España i Caixabank

Pep Agulló
Pep Agulló
14.07.2018  ·  09:33

Esplèndida explicació de perquè al règim neofranquista exercir la democràcia és un acte contranatura. Al poder espanyol no li cal diàleg, només obediència. Por i càstig. L’a,b,c que ho explica tot.

Albert Gual
Albert Gual
14.07.2018  ·  09:36

Evidentment amb aquest sistema de nomenament, els jutges son estomacs agraits als partits, però en el cas de la seva lluita contra Catalunya ho fan de cor.Tots ells és senten compelits a actuar com soldaditos españoles.De fet sembla que el Llarena va dient a amics i coneguts que ell se sent com el darrer baluart per a salvar la democràcia. Òbviament, en el seu fanatisme ultracatòlic, confon democràcia amb pàtria.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
14.07.2018  ·  09:36

La decisió dels jutges alemanys i la falta d’acceptació espanyola de la seva miseria moral i judicial posen clarament les coses al seu lloc. El gran encert de Puigdemont que va assumir el risc que està donant tants bon resultats.
Ara que a europa ja saben què és espanya comencem a preocuparnos de què hem de fer nosaltres.
Si les forces parlamentàries aquí i a Madrid no fan valer aquesta posició que hem assolit a fora potser millor que els obliguem a plegar.
Es molt trist haver d’enfrontar-nos als que suposadament són dels nostres, però si no defensen la nostra sobirania ni fan el que van dir que farien, millor que pleguin.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
14.07.2018  ·  09:43

Meravellós article. Me l’imprimeixo per tenir-lo sempre present.
Gràcies Vicent per aclarir-nos els fets.

Julio Montabes
Julio Montabes
14.07.2018  ·  10:05

El problema de l’Estat espanyol és que es vol transmutar en la inexistent Nació espanyola. Segueixen un projecte polític conqueridor i etnocida de les petites nacions peninsulars no castellanes. Com el pervers i embogit assassí en sèrie que Hannibal Lecter ajuda a identificar al Silencio de los Corderos, es vol transmutar en nació (en dona) arrencant i vestint-se amb la pell morta de nacions de debò (de dones de debò).

jordi Rovira
jordi Rovira
14.07.2018  ·  10:28

Aquesta mateixa setmana,en una altra editorial precisa com un punt d’acupuntura, es reflexionava sobre el ressorgiment republicà espanyolista. Tot un plegat de senyals que marquen aquesta “excentricitat espanyola”.
I com si ens trobéssim una novel·la de misteri, hem de buscar les causes, els perquès i les necessitats materials que condicionen aquests moviments. És molt important fer-ho per saber on estem situats, i per on podem passar.
“El proceso” definit com el moviment d’una dreta molt ample que mira de fer-se seu l’estat espanyol, está en la medul·la d’aquesta excentricitat espanyola. Un estat que és una repartidora, un estat corrupte per definició; però un mecanisme que treballa a ple rendiment, sense aturador, i que condiciona a tot el que l’envolta. Un veritable monstre que té entitat propia fins i tot en l’entorn internacional. Diguem que el sistema espanyol és tan peculiar i fort com el sistema italià. Però, diem també que tots dos alhora,…, potser són massa.

Julio Montabes
Julio Montabes
14.07.2018  ·  10:42

Espanya no és una nació. És un estat i és un projecte polític, però encara no és una nació.

Parlar dels “espanyols” que viuen a Catalunya pot errar el tret i acabar repartint a qui no toca: pals de cec.

Visc a Catalunya des dels 10 anys. Sóc espanyol? Necessito, Vicent, que algú em pregunti desafiant si m’hi sento orgullós?

Fem malament confonent els castellans de totes les regions amb espanyolistes i això és el que es fa quan ens estalviem el sufix ideològic -ista.

Després, com el president Torra, hem de gastar temps i esforços per explicar i demostrar que no tenim res contra la gent de la nació castellana, sinó sols contra la milícia ultranacionalista que vol fer d’aquesta l’hegemònica, triturant i assimilant les petites nacions històriques.

Un dels elements importants del concepte de nació -a més de la llengua, la cultura i la història- és la consciència i la voluntat de ser-ho. Presumir que algú, pel fet d’haver nascut més enllà de l’Ebre i parlar castellà se sent espanyol és massa presumir.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
14.07.2018  ·  11:09

Pa, circ i enemic extern.

És la recepta clàssica que s’aplica a espanya.
D’aquesta manera la oligarquia econòmica junt amb la estructura funcionarial que s’hereda a si mateixa, any rere any (està inclòs el llinatge borbònic en ambdues potes), controlen la economía i de retruc els encarregats de rentar el cervell al poble amb la recepta esmentada de pa, circ i enemic extern: els mitjans de comunicació “servils”.

Aquesta punta de la piràmide, oligarquia i funcionariat enquistat (la dinastia borbònica està inclosa) necessita xuclar recursos de on sigui per a mantenir les seves pútrides i ineficients estructures hereditàries.

Pet això defensaran com sigui que Catalunya no s’en vagi, perquè aleshores tothom (els espanyolets de a peu) veurien que el rei està nu.

Sense Catalunya espanya s’enfonsa, porten tants segles vivint de les colònies que aquesta adicció els incapacita per sortint-se sols.

Avui he llegit un article d’unes estadístiques de l’any 1994 on, molt abans del procés i de la presa de consciència actual catalana, els espanyols menystenien els catalans, fins i tot per sota dels bascos en un moment alt de ETA, posant-los a la cua de la valoració de totes les comunitats autònomes.
I en especial, amb tot el dolor de la meva ànima, els andalusos eren els mes durs, quan Andalusia és la principal receptora del subvencionisme.
Ep!!! , puc parlar així de la meva Andalusia de naixement, ja que en sóc d’andalus.

El perquè d’aquesta catalanofòbia enquistada de segles és el comentat: rentat de cervell continu a càrrec d’uns mitjans de comunicació (no podem dir periodisme honest) al servei dels amos: la Oligarquia econòmica i la estructura hereditària funcionarial (llinatge borbònic inclòs).

Per tant, endavant amb la independència, endavant amb la República Catalana.
La dolorosa catarsi que provocarà a espanya és, a la llarga, el millor.

Manuel Viladevall
Manuel Viladevall
14.07.2018  ·  11:14

Tot el “chusquerismo” que tan bé vam conèixer quan fèiem les milícies, en què l’únic necessari per ascendir era el temps i el amigisme, i desgraciadament per les espanyes és el mateix per a jutges, fiscals, advocats de l’estat i tot el formiguer de funcionaris ubicats a Madrid. Qualsevol jutge o fiscal Alemany els dóna mil voltes als “chusqueros” espanyols per la simple modalitat que saben sociologia, criminologia, idiomes, etc. Caldria fer fora a tots aquests del TS del TOP (Audiència) i constitucional i veure si en les noves promocions segueixen el sistema alemany.

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
14.07.2018  ·  11:30

Exel.lent article, tot i que res de nou sota el sol, magníficament i aclaridorament raonat.
M’agafaré una llicència que no em correspon (amb permís i amb perdò) i afagiré un darrer paràgref a l’editorial que trovo a faltar:
I per això, amics meus, que no te soluciò ni esmena, governi qui governi allà, és per el que necessitem urgentment assolir l’independència. Per salut democràtica, política, social i mental.

Antoni Oller
Antoni Oller
14.07.2018  ·  11:34

Molt bé Eva Salas, totalment d’acord. Creus que poden estar suficientment espantats a ERC (descens d’expectatives electorals, creació de JxRepública, etc.) com per dir-li a Torrent que aquesta vegada entomi el repte? Jo no ho veig clar…

Àlvar Manresa
Àlvar Manresa
14.07.2018  ·  11:59

Completament d’acord amb en Julio Montabes, però per desgracia de tots, de l’Ebre enllà la revolució industrial quasi no hi va arribar i amb aquesta mancança tampoc hi va haver revolució obrera, lluita de classes i consciencia social ( que es va pagar amb sang ).
Ni cultura, ni ateneus, ni casinos populars, ni el substrat ideològic de l’evolució social.
Del Caciquisme dels “señoritos” amb obrers submisos ( a la força) sense propietats, sense sous ( una moneda de plata, el dia de l’aniversari del Cacic ) i dels poders fàctics alineats amb el poder. Les Repúbliques espanyoles varen ser efímeres i poc van poder arreglar a la majoria de pobles.
D’aquella gent que per la fam o per sortir de l’atzucac, va tenir que emigrar als nuclis industrials, tenim avui la gent que lluita i que te una consciencia política dels drets i llibertats. A Catalunya la gran majoria de gent que varen venir als segles 19 i 20, s’han integrat i son part dels nostres.
La majoria dels que es van quedar als pobles, han gaudit amb el temps dels avenços de la societat, però els hi manquen la consciencia obrera i política. Això pot explicar el seguidisme del vot als grans partits nacionals, tant de dretes com d’esquerres i sobre tot quan es desplega la bandera nacional com a cobertura de qualsevol injustícia.
Falten molts republicans de l’Ebre….enllà, si més no, nosaltres els trobem a faltar.

Joan Juhé
Joan Juhé
14.07.2018  ·  12:04

Caldria explicar que Espanya , igual que Suïssa o l’antiga Iugoslàvia, no existeix com a nació. No hi ha, ni hi ha hagut mai una nació espanyola. Hi ha l’Estat espanyol, que com l’antic imperi austrohongarès, és una presó dels pobles, de tots els pobles sota el seu domini i com a instrument d’unes oligarquies extractives (d’aquí i d’allà). Si ho entenem així, llavors, paradoxalment hi ha (a banda de PP.CC., Euskadi, Galicia) una quarta nació que no té ni nom i que és la que s’identifica amb aquest Estat. Aquesta situació d’identificar el que ets (sense nom) amb el que no ets (Espanya), ha de crear seriosos problemes d’identitat i ha de ser, necessàriament font de resistències i conflictes amb les altres tres nacions de l’Estat espanyol.

Albert Miret
Albert Miret
14.07.2018  ·  12:51

Entre aquest eixam de mafiosos i lo barates que van les titulacions i els màsters a Madrid, tenim una idea bastant exacta de com van les coses en aquest país (diguem-ne així perquè ningú s’ofengui excessivament).

XAVIER UTRILLA
XAVIER UTRILLA
14.07.2018  ·  13:25

Un aclariment sobre el comentari d’en Julio Montabes (10:42), si m’ho permet.
La pertanyença a un poble, una societat, una nació, és un acte voluntari d’identificaciò personal. Entenc que català és tot aquel que vol ser-ho i s’en sent. Qui s’estima el país. Fent referència a aquell acudit de Bilbao, els catalans naixem on volem i estimem la terra en l’idioma que ens dona la gana. O com deia un professor d’història que vaig tenir (nascut a Castella, l’home, però català): “las ovejas son de donde pacen, no de donde nacen”. Jo afegiría, si quieren…
Jo aniría més lluny que l’Àlvar Manresa quan diu que els qui s’han integrat son part dels nostres, i diría rotundament que som nosaltres (tots).
Per això, tenint en compte que una pertanyença exclou l’altre (no ens fem trampes al solitari…) i si et sents espanyol no et sents català i a l’inrevés, quan parlem d’espanyols, sense ísmes, és evident a qui ens referim. I no és a nosaltres…

Josep Castelltort
Josep Castelltort
14.07.2018  ·  15:28

Ara mateix, formalment és català tot espanyol censat a Catalunya. Si no ets espanyol, no pots ser català.
Alhora, tot espanyol censat a Catalunya, és català, encara que no li agradi, oi Arrimadas?
Si volem tenir un estat ens hem d’aclarir. Nosaltres i tots els altres haurem d’acceptar que un ciuatadà d’origen espanyol pot residir a Catalunya sense ser català, sent un espanyol residint fora del seu país. I sense que jo, per dir això, pugui ser titllat de racista o supremacista
O és que els nostres moralistes oficials creuen que un marroquí amb deu anys d’arrelament a Catalunya ha de passar per ser espanyol abans de ser català? O un del Rosselló?

Dolors Oller
Dolors Oller
14.07.2018  ·  16:23

Quan hagin de pagar el deute, veurem què es vendran. Potser els Grandes cediran terrenys per a que les grans multinacionals agràries/tamaderes/industrials s’hi instal·lin. Moltes hectàries, i molts llocs de treball, esperad, esperad, que el demonio va a pasar. L’horitzó, llunyà però cert si s’ha de salvar civilització i el pes vertebral, és l’EU de les regions. . Carlemany: aquest és el model. I Ñ Ina nova regió castellanoandalusi I sembla que ja es parla de tota aquesta estratègia. I els nostres líders a fora, han de poder intervenir en aquestes converses. Que no torni. Des-de la presó no es pot fer res. Paciència, PPCC, erem som i serem

Rafael Morera
Rafael Morera
15.07.2018  ·  01:53

Quin grand article és magnífic i amb molte pro molte RAÓ

eva salas
eva salas
15.07.2018  ·  13:56

A aquestes alçades, Antoni Oller, crec que no hi ha espant que valgui per a què partits com ERC (o PDeCat) practiquin la desobediència envers el seu benefactor espanyol. Tant de bo si m’equivoco.
El síndrome d’Estocolm encarnat en sistema.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies