L’augment en el nombre de retractacions d’articles en revistes científiques ha estat interpretat de diferents maneres. Hi ha gent que considera que és la conseqüència de la pressió a què estan sotmesos els investigadors. És cert que cada cop més el finançament de la recerca, però també la promoció dels investigadors o els seus contractes personals, depenen d’indicadors com el nombre de publicacions o el seu impacte, mesurat per l’índex d’impacte de la revista on es publica o el nombre de citacions que rep. També ha estat mencionat el fet que cada cop més hi ha investigadors que provenen de països amb una tradició científica recent i on la cultura de la integritat científica pot no estar tan arrelada. Finalment hi ha qui pensa que simplement hi ha més retractacions d’articles perquè es publica més i perquè la gent és actualment més conscient dels estàndards necessaris per publicar. Una altra de les tendències actuals és l’aparició de llocs web on qualsevol pot criticar un article científic i fer observacions sobre possibles errors o manipulacions en els articles. Un bon exemple n’és la web PubPeer.

Aquestes discussions tenen lloc en un període en el qual s’està produint una transformació profunda en la manera com es publica en ciència. La progressiva digitalització de les publicacions científiques ofereix una extraordinària oportunitat per a qualsevol investigador de tenir un accés directe i immediat a qualsevol publicació que es produeixi arreu del món. Però també ha obert un debat entorn del que anomenem «accés obert» als resultats científics finançats amb fons públics. Les revistes digitals permeten que tothom tingui accés a través de la xarxa als continguts de les revistes científiques, però aquestes donen sovint només accés als usuaris d’institucions que hi tenen subscripcions. Ben aviat van anar apareixent revistes a les quals tothom té accés per via digital. Les despeses d’aquestes revistes es cobreixen cobrant als autors tarifes que poden ser elevades. Es pot donar la paradoxa que hi hagi finançadors de la recerca que exigeixen que es publiqui en revistes d’accés obert, però que al mateix temps no permeten justificar despeses de publicació.

Un altre efecte de la digitalització de les publicacions científiques ha estat la proliferació de revistes on, mitjançant pagament, es pot publicar tota mena d’articles amb uns nivells d’exigència limitats. Ha estat fins i tot creada la denominació de «revistes depredadores» per a alguns casos extrems i hi ha llistes de publicacions que no segueixen uns estàndards de qualitat mínims. També hi ha experiències de publicacions que, en lloc de fer servir el sistema de revisió, proposen dipositar els textos directament oberts a la crítica de qualsevol que hi vulgui contribuir. És un fet, d’altra banda, que aconseguir revisions apropiades per a articles que s’envien a les revistes científiques o per a projectes enviats a convocatòries públiques esdevé un problema vista la necessitat de revisions que hi ha a escala global.

Els conflictes d’interessos

Cal tenir en compte també que els resultats de la ciència interessen a la societat per a altres finalitats que no la de contribuir a generar nou coneixement. Sovint els professionals de la ciència som requerits per aconsellar els ciutadans o els seus representant polítics quan cal prendre decisions que tenen un contingut científic o tècnic. Un cas molt clar és el dels comitès d’avalua­ció de nous fàrmacs. Per a aprovar nous productes farmacèutics o tractaments mèdics s’han establert procediments en què es requereixen que aquells que els volen posar al mercat presentin dades que en demostrin l’eficàcia i l’absència d’efectes secundaris greus. A Europa s’encarrega d’aquest control l’Agència Euro­pea del Medicament i en diferents països hi ha instàncies equivalents. Una cosa semblant passa amb els productes que s’utilitzen en agricultura o que entren en la cadena alimentària, que a Europa requereixen l’aprovació dels comitès científics de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària. En aquests casos es poden presentar conflictes d’interessos per als investigadors. Pot passar que aquells que tenen una bona experiència en aquests dictàmens tinguin contactes amb empreses o que fins i tot facin recerca contractada amb elles, cosa que ocasionaria un conflicte d’interessos que els impediria realitzar la seva funció de manera satisfactòria. L’impacte que les recomanacions científiques tenen en l’entorn social o industrial fa que aquestes definicions es facin molt estrictes o que els conflictes d’interessos es facin servir, a vegades sense fonament, per invalidar una opinió científica que no interessa escoltar.

En uns altres casos el problema es pot presentar per la dificultat de comunicar la naturalesa mateixa dels resultats científics. Això es dóna, per exemple, quan la complexitat del fenomen que s’analitza produeix resultats que no són completament clars; llavors una opinió científica només por donar lloc a prediccions que tenen un determinat nivell de probabilitat. En general, aquells que han de prendre decisions preferirien sempre una opinió nítida que a vegades no és possible. Com prendre decisions o com comunicar a la població aquests resultats amb el seu nivell d’incertesa pot ser complex. Ho és, per exemple, en el que té que veure amb el canvi climàtic, les seves causes i les seves possibles solucions. Ho ha estat en casos dramàtics com en el terratrèmol de l’Aquila a Itàlia l’any 2009, quan el portaveu del comitè que seguia el terratrèmol va anunciar la seva fi just el dia abans de la sacsejada més intensa que va produir víctimes. Alguns parents d’aquestes van acusar d’homicidi els sismòlegs del comitè de seguiment. Un tribunal els va condemnar en primera instància i van acabar essent absolts en cassació.

La recerca no sempre pot oferir a l’opinió pública solucions nítides per a fenòmens complexos com, per exemple, les causes d’una catàstrofe natural o les potencials mesures pal·liatives per al canvi climàtic. En la imatge, terratrèmol de L’Aquila (Itàlia) el 2009, en què es va arribar a acusar els sismòlegs d’homicidi. / Mètode
La recerca no sempre pot oferir a l’opinió pública solucions nítides per a fenòmens complexos com, per exemple, les causes d’una catàstrofe natural o les potencials mesures pal·liatives per al canvi climàtic. En la imatge, terratrèmol de L’Aquila (Itàlia) el 2009, en què es va arribar a acusar els sismòlegs d’homicidi.
/ Mètode

La funció de les acadèmies

És en aquest context que les acadèmies han tingut i probablement poden tenir en el futur una de les seves funcions en el món científic. En el seu origen les acadèmies de ciències tenien la funció de ser el lloc on es presentaven i discutien els resultats científics, que ben aviat van donar lloc a l’aparició de les publicacions acadèmiques. Durant el segle xx, l’augment exponencial de l’activitat científica en els països més desenvolupats econòmicament en universitats i centres de recerca i de les publicacions científiques ha fet que aquesta activitat hagi deixat de ser essencial. L’actual funció de les acadèmies no és la mateixa en tots els països. En alguns han mantingut una funció de finançar grups de recerca o de mantenir centres de recerca o investigadors. És el cas dels països de l’est d’Europa, per exemple. En altres casos han desenvolupat una intensa activitat d’assessorament de les polítiques públiques o de participació en els debats públics de contingut cien­tífic. És el cas dels països anglosaxons. En general mantenen arreu una funció de debat o de divulgació de les idees científiques.

En aquest context algunes acadèmies han intervingut en la discussió sobre el contingut dels codis de bones pràctiques científiques. El millor exemple pot ser el d’ALLEA (All European Academies), que és l’associació que reuneix les acadèmies europees. Dins d’ALLEA s’ha format un grup de treball permanent de Ciència i Ètica que ha publicat recentment una opinió sobre Educació de l’Ètica per científics (ALLEA, 2013). En aquesta opinió s’hi proposen idees sobre les raons de la necessitat d’aquest tipus d’educació, de quins serien els destinataris i què hauria de contenir. De fet, Science Europe, l’organització successora de la Fundació Europea de la Ciència, acaba de publicar un estudi sobre l’estat de la qüestió (Science Europe, 2015) en el qual hi ha citats articles que han analitzat quines són les circumstàncies que semblen afavorir les pràctiques científiques dubtoses. En un d’aquests articles (Anderson et al., 2007) s’arriba a la conclusió que l’educació té uns efectes relatius per prevenir els problemes que s’observen, i que és sobretot l’exemple que rep l’investigador, i especialment l’investigador jove, el factor principal que afavoreix els comportaments que considerem conformes al bon desenvolupament de la recerca científica. En aquest sentit tindrien un compromís especial els investigadors amb més responsabilitat o experiència, que són els que normalment componen les acadèmies.

Una de les funcions actuals de les acadèmies científiques pot ser la discussió entorn als codis de bones pràctiques per a la recerca. És el cas d’ALLEA (All European Academies), associació que reuneix les millors acadèmies europees i compta amb un grup de treball permanent de Ciència i Ètica. / Pichler ÖAW
Una de les funcions actuals de les acadèmies científiques pot ser la discussió entorn als codis de bones pràctiques per a la recerca. És el cas d’ALLEA (All European Academies), associació que reuneix les millors acadèmies europees i compta amb un grup de treball permanent de Ciència i Ètica. / Pichler ÖAW

Aquestes raons poden haver pesat en les decisions que la Unió Europea ha pres recentment en la funció de consulta en temes científics. Durant la presidència de José Durao Barroso, la Comissió Europea va crear la funció del chief scientist segons els models anglosaxons. Es tractava del nomenament d’una personalitat independent de formació científica que tenia la funció d’assessorar la Comissió Europea en temes científics. La funció d’assessor independent no va probablement encaixar amb les maneres de funcionament de les institucions europees i la seva titular, Ann Glover, va acabar essent la primera i darrera persona que va exercir aquesta funció. La Comissió Europea actual ha posat en marxa un sistema diferent, el Scientific Advice Mechanism («mecanisme de consells científics»), que està dirigit per un comitè de set membres i que en part basarà les seves activitats en les associacions d’acadèmies euro­pees. Les temàtiques relacionades amb la integritat científica semblen ser especialment apropiades per a aquesta solució. 

Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.

Pere Puigdomènech. Professor d’investigació del Centre de Recerca en Agrigenòmica (CSIC-IRTA-UAB-UB) de Cerdanyola (Barcelona). Membre del Grup Permanent de Ciència i Ètica d’ALLEA en representació de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.

Què és Mètode?

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.