L’abril és esclat de vida, són fruiters florits, dies que s’allarguen, vermuts al sol, pol·len amunt i avall i endins i, encara més emprenyador que els plataners i els xiprers, període d’inscripcions de casals d’estiu. Dinc-dinc, prepara la cartera. Quina enveja em fan, els qui això no els fa ni fred ni calor. Comença el temps d’organitzar les setmanes d’estiu i pensar com encaixar les vacances laborals amb les escolars. Un croquis impossible, ja t’ho dic ara. Els he comptats. Cinquanta-sis dies sense escola, sense comptar les dues setmanes prèvies de jornada intensiva. Una jornada intensiva en què les classes acaben a migdia i les tardes s’omplen d’ofertes de tallers i cursos; també externalitzats, per descomptat. Dinc-dinc, revisa la guardiola.

(No he vingut pas a queixar-me dels falsos tres mesos de vacances dels mestres, ni de bon tros. En tot cas, el que crec és que els serveis de lleure, de menjador i socioculturals haurien de ser assumits per l’administració.)

Recordo quan era jove i una mica més ingènua i no entenia per què els companys de feina amb fills havien de tenir preferència a l’hora de demanar les vacances. Què passa, que els qui no tenim fills no podem tenir les nostres històries i les nostres necessitats? Hem de ser penalitzats per no tenir descendència? Tenint en compte que hi ha treballadors amb altres càrregues familiars que no són les dels fills, i que poden haver de tenir cura d’adults amb dependència, i que esperem que l’empresa també ho tingui en compte, la meva resposta avui a aquella jo d’ahir és clara: “Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll”, amb permís, i amb perdó, de Salvat Papasseit.

Has de mirar el calendari per demanar les vacances laborals i no penses pas què voldràs fer aquest estiu, ni si voldràs anar enlloc de vacances, no, mires la quadrícula i penses, bàsicament, com us ho fareu per no deixar desemparada la criatura durant tots aquests dies. (Perquè aquest és l’objectiu primer i bàsic: qui es fa càrrec d’un infant mentre els progenitors treballen.) I si podreu fer-ho coincidir perquè, com a mínim, pugueu passar junts, com a nucli familiar, uns quants dies de vacances, si no és demanar massa.

Com deia la Moderna con Gafas fa uns dies en un post, i cito de memòria, la maternitat és destinar el sou del juliol a pagar a algú perquè et cuidi les criatures mentre tu treballes per pagar a algú perquè et cuidi les criatures mentre treballes… I llavors consideres els permisos laborals perquè, tant per tant, ja te n’encarregues tu, de les teves criatures. Permisos que, malgrat haver estat anunciats, de moment, avui encara no són retribuïts. Passa que, fins i tot, en aquest cas, els tens en compte, perquè allò que deixes de guanyar per una banda t’ho estalvies per una altra. Després hauríem d’anar a cada circumstància particular, que malauradament no sempre és tan fàcil, que la teoria te la saps però. Jo ho entenc. (Menys coaches i més sindicalisme, això també, ja que hi som.)

Sigui com sigui, i aquí és on volia anar, hi ha permisos per a tenir cura de menors, i hi són per demanar-los i fer-los servir quan calguin. I qui els demana, majoritàriament, aquests permisos? L’escletxa de gènere es va eixamplant a partir del moment que tenim fills i les dones són, principalment, les qui es redueixen la jornada. Dinc-dinc. La jornada laboral remunerada, vull dir. Proporcionalment, amplien la jornada domèstica i de cura, no remunerada malgrat ser essencial. I la criatura creix una mica, i la mare demana més permisos perquè, posats a demanar, que l’agafi qui ingressa menys. Dinc-dinc. I perquè patriarcat.

I el cas és que, després de fer encaixar horaris de casals d’estiu i de vacances i el pressupost, quan arriba el moment, l’única cosa que vols és tenir uns dies de no fer res en un lloc tranquil a prop de la natura. Que no et parlin d’avions ni de visites turístiques, l’única cosa que vols és gaudir dels fills sense estar pendent del rellotge, perquè en el calendari lectiu tot són obligacions des que us lleveu fins que us n’aneu a dormir. La maternitat hauria de ser que poguessis gaudir de la teva criatura tant com volguessis. Però el sistema no et deixa.

No només no et deixa, sinó que et penalitza. I, per a mi, aquesta és l’estafa. Ni que si l’embaràs pot ser una murga, ni que si la demanda extrema d’un nadó, ni que si la lactància pot ser un camí d’espines, ni que si les rebequeries, ni res d’això. Tot això ja ho sabíem quan ens hi vam posar, per molt que l’experiència sempre sigui diferent i intransferible.

No poder viure la maternitat com tu voldries perquè hi ha unes forces que t’agafen pels braços, més fortes que tu, que et tenen donant puntades de peu a l’aire i amb el crit ofegat. I sentir que no te’n pots desentendre, perquè mira que seria fàcil deixar que se t’enduguessin i no oposar-hi més resistència: les coses són així?, d’acord, doncs feu com us sembli, que se n’ocupi un altre. Però no podries fer-ho, això, i no saps fins a quin punt ho deus tenir gravat en algun racó de l’escorça cerebral, perquè no és una decisió presa conscientment, és un instint. I assumeixes el preu a pagar mentre les coses siguin com són, malgrat les contradiccions i malgrat que el sistema t’hagi estafat i s’aprofiti de tu.

Llavors és quan t’adones de la importància de la tribu, de tenir a prop la família, també, i jo trobo a faltar les meves amigues, perquè la vida ens ha allunyat un grapat de quilòmetres i massa parades de tren. I moltes d’aquestes situacions estic convençuda que es podrien resoldre fent més pinya, que com deia la Laia Gordi en una entrevista de l’Anna Zaera, arran del llibre La revolta de les mares –que tinc pendent i en què estic convençuda que ha fet una feina magnífica–, la maternitat encara és una cosa massa privada i individual. I se n’aprofiten fins a deixar-nos ben seques.

Més pinya, més suport mutu, i una renda universal per a la criança, això també.