L’essència del dibuix, de les coves d’Altamira a Miquel Barceló

Artur Ramon (Barcelona, 1967) va estudiar història de l’art a la Universitat de Barcelona. Als matins s’instruïa en la teoria i a les tardes aprenia la pràctica a la botiga familiar d’antiguitats del carrer de la Palla. Pertany a la quarta generació d’una coneguda nissaga d’antiquaris. Després, perfeccionà els estudis a París, Londres i Itàlia.

De ben jove el fascinaren els dibuixos de la revista Pèl & Ploma, de Ramon Casas i Miquel Utrillo, que admirava a la biblioteca de la galeria, i la potent imatge del dibuix de Miquel Àngel per a l’estudi de La sibil·la líbica de la Capella Sixtina. La va veure per primera vegada a tretze anys a la portada d’un regal nadalenc del seu pare: Drawing, History of an Art (Skira, 1979).

D’aquell dia ençà, la imatge poderosa, rotunda, del dibuix en llapis vermell de Miquel Àngel restà gravada per sempre a la seva ment. Aquell instant, com un llampec, va ser el primer indici de la seva vocació i passió de tota la vida. Més tard descobriria que Buonarroti deia que el dibuix era el pare de les tres arts: pintura, escultura i arquitectura, l’arrel de totes tres. L’origen de tot.

Actualment, Artur Ramon és director general de la galeria del mateix nom, i especialista internacional en pintura i dibuix antic. Participa en les millors fires d’art del món: TEFAF Maastricht, Frieze Masters a Londres, el Salon du Desin de París i és acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Ha escrit uns quants llibres i col·labora als mitjans de comunicació. En tots aquests anys de viatges, investigacions, col·leccionisme i relacions amb grans especialistes, Ramon ha adquirit un bagatge important de coneixements sobre la pintura i el dibuix antic.

Tot aquest saber valuós i interessant, ple de lectures, d’històries, revelacions i anècdotes combinades i subtilment relacionades, configura la base de l’assaig Aún aprendo. Quince episodios sobre dibujo (Elba), un deliciós viatge iniciàtic a través del temps i de la història de l’art a partir del seu element essencial, el dibuix. Amb la passió de l’arqueòleg, Artur Ramon recorre la història del dibuix i la seva història personal, com una cartografia, un mapamundi d’artistes, estils i obres, que, quan es relacionen entre ells, configuren també un mapa dels fonaments de la cultura, l’art i el pensament humà.

És un llibre que ens ensenya a mirar per llegir la realitat, per comprendre. La història de la humanitat i de la seva interpretació del món per mitjà del dibuix, l’ull i la mà de l’home, és entre les profunditats de les coves d’Altamira, Chauvert o Lascaux i els meravellosos vitralls i murals ceràmics de Miquel Barceló, o el seu espectacle amb Josef Nadj, Pas doble. Passant, evidentment, per les grans figures de la història, com ara Ribera, Goya, Miquel Àngel, Rodin, Picasso, Giordano, Rafael, Piranesi, Tiepolo, i la presència latent de molts altres artistes del dibuix que encara han de ser reconeguts i valorats.

Encara aprenc

La descoberta d’una inscripció que alguns artistes, com ara Ribera i Goya, posaven en les seves obres de vells, ens porta a una reflexió clau sobre el dibuix i la cultura. De molt grans, posaven la inscripció “ancora imparo”, “encara aprenc”, com una constatació de la seva actitud final, davant la vida i l’art. Una actitud semblant a la que l’autor cita del pintor Miquel Barceló: “S’autoimposa fer alguna cosa nova i diferent cada dia, alguna cosa que no hagi fet mai. Aquest és l’esperit que degué guiar Goya en els seus darrers dies a Bordeu.”

I també l’esperit que fa pensar a l’autor en aquesta definició: “La cultura no és un bé que es pugui transmetre com qui recull la informació en un llapis de memòria per transferir-la a un altre ordinador. És el resultat d’un llarg procés d’aprenentatge a través d’un triangle de tres vèrtexs: la curiositat, la passió i el rigor. La cultura és personal i intransferible. Neix, creix i es mor amb nosaltres. La cultura és el cultiu de la nostra identitat, la indumentària que ens distingeix, i és tan profunda i autèntica com poc inclinada és al lluïment. La vanitat, la petulància, la retòrica superficial i vàcua, la fraseologia estèril són el seu revers.”

Vivim en un món amb molt gent informada, però amb una absència absoluta de savis, constata Artur Ramon. Vivim en un món sense cultura potser perquè hem deixat d’aprendre. Ja no aprenem, ja ho sabem tot. Les humanitats desapareixen dels plans educatius. S’imposa la vulgaritat i la “postveritat”. Però ens resta la cultura com a refugi, l’art com a cau. I dins l’art, el dibuix com la seva confessió més íntima i elemental, allà on sempre comença tot.

Per Ingres, el dibuix seria la cosa més honrada i íntegra que té l’art, explica l’autor: “A aquest acte pur i moral, fiable i sincer, va dedicat aquest llibre.”

Es dibuixa amb la mà

Són infinits els camins per on ens porta la lectura d’aquest assaig. En un article solament puc remarcar algunes idees i episodis. Comencem per aprendre l’essència més elemental del dibuix. La mà que connecta els ulls amb el llapis que fa el dibuix. És interessant la cita de Henri Focillon, de l’assaig Elogi de la mà: “Allò que distingeix el somni de la realitat és que l’home que somnia no pot engendrar un art: les seves mans dormen. L’art es fa amb les mans. Són l’instrument de la creació, però, en primer lloc, l’òrgan del coneixement.”

Ens iniciem així en el misteri de les pintures rupestres i per què l’home va sentir la necessitat de pintar animals a les parets de les coves. Potser, creu l’autor, hi havia un doble anhel: fixar una absència i provocar un exorcisme. No eren, segons Zbigniew Herbert (Un bárbaro en el jardín, Acantilado, 2010) “un atles d’història natural, sinó una regió de culte, de conjurs i de màgia”.

L’anàlisi dels dibuixos prehistòrics que s’exposa en el llibre és molt instructiva sobretot pel concepte o la tècnica. Sempre vinculant-les amb les relacions permanents amb l’evolució de l’art en general i de la tècnica del dibuix en particular. Els nostres avantpassats de fa trenta-sis mil anys aprofitaven els relleus de les parets per donar dimensió o moviment als dibuixos. És fascinant veure el dibuix d’una lleona caçant, sembla una seqüència d’un guió il·lustrat actual. De fet, diu ell, eren les primeres exposicions immersives de la història de l’art. I es van descobrir el segle XX. El segle passat, que va caure en la barbàrie de dues terribles guerres mundials, reflexiona l’autor, va ser capaç, per contra, de fer dos descobriments fonamentals en la història de la civilització: l’art primitiu i l’art modern.

Els quinze episodis de l’assaig ens evoquen artistes, èpoques, situacions i anècdotes diverses. Per exemple, la visita que Ramon va fer amb el seu professor José Milicua al Museu Bonnat de Baiona, que conté la segona col·lecció de dibuix més important de l’estat francès. Allò que tots dos contemplen, comenten i reflexionen és tot un recorregut per la història del dibuix i les seves essències i misteris.

No podia faltar un episodi dedicat a La sibil·la de Miquel Àngel, el dibuix que de petit el va fascinar i li va desvetllar la vocació. I més qüestions, com ara referències importants a l’art dels connaisseurs, especialistes a identificar dibuixos anònims, descobridors de veritables tresors. Les anècdotes de com treballen també ens informen dels trets essencials de l’art del dibuix. O els sistemes emprats per la creació de grans murals, i el valor dels dibuixos previs, com ara L’escola d’Atenes, de Rafael. Figures poc conegudes del dibuix a l’estat espanyol. Les falsificacions de Luca Giordano. La tècnica de pintar amb taques. Hi ha dos factors determinants d’un dibuix: el do i l’atzar. L’artista com a prestidigitador que incorpora l’element inesperat en el seu univers. O les històries de dibuixos concrets que ell ha sabut i n’ha seguit la trajectòria, com a admirador, col·leccionista o galerista.

Allò que resta per a descobrir i estudiar

Una de les característiques del dibuix és que, tant si són croquis o esbossos, o idees i anotacions, molts no van signats. Hi ha una immensitat de dibuixos encara per a descobrir i estudiar. Dormen en l’anonimat o s’han perdut i algun dia reapareixeran en el lloc menys esperat. Alguns artistes els donaven als seus amics, col·laboradors i amants en compte de fer regals o pagaments en diners. Uns altres, els destruïen. És el cas de Miquel Àngel, per exemple, que va fer cremar gairebé tots els esbossos de la Capella Sixtina perquè no el copiessin.

Cal el treball del connaisseur per analitzar-los, identificar-los i atribuir-los, tal com explica el llibre amb anècdotes curioses de descobriments insospitats fruit de l’atzar i, evidentment, del coneixement. És preciosa l’anècdota de com el connaisseur Julian Stock va descobrir un dibuix de Miquel Àngel al castell de Howard, una de les mansions aristocràtiques més belles de la Gran Bretanya, famosa per ser la localització on es va filmar la sèrie Retorn a Brideshead. A la biblioteca, Stock va trobar un àlbum de gran format enquadernat en pell sense títol. A dins, hi havia una col·lecció de dibuixos antics. Un dels quals de seguida li va cridar l’atenció. Era un Miquel Àngel. N’estava segur. Era l’Estudi de dona de dol. Com ho va saber? Per analogia visual. Stock havia passat milers d’hores estudiant els dibuixos del British Museum i la visió d’aquell dibuix el va remetre immediatament a un dibuix de Miquel Àngel d’un sacerdot o d’un filòsof, de característiques semblants.

Identificar un dibuix és com reconèixer la lletra de la dona pròpia, diu Artur Ramon. S’estableix una dialèctica física entre l’ull i l’obra. La mirada sintetitza la cultura artística de la persona. Per això ell creu que és molt important veure els dibuixos directament, no reproduïts en llibres o en ordinadors. Els amants i erudits en dibuix, de Giorgio Vasari a Pierre-Jean Mariette, han estat molts al llarg de la història, però la “filologia del dibuix” és una ciència relativament nova. Charles Robinson va estudiar els dibuixos de Miquel Àngel i Rafael a Oxford amb l’atenció que s’estudia un text de Dante Alighieri o de Shakespeare.

Artur Ramon mateix ens explica com va descobrir un dibuix al mercat dels Encants de Barcelona que va acabar essent un Rodin. És un apunt molt ràpid del natural d’una dona despullada en posició eròtica, fet sobre un paper de mala qualitat. El dibuix no tenia cap mena de signatura. Li va recordar de seguida els dibuixos eròtics de Rodin, espontanis i lliures, més que les escultures que feia per encàrrec. I, efectivament, n’era un. En aquella època les models solien ser també les amants dels artistes. Rodin tenia fama de Casanova.

Cal una immensa cultura visual, una acumulació mental d’imatges, coneixements tècnics i històrics i sobretot una gran capacitat intel·lectual d’establir relacions i similituds entre imatges. “Més enllà de Goya i de Picasso, existeix una cultura visual potent desconeguda fora del nostre país –escriu Ramon– que s’ha vist gairebé anul·lada i serà feina i responsabilitat de les noves generacions de treure-la de l’oblit, una vegada per totes.”

El traç de Picasso

Els artistes tenen una gran cultura visual. Picasso, per exemple, era un superdotat, explica Ramon, tal com s’observa quan pinta en el film Le Mystère Picasso (1956), de Georges Clouzot. El seu traç, i es veu en directe, era exacte i veloç, perquè les imatges que projectava al cervell les plasmava automàticament amb el llapis al paper. La seva memòria visual acumulava imatges de tota la història, de l’art primitiu, el romànic i l’africà, passant pel Renaixement o els seus contemporanis del segle XX.

Hi ha una resposta de Picasso a Brassaï que condensa l’essència d’allò que és el dibuix per Artur Ramon. Brassaï va demanar al mestre com naixien les idees dels seus dibuixos. I Picasso respongué: “No ho sé, les idees són només punts de partida. És estrany que les pugui fixar quan em vénen al cap. Quan em poso a treballar, unes altres idees em sorgeixen de la ploma… Per saber què vols dibuixar has de començar a fer-ho… Si apareix un home, faig un home… Si apareix una dona, faig una dona… El que aconsegueixo, malgrat la meva voluntat, m’interessa més que les idees.”

On és la clau per a entendre els dibuixos de Picasso?, es demana l’autor. La resposta ens la va donar Picasso mateix: “Matisse fa un dibuix, després el copia… El copia cinc vegades, deu vegades, cada vegada força el traç. Està convençut que l’últim, el més despullat, és el millor, el més pur, el definitiu; però, la major part de les vegades, era el primer… En termes de dibuix, res és millor que el primer esborrany.”

Aquesta és la clau, reflexiona Artur Ramon: comprendre el dibuix com la primera idea, el primer esborrany, l’instint retingut en un traç que condensa tota una vida aprenent a mirar. Picasso.