Les tropes LGBTI ucraïneses lluiten en una batalla doble: també pels seus drets

  • Soldats LGBTI s'enfronten a la discriminació que viuen a Ucraïna i recorden que no solament lluiten contra Rússia sinó també a favor dels valors de la democràcia europea

VilaWeb
La bandera de l'arc del Sant Martí a l'uniforme d'un soldat ucraïnès (fotografia: Oksana Parafeniuk).
The Washington Post
23.06.2024 - 20:40
Actualització: 27.06.2024 - 22:48

The Washington Post · Siobhán O’Grady, Kostiantyn Khudov

Kíiv, Ucraïna. La primera marxa de l’Orgull a Kíiv d’ençà de la invasió russa del 2022 ha posat en relleu la marginació, encara, de les persones LGBTI en aquest país, incloent-hi els casos de soldats que arrisquen la vida pel futur d’Ucraïna.

Maria Volia, de trenta-un anys, especialista en ràdio i ara al servei de la quaranta-setena brigada a la regió de Donetsk, prop del front oriental, ha passat nou anys lluitant pel seu país. Creu tan fermament en la supervivència d’Ucraïna que es va canviar legalment el cognom per la paraula ucraïnesa que significa llibertat.

Però com a lesbiana, ella –i més soldats LGBTI– no tenen els mateixos drets i beneficis que els heterosexuals.

Volia i la seva promesa, Diana Harasko, de vint-i-cinc anys, no poden casar-se ni registrar-se com una parella de fet a Ucraïna, on la llei no reconeix les relacions entre persones del mateix sexe. Això causa una preocupació urgent per a la parella: si Volia és morta o ferida, Harasko no rebrà beneficis com els cònjuges de les tropes heterosexuals. Harasko tampoc no pot prendre decisions mèdiques d’emergència en nom de Volia ni decidir-ne els detalls del funeral si es mor.

“Vull poder casar-me amb la meva promesa i, si em passa res, vull assegurar-me que l’estat en tindrà cura”, explica Volia.

Maria Volia, 31 anys, a la dreta, i la seva parella, Diana Harasko, de 25 anys (fotografia: Oksana Parafeniuk / The Washington Post).

La guerra de Rússia ha acostat Ucraïna cada vegada més a Europa, però per als ucraïnesos LGBTI la realitat és més complicada.

Les persones LGBTI poden servir obertament a les forces armades ucraïneses. Però unes quantes lleis que farien avançar els seus drets a Ucraïna, com ara una que ampliaria les definicions de crims d’odi per incloure-hi la discriminació basada en l’orientació sexual i la identitat de gènere i una altra que permetria les parelles de fet del mateix sexe, s’han estancat al parlament. El Ministeri de Defensa d’Ucraïna va refusar de comentar sobre el tractament desigual dels soldats, amb l’argument que era una pregunta per al parlament. Una portaveu va dir que el ministeri havia creat una oficina per a la protecció dels drets dels militars per gestionar casos de suposades vulneracions dels drets humans a les forces armades.

Mentrestant, els soldats LGBTI regularment s’enfronten a l’assetjament dins les seves unitats militars al front i fins i tot als carrers de les principals ciutats ucraïneses.

L’any passat, un soldat transgènere va ser atacat violentament per un desconegut mentre estava de permís a la ciutat occidental de Lviv.

Volia va patir un assetjament en línia tan intens després de sortir de l’armari a les xarxes socials l’any passat que va provar de suïcidar-se a l’est d’Ucraïna i va requerir tractament en un hospital psiquiàtric.

Divendres passat, mentre era a Kíiv en un breu permís de la seva posició a l’est d’Ucraïna, diu que va ser envoltada per manifestants anti-LGBTI davant l’Ajuntament de Kíiv després d’haver-los mostrat la identificació militar i haver-los instat a donar suport al seu dret de matrimoni. Quan li van cridar que tornés al front, va respondre: “Puc tenir-ne un petit descans?”

Aquests incidents deixen els soldats ucraïnesos LGBTI amb el sentiment de no saber per quin país lluiten, diu Maxim Potapovitx, responsable de comunicació de LGBTIQ Militars i Veterans per la Igualtat de Drets.

Volia, la segona per la dreta, fa un petó a la seva parella, Diana Harasko, durant l’Orgull de Kíiv (fotografia: Oksana Parafeniuk / The Washington Post).

De fet, la marxa de l’Orgull, feta al centre de Kíiv, va reflectir com van les coses: la policia solament hi va permetre cinc-cents participants en un recorregut de solament cent metres, amb l’argument que tenien preocupacions de seguretat. Els organitzadors de Kíiv Pride van dir en una declaració que la policia havia sobreestimat els riscs i realment havia aïllat els manifestants.

I, en canvi, un cop dispersada la multitud, manifestants d’extrema dreta van inundar els carrers per protestar contra els drets LGBTI en la seva pròpia desfilada.

“És un bon recordatori que Ucraïna és en guerra, però lluita per valors, entre els quals, la diversitat i la igualtat són clau”, va dir Gaël Veyssière, l’ambaixador francès a Ucraïna que va ser un dels molts diplomàtics occidentals que van participar en la marxa.

Però també és cert que, ara fa uns quants mesos, participar amb alegria en una desfilada de l’Orgull –per més curta que fos– hauria semblat impossible a Volia.

La soldada Maria Volia (fotografia: Oksana Parafeniuk / The Washington Post).

Nadiua de la ciutat portuària del sud-est, ara ocupada, de Mariúpol, es va unir a l’exèrcit ucraïnès el 2015 i va sortir de l’armari el 2022, després d’haver estat a punt de morir quan defensava la seva ciutat.

“Realment vaig ser a prop de la mort un parell de vegades i quan ens retiràvem vaig adonar-me que havia d’acceptar-me i viure lliurement la meva sexualitat”, va dir.

Crescuda a Mariúpol, no va sentir mai que tingués l’elecció de ser ella mateixa. “Mariúpol és una ciutat conservadora”, diu. “No hi ha Orgull com a Kíiv.”

A final de l’any passat, Volia va acceptar de publicar la seva història en un compte de TikTok per a soldats LGBTI. Aleshores va començar l’assetjament.

Volia i Harasko es van conèixer en línia, i el seu amor, com molts més durant el temps de guerra, va avançar de pressa. Pocs dies després de trobar-se a la ciutat oriental de Kramatorsk el novembre passat, Harasko se li va declarar –va mostrar-li un anell de plata senzill, amb un petit diamant incrustat a la part superior.

Però quan Harasko va tornar a la seva casa als afores de Kíiv l’assetjament en línia va continuar, Volia va caure en una depressió extrema i es va empassar cinquanta pastilles ansiolítiques. Va dir-ho a Harasko, que va alertar el comandant de Volia, que, al seu torn, va enviar metges a cercar-la.

Els metges van poder salvar-li la vida i aviat es va canviar de brigada. “Ja no tinc por”, diu. “No tindran èxit a empènyer-me fora d’aquest món.”

Membres de la comunitat LGBTI, activistes i simpatitzants, incloent-hi soldats ucraïnesos, a l’Orgull de Kíiv (fotografia: Oksana Parafeniuk / The Washington Post).

Per això es va vestir amb els pantalons de camuflatge, una samarreta verda militar i botes militars i es va situar al davant de la desfilada, amb Harasko al seu costat. Sota la pluja del matí, totes dues dones van somriure mentre la multitud cridava darrere seu: “Kíiv, Kíiv, Kíiv, Orgull, Orgull, Orgull!” i “Rússia és un estat terrorista!”.

Una drag queen amb ales d’àngel blaves i grogues i una corona de flors tradicional ucraïnesa va desfilar amb un megàfon entre les files de soldats uniformats. Els civils sostenien una pancarta que deia “Armeu Ucraïna, feu possible l’Orgull a Mariúpol” i les banderes de l’arc de Sant Martí onejaven sobre la multitud, al costat de la bandera blava i groga d’Ucraïna i més banderes de l’OTAN o la Unió Europea.

“El nostre missatge principal és que Ucraïna necessita armes”, explica Potapovitx. “Tenim centenars de persones LGBTI a les forces armades que no poden ser en aquest Orgull perquè ara mateix són a la línia del front, defensant-nos.”

Vahe Sukiasian, de trenta-dos anys, un ex-cirurgià militar, va explicar que desfilava per aquells que no podien perquè vivien en territoris ocupats per Rússia o desplegats al front com a soldats.

Tanmateix, participar en la primera marxa de l’Orgull d’ençà d’abans de la invasió va originar sentiments contradictoris. “Sents que les persones al voltant són la teva gent”, va dir, “però sabem que primer hem de guanyar la guerra”.

Dmitro, de vint-i-set anys, un soldat que es recupera d’una lesió al peu causada per un atac amb míssils balístics, hi va assistir amb el seu xicot. Dmitro, que va parlar amb la condició de ser identificat solament pel nom segons les regles militars, ens va explicar que l’Orgull era per a mostrar a Europa “i sobretot als ucraïnesos que tenim aquesta aspiració de formar part del món democràtic i viure amb tota la normalitat possible”.

La marxa va durar només uns quants minuts, però per Volia –que tornarà al front aquest mes– va ser tota una revolució. “Encara que va ser molt curta, crec que va ser extremadament important per a nosaltres”, va dir amb un somriure.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor