‘Hi ha herbes, com ara la cua de cavall, que es fan servir des de l’edat de Pedra. O el llentiscle, que ja l’empraven els egipcis per momificar els cadàvers, perquè és un dels millors conservants que es coneixen’, explica fra Valentí Serra de Manresa, tot un expert en herbes remeieres. Els botànics calculen que hi ha gairebé set-centes espècies de plantes medicinals. A més, la major part de les més utilitzades són plantes que creixen a prop de les cases, a les vores dels camins, als marges dels camps, dels horts i dels recs.

És una saviesa mil·lenària que actualment es va recuperant, després d’un període de crisi que va començar amb la revolució dels fàrmacs, el segle XIX. A més, és un patrimoni molt fràgil, perquè el coneixement es transmetia de manera oral o informal de generació en generació. S’ha pogut mantenir gràcies a la voluntat d’alguns folkloristes, com ara Cels Gomis, que va escriure Botànica popular, l’afany d’aplegar tota mena de coneixement d’algunes ordres monàstiques i la feina de les trementinaires.

Arç blanc

El llegat d’aquestes dones, que es desplaçaven a peu per tot el país venent les herbes i remeis elaborats artesanalment, es manté molt viu a Tuixent. En aquest poble de l’Alt Urgell hi ha el Museu de les Trementinaires i Josep Badia n’és un dels responsables. ‘Si es coneixen bé i se saben combinar, amb les herbes es pot fer medicina preventiva i guarir coses lleus’, explica. ‘Però també cal aplicar-les amb seny i seguir el mètode tradicional de la novena, que consisteix a aplicar un tractament durant nou dies i després plegar; així l’organisme no s’hi acostuma.’

Ara que s’acosta Sant Ponç, patró d’herbolari i apicultors, us expliquem les principals propietats d’algunes de les herbes remeieres i aromàtiques més freqüents del país:

Arç blanc: La infusió de flors es pot prendre com a tònic en cas d’insuficiència cardíaca, coronària o arítmia. Tot i això, no és útil en atacs aguts perquè té un efecte lent. També serveix per a eliminar ansietat i com a relaxant muscular i antiespasmòdic. En forma de gotes o de tintura (80g d’alcohol de 30º amb 20g de flors seques; deu dies maceració) és efectiu contra la hipertensió.

Boixerola o raïm d’óssa: Una de les millors herbes per a tractar infeccions d’orina, perquè drena i alhora guareix, gràcies a les propietats antisèptiques i antibacterianes. A més, és de les poques herbes que s’administren per maceració: això vol dir que les fulles seques i trinxades es deixen tota la nit en un recipient amb aigua, la qual s’ha de colar abans de prendre.

Calèndula: En forma d’ungüent és molt popular per a calmar inflamacions de la pell produïdes per cops o picades d’insectes i també per a cremades a la pell. Composició: 40g de flors de calèndula seques, 400ml d’oli d’oliva verge extra o oli d’ametlles dolces, 50g de cera. La infusió de calèndula també és molt bona per a alleujar els dolors de la menstruació: ajuda a calmar els espasmes uterins i a reduir el sagnat excessiu.

Camamilla

Camamilla: Es fa servir com a antiinflamatori, espasmolític, carminatiu i digestiu. Va especialment bé per a expulsar els gasos, per als espasmes intestinals i les úlceres gàstriques, evita els dolors de la menstruació i és un sedant i diürètic suau. Externament, es pot emprar com a col·liri ocular natural per a problemes de conjuntivitis, al·lèrgies, ulls cansats o mussols. També és molt emprada com a xampú perquè aclareix el cabell i el fa més brillant.

Cua de cavall: Una de les herbes diürètiques més potents que es coneixen és la cua de cavall, i per això normalment es fa servir en el tractament d’edemes, la retenció de líquids als teixits. Com que elimina líquids molt de pressa, hi ha qui pensa que és una herba que fa aprimar, però no és el cas. A més, en agricultura ecològica se’n fan servir les tiges estèrils com a remei natural contra fongs i plagues.

Espígol o barballó o lavanda: Sedant i equilibrador. Digestiu aperitiu, antiespasmòdic i carminatiu lleuger. Externament, administrat en oli de massatge amb un 10% d’essència, pot ser antireumàtic, estimulant de la circulació i balsàmic. Molt emprada en el sector de la perfumeria i cosmètica. La planta també és un potent repel·lent de mosquits.

Eucaliptus: És conegut com a antisèptic analgèsic, antiinflamatori, expectorant, vermífug i antibiòtic. En medicina s’empra per a afectacions respiratòries, infeccions urinàries, paràsits intestinals… Com a ús extern, també serveix per a tractar la dermatosis, úlceres varicoses i halitosi. És una herba que es pot aplicar tant en forma d’infusió com d’ungüent o en vapors.

Farigola

Farigola o timó: És un estimulant general de la circulació sense ser excitant. Ideal per a estats de decaïment. Com la majoria de les plantes que es fan servir a la cuina, és digestiva i aperitiva. També és molt coneguda per les seves propietats antisèptiques, expectorants i sudoríferes i per això és molt indicada per a combatre refredats, estats gripals i congestions. En ús tòpic, una infusió amb el 10% de farigola, pot ser un molt bon desinfectant.

Fonoll: Lleugerament laxant, antiinflamatori i carminatiu, que vol dir que ajuda a eliminar gasos intestinals. Barrejades amb camamilla, les flors i les fulles són una tisana molt freqüent per a eliminar els còlics dels nadons. També afavoreix la producció de llet durant la lactància. En ús extern, s’empra per a la inflamació d’ulls aplicant una infusió dels fruits amb compreses o discs de cotó.

Herba fetgera o viola de llop: Tal com el seu nom popular indica, les fulles d’aquesta herba tenen un poder hepàtic molt alt. Això fa que serveixi per a eliminar del fetge totes les toxines que acumula i, per tant, té un efecte desintoxicant. També té un efecte colagog, que facilita l’expulsió de la bilis cap al duodè.

Llorer: Pel seu principi amarg, es pot fer servir com a tònic estomacal, aperitiu i carminatiu. En aplicació externa és antireumàtic i serveix per a elaborar oli de llorer: 30g de fulles en un litre d’oli d’oliva i macerar-ho deu dies a sol i serena. Molt emprat també en la preparació de plats a la cuina com ara guisats, peix, brous, llegums, etc. En veterinària, tradicionalment s’ha fet servir una mantega confeccionada a partir dels fruits per combatre els paràsits.

Marialluïsa: Molt útil per a expulsar els gasos de l’aparell digestiu i evitar les flatulències i l’aerofàgia. També facilita la digestió, en estómacs dèbils o nerviosos, propensos a la dispèpsia. És antireumàtica, té una funció expectorant que ajuda a expulsar mucositats i és relaxant. Una de les maneres d’aplicar-la per tonificar els nervis és afegir la infusió de flors i fulles a l’aigua d’un bany calent.

Melissa o tarongina: En infusió és estomacal, espasmolítica i carminativa. També té efectes sedants, ajuda a agafar el son i equilibra el sistema nerviós sense efecte depressor en el sistema nerviós central. També és emmenagog, i per tant, útil en la regulació dels trastorns menstruals. Per via externa, té acció antisèptica, antifúngica i antivírica i per això les fulles fresques es fan servir per calmar dolors de ferides a la pell.

Menta: De menta, n’hi ha moltes varietats. Algunes de les més emprades són la piperita, que té un gust més fort, i el poliol, que és molt fàcil de conrear. De la mena, se n’extreu un oli essencial que s’anomena mentol i que s’empra com a aromatitzant i com a oli medicinal. Actua d’expectorant, antigripal, mucolític, antitussigen i descongestionador de les vies respiratòries. I, com la major part d’herbes medicinals emprades a la cuina, també és digestiva i aperitiva.

Milfulles

Milfulles: Antigament, a les cases de pagès era una herba que es feia servir gairebé per a guarir-ho tot. Però algunes de les propietats més destacades que té són l’astringència i el poder cicatritzant. Això la fa molt adequada per a desinfectar ferides i cremades, guarir talls i afavorir l’eliminació dels hematomes. També és antiinflamatòria i serveix per a alleugerir el dolor causat per les varices, les hemorroides i la flebitis.

Orenga: Digestiva i antiespasmòdica, carminativa, sedant i aperitiva. En cas d’afeccions respiratòries, se’n poden fer bafs. Va bé de fer-ne gàrgares per a laringitis i la faringitis. L’oli essencial de l’orenga també és útil com a remei contra el torticoli, fent fregues. Té un ús gastronòmic important com a condiment i a causa de la flaire i l’aspecte se sol usar com a aperitiu amarg, tònic i desinfectant de ferides des del temps dels romans.

Ortiga blanca: Variant de l’ortiga que es distingeix de la versió comuna perquè fa una flor blanca i no pica. Tradicionalment, s’emprava per guarir ‘el mal de panxa de les dones’, és a dir, els dolors menstruals. Això és perquè té components emmenagogs que estimulen el fluix de la sang. Antigament, també es feia servir per a afeccions ginecològiques, com ara inflamacions vaginals. També és depurativa i digestiva. A més, purifica, neteja i regenera la pell; per això es fan fregues amb el suc.

Pericó o herba de Sant Joan: Té una acció antidepressiva, amb efectes sedants, relaxants i hipnòtics. Hi ha qui l’anomena ‘Prozac natural’, però només serveix per a tractar estats depressius lents. Té un ús extern molt popular i serveix per a elaborar el tradicional ‘oli de cop’, que es fa servir per a tractar inflamacions, cremades i hematomes. Per fer-lo, calen branques florides en oli d’oliva a sol i serena quaranta dies.

Romaní: Digestiu colagog, regenerador hepàtic i carminatiu. Facilita la digestió i és diürètic. Tonificant per a estats d’esgotament i hipertensor, antireumàtic. L’oli essencial del romaní és un potent bactericida, antiviral i antioxidant. Si se n’aplica alcohol amb 5 ml essència per cada 100 ml d’alcohol calma dolors musculars, és cicatritzant i activa la circulació de les extremitats. A l’antic Egipte va ser un dels ingredients de les formulacions fetes per a embalsamar els cossos dels morts.

Roser silvestre

Roser silvestre: El fruit del roser silvestre, anomenat gavarrera, conté moltes vitamines però és especialment ric en vitamina C. Per això se’n fa una melmelada que va molt bé per a fer passar els refredats. També té un efecte astringent i antidiarreic. I les fulles, en ús extern, tenen la capacitat de tancar teixits i actuen com a molt bons cicatritzants.

Sàlvia: És hipoglucemiant, que vol dir que disminueix la quantitat de sucre a la sang. Per això la pot fer servir la gent que té diabetis, per ajudar a reduir la dosi de medicaments. També és estomacal, antidiarreica i antivomitiva. Té un important poder cicatritzant i bactericida i per això es fa servir per a guarir ferides i úlceres. També s’empra a la cuina per potenciar el gust del menjar, per fer licors, en perfumeria i cosmètica, sobretot per a aromatitzar sabons.

Saüc: La infusió de les flors de saüc té un efecte anticatarral, calmant de la tos i emol·lient, molt útil per a afeccions respiratòries. Això és perquè afavoreix la sudoració i facilita l’expulsió de mucositat, reduint la inflamació i la congestió. També s’ha provat com a remei per a la febre. Per a la conjuntivitis, se n’han d’aplicar compreses amb la infusió a tall d’ús extern. La segona escorça és purgant i diürètica i els fruits s’han utilitzat tradicionalment com a remei per al restrenyiment.

Serverola

Serverola o herba de la sang: Antigament, quan la gent no es feia anàlisis, era coneguda com una herba apta per a tractar ‘la sang bruta’. Actualment, se sap que això té un fonament científic perquè és apta per a problemes de sang massa espessa o massa líquida. A més, és una de les trenta-vuit herbes que formen les combinacions de les Flors de Bach.

Til·la: Per combatre estats d’excitació nerviosa i insomni continuat. Antiespasmòdica i vasodilatadora, cosa que la converteix en lleugerament hipotensora. Per a afeccions respiratòries i com emol·lient, en són especialment preuades les fulles en forma d’ungüent i l’escorça.

Valeriana, o herba gatera o orella de llebre: Eficaç en cas de trastorns d’ansietat. És sedant, ajuda a agafar el son, és antiespasmòdica, anticonvulsiva, diürètica i antitussígena. També s’empra per a contractures musculars, per als dolors pre-menstruals i per al mal de cap. Les propietats sedants de la valeriana són conegudes des de l’antigor: l’esmenten metges grecs i romans com ara Dioscòrides Pedaci, Plini el Vell i Galè.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb