L’emancipació dels joves davant esculls insuperables

Una de les mesures que ha cridat més l’atenció dels mitjans del Pla Estatal de l’Habitatge, 2026-2030, publicat al BOE dijous passat, és l’ajut per a joves que comprin o construeixin el seu habitatge habitual en municipis o nuclis de petita grandària. La subvenció podrà arribar fins a 15.000 euros per habitatge, amb el límit del 20% del cost d’adquisició o construcció. El programa és pensat per a menors de trenta-cinc anys i es dirigeix a habitatges situats, amb caràcter general, en municipis o nuclis de menys de 10.000 habitants, si bé el pla permet d’ampliar aquest llindar fins a 20.000 habitants si es justifica mitjançant un acord motivat amb la comunitat autònoma corresponent. En la pràctica, no és pas un ajut que cobreixi la compra completa, sinó un suport per a reduir la barrera inicial d’accés, especialment l’entrada, que és un dels principals obstacles per a joves i famílies. És pensada perquè les comunitats autònomes tinguin un pes decisiu en el seu repartiment. Però ni aquest ni uns altres ajuts a joves que es presenten no solucionaran pas un problema que, a hores d’ara, ja ha esdevingut gegantí.

Així ho presentava l’Observatori de l’emancipació 2025, fet pel Consell de la Joventut espanyol i presentat divendres. La introducció ja apunta la magnitud del desastre que travessem. Alerta: “Totes les dades que incloem en aquest informe ens descriuen una crisi sense precedents, generada per una política d’habitatge que ha fallat de manera sistemàtica i continuada a les persones joves, i una successió de governs que fa massa anys que mira aquestes xifres sense actuar a l’altura del que exigeixen. I això és el que hi ha darrere de la pitjor dada d’ençà que hi ha registres.”

Es refereix al fet que “una persona jove assalariada ha de destinar el 98,7% del seu salari a pagar un lloguer tota sola”. I afegeix: “Fins i tot, compartir pis (opció que ja no és una elecció sinó una necessitat) requereix el 33,6% del nostre salari i supera el llindar de qualsevol límit d’assequibilitat que fixen els organismes internacionals (que, per cert, el fixen per a l’accés a un habitatge, no pas a una habitació en un pis compartit).”

Això fa que les possibilitats de sortir de la llar familiar per formar-ne una de pròpia siguin com més va més limitades. L’informe reconeix que hi ha hagut millores en els indicadors educatius i laborals, però no poden fer res atesa la dificultat d’accedir a un habitatge, que creix any rere any. Això es deu, en gran part, a l’escalada continuada dels preus tant del lloguer com de la compra, que se situen en màxims històrics i creixen molt per sobre dels salaris.

Com a conseqüència, una persona jove que vulgui accedir a un habitatge ha de destinar pràcticament tot el seu salari a pagar el lloguer o estalviar íntegrament durant més de quatre anys per fer front a l’entrada d’un habitatge, alhora que continuen apujant els preus. Una situació impossible de solucionar sense l’ajuda familiar, que no és a l’abast de tothom. Com a conseqüència directa, els joves s’independitzen més tard.

En aquest sentit, l’Observatori apunta que la taxa d’emancipació juvenil ha caigut fins a un mínim històric d’ençà que hi ha registres, tenint en compte que tan sols un 14,5% dels joves fins als trenta anys va aconseguir d’independitzar-se el 2025. Això fa que l’edat estimada per a poder independitzar-se a l’estat espanyol hagi escalat fins als 30,2 anys. Com a curiositat, cal apuntar que, estatísticament, l’Eurostat considera oficialment com a població jove el grup comprès entre els 15 anys i els 29. Això significa, literalment, que aquí els joves s’independitzen… quan ja els ha passat l’edat.

A Europa, les diferències entre països són importants. Les edats mitjanes més altes per deixar la llar parental, a 30 anys o més, les trobem a Croàcia (31,3 anys), Eslovàquia (30,9), Grècia (30,7), Espanya (30,2) i Itàlia (30,1). En canvi, les edats mitjanes més baixes es registren a Finlàndia (21,4 anys), Dinamarca (21,7) i Suècia (21,9). Val a dir que, amb les desviacions esmentades, l’edat mitjana a Europa és de 26,3 anys, quatre menys que no pas a l’estat espanyol.

L’habitatge és el factor més important i decisiu a l’hora d’impedir l’emancipació juvenil, però no és pas l’únic. L’ocupació i els salaris baixos que es cobren en són unes altres causes.

Quant als sous, malgrat l’augment real de l’1,7% en els salaris dels joves, registrat el 2025, només el 25,2% dels qui estaven ocupats vivien fora de la llar familiar. És a dir, gairebé tres joves de cada quatre amb ocupació no estaven emancipats. Això vol dir que el fet de tenir feina no significa poder fer el salt des de casa. Ja he esmentat al principi els casos en què el lloguer s’emporta gairebé el 100% del sou dels joves…

Quant a la taxa de desocupació juvenil, va caure fins al 17,2% a final del 2025, el valor més baix registrat en un segon semestre d’ençà del 2007, com a mínim. Però aquesta millora amaga una trampa estatística. Que és que té lloc en un context de menor participació laboral, perquè la taxa d’activitat és del 55,4%, molt per sota de la registrada abans de la crisi econòmica del 2008.

I no podem passar per alt l’anomenada generació Boomerang, aquells adults que tornen a la casa familiar després d’haver-se independitzat. Aquest fenomen és molt més comú que no pas es pensa. De fet, el 26% dels joves de l’estat espanyol que s’havien traslladat del domicili familiar han tornat, al cap d’un temps, a viure a casa els pares. Hi ha uns quants estudis que quantifiquen que entre el 50% i el 60% d’aquests retorns és motivat per pressions financeres. Algunes recerques mostren que la desocupació, la precarietat i les ruptures sentimentals són les principals raons per les quals molts adults joves tornen amb la família.

Tot plegat fa que la conclusió sigui alarmant. Malgrat la millora lleugera en alguns indicadors laborals, el 29,3% de la població jove continua en risc de pobresa o exclusió social el 2025, cosa que consolida aquest grup com el segon més vulnerable després de la infància. Aquesta situació afecta fins i tot els qui tenen feina, perquè el 19,9% dels joves ocupats es trobaven en situació de pobresa, la qual cosa evidencia que tenir feina ja no garanteix una protecció enfront de situacions de vulnerabilitat social.

En definitiva, com apunta l’Observatori, és una generació que ha viscut una crisi i una altra crisi, reformes laborals, una pandèmia i ha acceptat les condicions que el mercat
li imposava amb la promesa que les coses millorarien. I les coses, en part,
han millorat: la desocupació juvenil ha baixat, els salaris han pujat i la temporalitat s’ha reduït. Amb canvis conceptuals de molta importància en la seva definició i mètrica, apunto jo. I, així i tot, l’emancipació dels joves ha caigut fins a ser la pitjor d’ençà que hi ha registres.