*Ahir vam celebrar el Dia Internacional de la Traducció, però de vegades poder valdria més no celebrar-lo. Que dos títols com Els falciots, de l’espanyolista que va escriure Patria, i De cap lloc (un títol estranyot que sembla que es deu, en part, als requeriments de l’autora), bestseller d’una escriptora espanyola de bestsellers, hagin estat dels més venuts de la Setmana del Llibre (no confeccionen llista oficial) explica força bé per què som on som i com és que ens costa tant fer arribar determinats missatges a certes capes de gent, que en canvi reben i entomen acríticament el missatge contrari.

*”Visca Catalunya o el que quedi d’ella”, piulava un periodista per celebrar la Diada. Amb un bon deix d’ironia. Si no fos que la veritable ironia li va passar per alt: la frase demostrava, involuntàriament, que una de les coses que ja no queden, de Catalunya, són els pronoms febles. Que és gairebé, gairebé, com dir que ja no queda Catalunya.

*El cas és tret d’una acadèmia de pintura, però podria ser de mil llocs més (de fet, podria ser de qualsevol de les moltes aules on en aquest començament de curs s’han denunciat vulneració de drets lingüístics). Amb relació a la llengua en què s’impartiran les assignatures, avisen, previsors o escarmentats, de la possibilitat que un alumne demani el canvi de llengua perquè no entén el català. Però no se’ls acut, ni a ells ni a ningú, el contrari: que algú ho demani perquè no entén el castellà.

Ignasi Moreta explica un cas semblant: “Reunió de pares en una escola catalana i catalanista de Barcelona. En castellà a petició de dos progenitors (de trenta)”. Ídem que en el cas anterior: a ningú li passa per la barretina demanar el canvi de llengua en una reunió on es comencés en castellà i on els castellans fossin majoria. A nosaltres els primers.

*Encara a mig refer del disgust de no haver trobat feliçó recollit als diccionaris (és una de les meves propostes alternatives a “ésser de llum”, que està molt bé per designar els adeptes al neocoelhisme però que fa de mal derivar), se m’acaba d’ensorrar un altre mite: compostura. Resulta que no és normatiu, tu. Un disgust de ca l’ample. Tan bé com m’anava per rimar amb hermosura

*Repartidor d’empresa de missatgeria, a la porta de casa. Dictant-li el denaí, no hi ha manera que vulgui entendre ‘vuit’, fins al punt que li repetim fins a, atenció, cinc vegades, acompanyant-ho dels vuit ditets de les mans perquè no hi hagi confusió. L’escena és grotesca, fins al punt que se m’acut si no ho està fent expressament per provocar. Com si tingués una mena de juguesca personal amb els clients que s’entesten a parlar-li en català, a veure quant triguen a canviar. Ja sé que carregar el mort als treballadors és lleig i que cal exigir responsabilitats a l’empresa i tota la mandanga aquesta de la correcció política, però estem parlant d’una situació que deu viure unes quantes vegades al dia. Que són els números, coi. Realment em voleu fer creure que hi ha algú tan babau que, tot i apuntar denaís a cada entrega, no s’ha après els números en català? O potser m’hauré d’empassar allò que “és que acaba d’arribar”? Pot ser que sempre em toqui a mi, el que acaba d’arribar? Responsabilitat de l’empresa, sí, per descomptat; però individual també. Si tu no vols entendre que aprendre la llengua del país només et pot beneficiar, no esperis la meva comprensió.

*”Doncs s’ha quedat bona tarda per treure de l’armari la roba que em va gran i encara no havia donat”, escriu una xicota a la xarxa. Ens esgargamellem per barbarismes clamorosos i anglicismes estridents, o per arcaismes o localismes que cauen en desús, però allò que fa més mal és la invasió subtil, la interferència invisible de calcs sintàctico-lèxics com el de la frase. Passen inadvertits, no els detectem i per tant no els esmenem, i van minant l’estructura de l’idioma com un corc implacable.

*Louis-Jean Calvet ho va teoritzar al seu model gravitacional, i la realitat li dóna la raó. Ensopego un matrimoni argentí en trànsit en un aeroport europeu de llengua no castellana: fan totes les gestions en rigorós monolingüe, i com que ell, a sobre, és xerraire, també conversen amb altres passatgers. I tothom s’escarrassa a entendre-s’hi. Són els locals, o els d’altres nacionalitats (alguns dels viatgers no són autòctons), els qui s’esforcen per facilitar l’entesa. I així, amb aquella desimboltura (només enraonen castellà), però sobretot amb aquella inconsciència (ni senten gens de culpabilitat ni ningú els ho fa notar), les llengües hegemòniques es van imposant. Però alerta, els dolents de la pel·lícula no són només els monolingües: els bilingües forçosos en són igual de culpables, per doblegar-se a la submissió (i encara cofois, perquè han demostrat saber idiomes). La gràcia del model de Calvet és que el rebre ens toca a tots: primer a les llengües locals i regionals, però immediatament després també a les nacionals. Quan vegis la barba del teu veí…

*Acabo amb un suggeriment. Dels molts fronts de contraatac que ja es van muntant per fer front a l’emergència lingüística, demà en comença un d’interessant: la segona edició de les jornades “Repensem-nos” a Vilafranca del Penedès. En tres tongades: dissabte dia 2, dimarts dia 5 i dissabte dia 9. I amb el flamant secretari de Política Lingüística com a gran atractiu, en una de les seves primeres aparicions públiques després de prendre possessió. Un bon ganxo.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.