L’americanització de l’esquerra francesa 

La batalla electoral probablement serà dominada per l'oposició entre una força liberal progressista que succeirà el Partit Socialista i per un partit republicà que tindrà dificultats per a convèncer les franges més radicals de la dreta

Christophe Sente
24.12.2021 - 18:38
Actualització: 24.12.2021 - 19:38
VilaWeb
La candidata del Partit Socialista, Anne Hidalgo (fotografia: Ian Langsdon).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Si s’ha anat seguint dia a dia, la dificultat dels partits que componen l’esquerra francesa per a designar un candidat únic és difícil d’entendre. Una mirada àmplia i, sobretot, la comparació de les modalitats de vot de les eleccions franceses i americanes permeten de mostrar que els obstacles trobats per Anne Hidalgo tenen almenys tant a veure amb una crisi del Partit Socialista (PS) com a organització com amb la manca d’audiència d’un projecte governamental que, aquesta vegada, és molt clàssic.

Això confirma una hipòtesi que ja es podia formular després del fracàs de Benoît Hamon el 2017. La renovació del programa per a introduir-hi l’exigència d’una renda universal no ha estat prou ni per a imposar Hamon com a candidat únic de l’esquerra, ni per a assegurar-li un resultat molt més alt que no pas el promès el 2021 pels sondatges a la batllia de París, és a dir, al voltant del sis per cent.

Els candidats progressistes sorgits de les files dels governs socialistes que han aconseguit de guanyar-se la confiança d’una part important de l’electorat tradicional del PS són Emmanuel Macron i Jean-Luc Mélenchon, i cap dels dos no són socialistes. Si bé el contingut dels programes els distingeix, tots dos comparteixen el fet d’haver renunciat a confiar en una construcció tradicional de federacions i seccions, i haver preferit, en canvi, la fluïdesa i l’agilitat dels moviments als quals recorren, a la campanya porta a porta, a les formes de mobilització espontània, a la participació local i als darrers productes de la tecnologia electoral.

Aquesta evolució del model de negoci de les organitzacions progressistes franceses recorda la modernització de les campanyes nord-americanes impulsada per Howard Dean sota la presidència del Partit Demòcrata abans de l’elecció de Barack Obama.

Els instituts de sondatge no preveuen una victòria de la França Insubmisa de Mélenchon, a la qual hom atribueix entre el 8% i el 10% de les intencions de vot. Però, d’una altra banda, si el president francès conserva la confiança de prou votants socialistes el 2022, el panorama polític nacional podria assemblar-se una mica més al dels Estats Units.

Perquè, aleshores, la batalla electoral francesa probablement seria dominada per l’oposició entre una força liberal progressista que succeiria, segons una de les situacions descrites per Bruno Jeanbart, el Partit Socialista i per un partit republicà que tindria dificultats per a convèncer les franges més radicals de la dreta.

La personalització del poder

L’estat francès i els Estats Units òbviament són països amb cultures diferents. Tanmateix, comprendre’n les convergències és important per a entendre les limitacions del funcionament polític i de la conjuntura.

La fundació de totes dues nacions en un moment revolucionari del segle XVIII no n’és l’única semblança. En tots dos casos, la institució de la presidència de la república, caracteritzada per una elecció per sufragi universal, té una influència determinant en l’organització dels partits polítics, encara que no hi són solament per a aquesta elecció, sinó que també actuen en les estructures parlamentàries nacionals i regionals.

A l’estat francès, la funció presidencial era secundària sota la Quarta República, així com ho va ser per a molts constituents americans després de la revolució. Però el fet que s’hagi reforçat ha portat a una personalització del poder i a una bipolarització del camp partidista, que les organitzacions han de dominar per a aconseguir la marca electoral requerida. Aquesta capacitat és la que ara es posa a prova a l’estat francès. Als Estats Units, en canvi, els partits demòcrata i republicà tenen divisions importants, però mai no posen en dubte que continuïn existint.

En el cas francès, la desaparició de Charles de Gaulle, que va ser capaç de reunir una majoria per damunt les fronteres de l’esquerra i la dreta, va afavorir als anys setanta la imitació del model d’organització nord-americana i la construcció, amb vista a la carrera presidencial, de dues aliances amb vocació majoritària dominades per una figura carismàtica.

L’arribada dels partits presidencials

L’establiment el 1972 d’un “programa comú” per a tres partits i l’evolució de la composició sociològica de la força de treball en detriment del moviment obrer comunista van conduir a l’elecció de François Mitterrand el 1981. Aquesta victòria va assegurar la instal·lació del Partit Socialista –almenys fins el 2002, si no fins el 2012– en el paper de “partit presidencial” de les esquerres. Alhora, l’afirmació del moviment neogaullista dominat per la figura de Jacques Chirac sobre la UDF, inspirada en la Democràcia Cristiana de Valery Giscard d’Estaing, va federar prou votants de dretes per a constituir un altre gran partit presidencial.

Aquest darrer va haver de demostrar de ser capaç de superar les derrotes del 1981 i el 1988 abans d’aconseguir una successió de victòries entre el 1995 i el 2012. Avui, es manté sota el nom de Les Républicains en competència amb el Rassemblement National de Marine Le Pen, i fins i tot amb la nova iniciativa d’Éric Zemmour.

Ara, contràriament al cas americà, que hi hagi dues formacions capaces de reunir, cadascuna en nom seu, una mica més o una mica menys de la meitat dels electors no ha anat acompanyada de la desaparició d’organitzacions competidores. Als Estats Units, la postura del “tercer home” és poc freqüent, tot i que recentment la va adoptar Donald Trump, cosa que va portar el Partit Republicà a donar-li suport.

Canviar les pràctiques electorals

La diferència entre l’estat francès i els Estats Units té unes quantes explicacions complementàries més. La qüestió financera és el primer element: una elecció a escala continental requereix recursos importants i, en conseqüència, que es concentrin al servei de pocs contrincants.

I les pràctiques institucionals són una altra cosa. La tradició nord-americana d’unes “primàries” a les quals els candidats accepten de sotmetre’s contribueix a limitar el nombre de partits que competeixen en les presidencials, alhora que garanteix l’expressió i la mesura de les diferències. També és una oportunitat per a posar a prova el talent d’aquells que poden tenir experiència com a governants en esglaons inferiors. Però a l’estat francès la dificultat d’arrelar les “primàries” a la pràctica electoral i el pluralisme històric de l’esquerra no són prou per a explicar el nombre de candidats.

La garantia de reemborsament per part de l’estat dels costs de la campanya quan s’assoleix una puntuació mínima relativament baixa contribueix a explicar-ho. Això serà així, sens dubte, mentre el mètode de finançament, inspirat en les propostes de l’economista Julia Cagé, no responsabilitzi els contribuents de la distribució dels recursos financers entre els candidats abans de les eleccions.

Però, fonamentalment, el nombre actual de candidats francesos comunament etiquetats com d’esquerres és el resultat d’una incapacitat de les “petites i mitjanes empreses polítiques” en què s’han convertit els partits. Que encara que comparteixen una sensibilitat social i ecològica, no saben adreçar-se als ciutadans amb una sola veu i de manera intel·ligible. I aquesta debilitat de l’esperit empresarial de l’esquerra trenca amb un passat que va veure la construcció, el segle XIX, d’una socialdemocràcia unitària.

 

 és investigador a la Université Libre de Bruxelles (ULB). Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes