Laia Servera, presentadora i directora de l''InfoK' (fotografia: Josep Rexach).

[Aquesta entrevista, publicada originalment l’abril de 2017, ha estat recuperada com a part de la sèrie ’62 veus per l’agost’ que a l’estiu del 2017 ha recopilat les millor entrevistes del curs passat]

‘Per què? Per què?’ Aquesta és sens dubte la pregunta més repetida pels nens i més temuda pels pares. Respondre el qui, el quan, l’on o el com de qualsevol cosa davant un infant és una feina que es pot resoldre amb una certa facilitat. Però quan la pregunta és ‘per què’, ja hem begut oli perquè després d’un ‘per què’ sempre hi ha un altre ‘per què’. I per què ho dic tot això? Doncs perquè entrevistem Laia Servera, presentadora i directora de l”InfoK‘ (informatiu infantil del Super 3), que passa totes les hores del dia cercant la millor manera de respondre aquests perquès als nens del país. Ho fa amb un equip d’onze persones que tenen la missió d’explicar l’actualitat d’una manera entenedora i atractiva. Però l’actualitat pot ser molt complicada, dura i, fins i tot, dramàtica. En aquest sentit, l”InfoK’ és una referència precisament per la capacitat que té d’explicar coses difícils o complexes d’una manera molt didàctica i suggeridora. Enguany ha rebut el premi Zapping al millor programa informatiu. Laia Servera ens explica a continuació la fórmula de l’èxit i la manera d’encarar els temes més delicats que ens presenta cada dia l’actualitat.

Enhorabona pel premi. Us deu haver fet il·lusió…
—Molta. No sé si sabeu que és la quarta vegada que hi havíem estat nominats. Ens feia molta il·lusió la nominació perquè és el públic qui ens ha votat. A partir d’aquí, el jurat decideix el guanyador. Per nosaltres, haver estat nominats durant quatre anys ja era un regal magnífic. Si aquesta vegada el jurat ha decidit que mereixíem el premi, encara més contents.

Fa més d’un any que sou la presentadora de l’InfoK. Però l’heu dirigit, editat i hi heu treballat des de fa molts anys.
—Diria que fa uns cinc anys que el dirigeixo i l’edito. El vaig començar a presentar fa un any i mig, més o menys. I això ha estat la part més difícil per a mi. Però hi treballo des del principi, el 2001. Vaig arribar-hi una mica de casualitat. Era un lloc molt allunyat del meu objectiu professional, que era una corresponsalia en algun país àrab. Per estudis, aquesta era la meva especialització. Però una vegada vaig arribar a l”InfoK’, em va fascinar tant el projecte, en vaig quedar tan enamorada, que m’hi he volgut quedar sempre. I això que sóc una persona molt inquieta, que acostuma a canviar sovint de tot. Continuo molt apassionada amb això que faig. El meu vessant de corresponsal ha quedat en el meu món privat. Aprofito les vacances.

Dieu que presentar l’informatiu ha estat la part més difícil? Noteu un plus de responsabilitat a l’hora de donar la cara?
—La dificultat és més una qüestió personal. Sóc molt vergonyosa. M’agrada molt fer fotografies, però no m’agrada gens que me’n facin. Sortir a la pantalla no m’ha agradat mai. Editar el programa m’agradava moltíssim, perquè és un procés de creació en què has d’escriure, però també decidir els continguts. Però evitava la pantalla. Per diverses raons laborals, vaig acabar presentant-lo. No crec que presentar-lo afegeixi responsabilitat. No pas més responsabilitat que ser-ne l’editora i la directora. Però és cert que els paràmetres socials fan que identifiquem qui dóna la cara amb qui té la responsabilitat de la informació. Fa cinc anys que m’ocupo de decidir els continguts d’un informatiu, però semblava que no existís. Ara, quan vaig passar a presentar-lo i donar la cara, de cop i volta vaig existir. De les nou hores que dedico cada dia a l”InfoK’, tan sols una la dedico a la presentació: escriure les introduccions i maquillar-me.

En quina franja d’edat penseu quan prepareu l’informatiu?
—Ui, això és complicat. D’entrada, l”InfoK’ va néixer pensant en els nens de 8 anys a 12. A partir d’aquí, podem començar a posar asteriscs. Primer, entre un nen de 8 anys i un nen de 12 hi ha un univers. Allò que pot entendre un nen de 8 anys no té res a veure amb allò que pot entendre el de 12. És utòpic fer un producte per a una franja com aquesta quan sabem que és una edat en què es produeixen tants canvis. Segon, quan es va començar a fer el programa, els nens de 8 anys a 12 no eren com els nens de 8 anys a 12 d’ara. Les xarxes socials, el context històric, els canvis de la societat i dels hàbits… tot ha evolucionat tant que ja no són iguals els nens d’ara i els de fa setze o disset anys. I tercer, més enllà del públic objectiu que nosaltres ens podem fixar, ens miren nens d’edats molt diferents. Des dels 5 anys o 6 fins a nens de 30 anys i 40.

I això hi afegeix dificultat.
—Com que no podem fer un informatiu pensat per a nens de 4 anys a 100, el continuem fent pensant en els de 8 a 12. I aleshores, fem allò que fan tantes obres presentades com a infantils. Per exemple, El petit Príncep, que el pots llegir a 5 anys i n’entens unes coses; el pots llegir als 12 i n’entens unes altres; i quan el llegeixes a 30 anys, unes altres. Amb l”InfoK’ mirem de fer això mateix. Els nens de 5 anys hi veuen els animalons i la previsió meteorològica; els de 10 anys s’interessen per les informacions de noves tecnologies i coses d’aquestes; i els de 12 ja entenen més la guerra de Síria. Mirem de no deixar de banda cap edat, tot i que és difícil.

Laia Servera, presentadora i directora de l”InfoK’ (fotografia: Josep Rexach).

Oferir diversos nivells de lectura. Com els bons films.
—Nosaltres hi juguem, amb això. Si hem de fer un tancament musical sobre un ós panda que juga a la neu. Si aquell dia ha estat l’aniversari de Nina Simone, posem la seva música. Així farem que el nen s’acostumi a escoltar a músiques diferents. Però els pares potser diran: mira aquests, han posat aquesta cançó per aquest motiu.

Als nens els interessa tot. Però, ho han de saber tot?
—En relació a la primera part de la pregunta, els nens són persones. Si et pregunto si als adults els interessa tot, em diràs que depèn, però que en principi sí. Hi ha nens que són molt curiosos i inquiets i n’hi ha que no ho són tant. I potser els que no ho són és perquè no els han incentivat. Com a adults, hi ha moltes coses que potser no ens interessen perquè no les entenem. El dia que entens una cosa que no entenies, de sobte t’interessa perquè hi veus els matisos i la riquesa. Als nens els passa igual. I des d’una mirada paternalista els allunyem de determinats continguts que, quan els fem a l’InfoK obligats una mica per l’actualitat, ens adonem que són els que més els interessen. Amb el cas dels refugiats, no us podeu arribar a imaginar la quantitat de correus electrònics que ens arriben de nens que hi estan interessats.

I els ho hem d’explicar tot?
—Quan trio els temes que han d’anar a l’informatiu, miro que siguin els que a mi em podrien interessar o que jo voldria que un fill meu conegués. Però sempre intentem que siguin temes que vagin més enllà del fet concret. Vull dir, si hi ha un atemptat a París, és un fet aïllat. Explicat com a fet aïlla potser no interessa gaire a un nen. Però si li expliquem tota una informació que li serveixi per a mastegar, entendre i utilitzar en més moments de la seva vida, aleshores sí que té un interès.

És molt important explicar el context…
—El fet aïllat també interessa, eh? Però nosaltres fem un treball editorial sobre aquella informació. Qualsevol cosa, segons com l’expliquem, pot interessar a tothom. Quan parlem amb psicòlegs i pedagogs, veiem claríssim que no es pot explicar ni ensenyar tot. Per exemple, una imatge sí que et pot traumatitzar. Però ho podem explicar tot perquè és quan entens les coses que et deixen de fer por.

Com vau informar de l’atac amb armes químiques de Síria?
—Em vaig trobar de bon matí amb aquests fets i unes imatges molt cruentes i vaig pensar: ‘Uf! Tindrem problemes per a explicar-ho.’ No sé què podem fer per exposar alguna cosa més que l’atac i les morts. Cal explicar aquesta barbàrie? És que és molt demolidor. Allò que havia passat, però també que hi hagi un humà capaç de fer això. Per un nen és encara pitjor aquesta segona part. És molt colpidor pensar que hi ha algú que és capaç de fer això. I aleshores comencem a pensar com ho farem. Per una banda, veiem clar que n’hem de parlar perquè molts nens ho deuen haver vist a les notícies amb imatges molt dures. Amb nens patint, agonitzant o morts… Aquestes imatges poden ser molt traumàtiques. Si no els ajudem a entendre què ha passat i que és un fet excepcional, no farem la nostra feina. La nostra feina és dir ‘això que heu vist, ara us ho expliquem’.

Us dediqueu a donar eines d’interpretació als nens.
—Donem eines perquè en puguin parlar amb pares i professors. Que és el que s’ha de fer quan hi ha un fet traumàtic. S’ha d’entendre i parlar-ne. En aquest cas, els vam explicar que fins i tot en la guerra hi ha unes normes. I que hi ha una cosa que es diu Convenció de Ginebra amb una sèrie de normes pactades que tothom ha de complir, sigui soldat o no. Al final, els diem que sovint no es compleixen. Però és bo que sàpiguen que aquestes normes hi han de ser. I això és allò que fa interessant la informació. Si més endavant torna a passar un fet semblant, el nen tindrà arguments per a indignar-se. No serà una indignació emocional i prou sense defenses. L’objectiu és donar eines i arguments.

Teniu pedagogs i psicòlegs a l’equip del programa?
—Una de les nostres redactores, la Núria Casals, és pedagoga. Els primers anys trucàvem constantment els nostres psicòlegs i pedagogs de capçalera. Ara cada vegada ho fem més poc, perquè ja ens hem especialitzat molt. En casos de fets molt exagerats, per exemple quan el pilot de Germanwings decideix suïcidar-se i matar tots els passatgers, hem de fer una trucada perquè a nosaltres se’ns escapa. Però, en general, com que per desgràcia ja ho hem anat vivint tot una mica, ja tenim moltes pautes establertes i criteris fixats. Ara, l’actualitat sempre ens pot sorprendre.

Laia Servera, presentadora i directora de l”InfoK’ (fotografia: Josep Rexach).

Heu parlat de les imatges. Hi ha un criteri i una contenció especial en l’ús de determinades imatges?
—Absolutament. Les explicacions no creen cap trauma. Al contrari. Les imatges, sí. Però no hi tenim tants problemes com podria semblar. Hem arribat a la conclusió que, per explicar segons quines notícies, les imatges que fan servir habitualment els mitjans de comunicació tampoc no calen. Per explicar Germanwings no cal veure els familiars plorant a l’aeroport. Ja ens ho podem imaginar, que els familiars ploraran. No cal ensenyar-ho per entendre la tragèdia. Tampoc no cal veure els morts escampats després de cada atemptat. No cal. Entenc que sovint es fan servir aquestes imatges com a eina per a conscienciar. És el cas de les imatges de l’altre dia a Síria. Però no hauria de ser necessari. Sovint, als adults, ens cal un cop de puny. Però als nens, no.

Són sempre imatges de mort les que no ensenyeu?
—No. Hi ha imatges que potser no traumatitzarien ningú, però que tampoc no posem. Per exemple, no ensenyem mai un nen amb una arma. Quan expliquem els nens soldats, encara que aquella arma no es faci servir per fer mal a ningú, la imatge d’un nen amb una arma ja la trobem prou agressiva i prou inacceptable per a evitar-la. Expliquem la situació dels nens soldats sense haver-ne de posar cap imatge. Ho substituïm amb dibuixos, amb grafisme propi, amb icones… No cal que els nens s’acostumin a veure la imatge de més nens amb armes.

Hi ha algunes d’aquestes reflexions que fan pensar també en la informació per a adults…
—Se’m posa la pell de gallina. Perquè això és el que em fa fer l”InfoK’. Ens fa fer una cosa que ens costa molt als adults. Que és treure’ns les motxilles que duem després de tants anys consumint informació per intentar posar-nos al nivell –que no és més baix sinó diferent– d’aquell nen que ens mira i que no té el teu recorregut. Ens hi trobem molt amb els estereotips, per exemple. Amb la qüestió del tractament d’homes i dones, preparem una notícia i ens adonem que reproduïm un estereotip i que l’hi traslladem. Ell segurament no el tenia incorporat. I hem de pensar-hi molt. Ostres! És una feina molt intensa, molt enriquidora, però és molt difícil de despullar-se d’un mateix. No sabem mai fins a quin punt portem cultura i vivència incorporada i l’estem traslladant fins que no fem aquest esforç de despullar-nos.

I no hauríem de fer aquest exercici també quan ens dirigim als adults? Hi ha reflexions d’aquestes que també s’haurien de fer…
—Quina és la diferència entre l”InfoK’ i un ‘TN’, per exemple? Doncs que a l”InfoK’ tenim la sort de poder ser més selectius en els temes que oferim. Nosaltres tenim dotze minuts. El ‘TN’ en té molts més. Però ells han d’explicar moltes coses i no es poden deixar res. Nosaltres podem dir que avui expliquem això i aquella altra cosa no l’expliquem. I no passa res. Fins i tot podem decidir que avui no ho expliquem i que ja ho explicarem demà. I aleshores tenim vint-i-quatre hores de marge per anar-hi fent tombs. Per exemple, l’atac amb armes químiques de Síria el vam tractar l’endemà. Perquè aquell dia jo no sabia com tractar-lo. Hi ha dies que penso: com el puc girar, aquest tema? I no tinc capacitat de pensar-ho en tan poques hores. Aleshores, o en fem una pinzellada i diem ‘ha passat això, però és molt complicat, no se sap ben bé què ha passat, i demà us ho explicarem’, o directament en parlem l’endemà sense haver-ne dit res més. Però hem de poder assimilar, mastegar i escopir les informacions amb un format diferent. Els ‘TN’ no poden fer això. Ho han de tractar tot al moment i han de parlar de tot.

A l”InfoK’ s’ha d’elaborar molt més el context i la interpretació dels fets…
—Sí. Al ‘TN’ poden fer un pacte amb l’espectador: fem veure que jo ho sé tot i tu ho saps tot. I així es pot explicar el fet de manera aïllada. Quan parlen d’un conflicte com el d’Irac i Síria, no poden remuntar-se a Mesopotàmia. Però nosaltres sí. Podem agafar un mapa i explicar una mica d’història. I potser cada vegada que parlem d’un conflicte concret hem d’explicar qui són els xiïtes i els sunnites. No podem donar per fet que el nostre espectador ja ho sap. Hem de fer un exercici molt gran de contextualitzar tot allò que expliquem.

Heu decidit mai de no tractar un tema concret?
—Els hem tractat tots amb més o menys temps. Per exemple, el tema que hem tractat amb més retard ha estat el de la transsexualitat. Va haver-hi una notícia que ens portava a parlar-ne. No recordo exactament quina era. I vam començar a preparar el tractament i els reportatges, però fins al cap de tres o quatre mesos, quan vam tenir la notícia d’actualitat per a parlar-ne, no va passar això de l’autobús d’Hazte Oír. Va ser l’oportunitat per a fer una informació que feia tres o quatre mesos que pensàvem com l’explicaríem. És un tema de molta complexitat i som conscients que ho vam simplificar molt. Hi ha molta gent que ens va dir que ho havíem simplificat massa. Però cal fer un esforç perquè els nens puguin entendre-ho també.

Laia Servera, presentadora i directora de l”InfoK’ (fotografia: Josep Rexach).

Però finalment en vau parlar.
—El tema que no vam tractar del tot va ser l’accident de l’avió de Germanwings. I això va ser un error meu. Va passar un dimarts i nosaltres en vam parlar l’endemà. Vam explicar els fets tal com se sabien aleshores. Com que s’acostava Setmana Santa, vam decidir que calia explicar als nens que allò que havia passat era una excepció. Aleshores tan sols es parlava d’un accident. Encara no se sabia el que es va acabar sabent del copilot. Just abans de Setmana Santa, quan molta gent agafa avions, calia transmetre als nens que no havien de tenir por dels avions. Vam decidir d’explicar l’accident amb un mapa, no ens calia cap imatge de la muntanya, de l’avió ni dels familiars, i vam explicar que un avió s’havia estavellat i que hi havia tantes persones mortes. Però vam dir que si ho explicàvem era precisament un senyal que allò no era un fet habitual. I vam posar un vídeo on un tècnic aeronàutic ens explicava la seguretat dels avions.

I després es van començar a saber més coses…
—Durant el cap de setmana es va començar a descobrir la història del copilot. Per tant, dilluns hauríem hagut d’explicar que allò que els havíem dit l’altre dia havia passat perquè una persona ho havia fet expressament. Però jo no vaig saber com fer-ho. No vaig saber com fer-ho. Vam pensar que potser aquell matís, aquell nivell d’informació no hauria arribat als nens. Potser. Ara, amb el temps, hi he pensat i ja sé com ho hauria fet. Hauríem pogut explicar que el copilot segurament tenia una malaltia, una depressió, i que havia decidit d’acabar la seva vida i va estavellar l’avió. I aleshores hauríem explicat què és la depressió amb un reportatge. Però aleshores no se’m va ocórrer. És l’única vegada que vam renunciar a explicar un fet d’aquests.

Treballar per als nens és delicat. Alguna vegada heu rebut crítiques d’adoctrinament o d’instrumentalització, oi? Expliqueu com vau informar de l’autobús d’Hazte Oír, per exemple…
—Era un tema en què podien xocar sensibilitats culturals i religioses diferents. Per tant, calia treballar sobre els fets. I vam decidir d’anar al Diccionari Enciclopèdic de la Medicina, a l’Enciclopèdia Catalana, a la llei d’identitat de gènere i al codi civil. Vam mirar com definien la transsexualitat aquestes tres fonts. Per començar, hi havia definició a totes tres fonts. Per tant, parlem d’una cosa real que té una definició. També vam consultar un estudi de l’Hospital Clínic que havia fet avenços importants en aquesta qüestió. I vam decidir definir la transsexualitat d’aquesta manera: «De tant en tant, un nen –que se sent nen i no nena– neix amb vulva. I a l’inrevés. Una nena –que se sent nena, i no nen– neix amb penis. Per tot plegat, aquests nens i nenes ho passen una mica malament, perquè no se senten a gust amb els genitals amb què han nascut. Són les persones transsexuals.»

I vau dir que aquell col·lectiu que havia pintat aquell autobús anava contra aquestes persones…
—Vam descriure la situació. I vam dir que allò era greu perquè propiciava que un col·lectiu no fos acceptat. Ens avalava la llei i el fet que un jutge havia prohibit la circulació d’aquell autobús. I vam definir el col·lectiu afectat i vam descriure la transsexualitat tal com ho fan experts i els codis i les lleis. No vam entrar a valorar si era bona o dolenta, perquè no ens pertocava de cap manera. I vam preparar un reportatge amb un testimoni d’una nena transsexual.

[Vegeu a continuació el vídeo d’aquesta informació de l’InfoK]

Teniu fills?
—No en tinc.

Creieu que això us ajuda a poder-los explicar les coses que passen sense les prevencions que poden tenir els pares?
—No ho sé. No sé si em seria més complicat si tingués fills. No ho sé dir. Al meu equip, la majoria tenen fills de l’edat de mirar l”InfoK’ i ens és molt útil. Normalment ja fem un esforç de rebre un retorn dels nens que ens miren. Visitem escoles i mirem de saber què els interessa. Ens va molt bé tenir un peu al món dels nens per estar al corrent dels interessos i de les modes. A mi em va molt bé tenir aquesta relació constant amb els nens. Els entenc millor que no pas si no la tingués. Però no us puc dir si és positiu tenir fills o no per a saber informar-los millor.

Ho demanava pensant més en la por que sovint tenim els pares. Potser no tenir fills us permet de treballar sense alguna por…
—És una cosa que m’agradaria saber. Però ara no ho puc comparar. Sí que penso i recordo què m’agradava a mi quan era petita. Tinc un record molt viu de la meva infantesa. Jo vivia força abstreta de la realitat, curiosament. Era de les que es passaven el dia llegint El senyor dels anells. Tenia el meu món personal molt allunyat de l’actualitat que, francament, m’interessava molt poc. Miro de recordar aquells anys i penso si hauria d’explicar unes coses o unes altres als nens d’ara. Però ens trobem obligats a explicar coses que potser no explicaríem a un nen perquè sabem que li arribarà per unes altres vies. I aleshores val més ajudar-lo a poder-ho interpretar. Ens costa molt d’explicar la maldat humana. Jo sovint no l’explicaria. Per no fer-la normal. La qüestió de les armes químiques de Síria no la volia explicar. No la volia explicar. Ho prometo. Però era evident que ho veurien per una altra banda. Ens vam donar un dia per rumiar-hi. Però aquell mateix vespre ja tenia molts pares dient-me que el seu fill havia vist les imatges i que calia explicar-ho de la nostra manera. No vam tenir més remei que parlar-ne.

Què us pregunten els nens quan us veuen?
—Molt sovint no em pregunten res. Ens donen les gràcies. Agraeixen que hi confiem. I com que hi confiem, ells no ens volen decebre. Quan els posem el micròfon, volen fer-ho bé perquè veuen que hi confies. Ens agrada molt fer reportatges amb els nens. És molt gratificant. Sempre donen les gràcies. Perquè ells veuen i senten moltes coses. A casa, a la tele, a l’escola, al carrer… I veuen que nosaltres ho expliquem per ells. I els fa molta il·lusió que arribi l’hora de sopar i poder participar en una conversa que tenen els pares perquè estan ben informats. Des de la informació d’un volcà, fins als refugiats.

Laia Servera, presentadora i directora de l’InfoK (fotografia de Josep Rexach).

Quan vaig dir a casa que us entrevistaria, la meva filla de gairebé 8 anys va preparar quatre preguntes que, si us sembla bé, us les trasllado.
—I tant! Que bo! Molt bé.

Com et sents quan fas l”InfoK’?
—Mentre el preparem, em sento amb molta responsabilitat i l’obligació de fer-ho molt bé. És apassionant poder explicar les coses que passen perquè fent-ho aprenem moltes coses noves i tornem a aprendre coses que potser ja sabíem. Preparar la informació i saber-hi donar la forma més atractiva per als nens és un plaer. Sento responsabilitat, però també el plaer. I quan enregistrem el programa i em toca explicar les notícies davant la càmera, sóc feliç. Bé… a vegades hi ha notícies tristes. Però estic contenta perquè és el moment d’explicar les notícies als nens en qui hem pensat tot el dia. Ara que ja no tinc tanta vergonya quan sóc davant la càmera, estic molt contenta d’explicar notícies. És com si t’has passat el dia preparant una mona per al teu fillol i en aquell moment li dónes. És aquella satisfacció.

T’agrada aquesta feina? En voldries fer una altra?
—M’agrada molt fer aquesta feina. Sempre m’hauria agradat dedicar-me a alguna cosa que tingués a veure amb la història o ser periodista en algun país àrab, que és allò que havia preparat amb els meus estudis. Però m’ho passo molt bé fent aquesta feina a l”InfoK’. Quan parlo d’enamorament, no és cap exageració. Estic enamorada de la feina que faig. Cada dia és un procés de creació i d’implicació que ens fa anar a dos-cents per hora. Sempre intensifiquem la màquina.

Tens fans?
—Jo no… L”InfoK’ sí que té fans. Hi ha nens que ens miren cada dia del món. I això encara ens impressiona. Perquè nosaltres competim amb canals que en aquella mateixa hora passen ficció per als nens. I nosaltres som un programa de no-ficció. Que entre aquella sèrie de dibuixos que fan a no sé quin canal i el nostre informatiu, es quedin amb nosaltres… que prefereixin saber què passa amb els refugiats i no seguir les aventures de no sé quin personatge, per nosaltres és brutal. Aquests són els fans de l”InfoK’.

Qui és l’ajudant que més t’ajuda de l”InfoK’? És important treballar amb els teus ajudants?
—No diré cap nom perquè els hauria de dir tots. Som onze. I la gràcia de l”InfoK’, i per això també n’estic enamorada, és l’equip. Perquè som un equip que som amics. Per tant, és un plaer anar a treballar i veure’ls cada dia. Això és en l’àmbit personal. Però és que en l’àmbit professional anem tots a l’una. Ens ajudem molt i ho fem tots alhora. Tots tenim un objectiu comú que és fer el millor informatiu cada dia. I ens ajudem molt els uns als altres per aconseguir-ho. Com que tenim perfils personals molt diferents, la suma és molt rica i n’estem molt orgullosos.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]