Imatge de l'obra De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?

L’estimo. L’estimo més que a la meva família. No pot ser més perfecte. No em podria imaginar la vida sense ell.

No sé si hi ha indicis que alertin que algú corre el perill de convertir-se en un seguidor incondicional d’alguna causa. Comprar un discurs o una emoció i fer-se’ls seus. Lluitar-hi a mort, amb vots o vida. Beure’s el criteri propi per cedir-li els anhels i elevar a la categoria de mite un altre exemplar imperfecte de la mateixa espècie. Però què li veu? Ens ho preguntàvem ella i jo amb la inútil lògica de cercar explicacions a la devoció d’un conegut nostre per una cantant famosa. Què era allò que l’havia enlluernat fins al punt de fer quilòmetres Europa amunt, Europa avall per veure-la en directe? A què responia aquell magnetisme que el feia resistir nits a la intempèrie per ser el primer a aclamar-la des de la platea? Quina era aquella energia que n’obtenia, allò capaç de fer-li perdre els pocs diners que tenia, dies i dignitat, quan ja no era un adolescent? Perquè, sabeu, ell ja passava de la quarantena i continuava admirant-la com el primer dia. Durant anys s’havia empescat les més sofisticades estratègies, com si fos un petit Nicolás. Només tenia un objectiu a la vida: poder conèixer-la. I per a aconseguir-ho, tot s’hi valia. Mentir o fer-se passar per qui no era, també. Quan apareixia a la televisió o se la trobava retratada en una revista, li notàvem aquella fal·lera química als ulls, aquell desig que no era gens sexual, però que podria ser-ho perquè li feia perdre el món de vista. En tenia l’habitació folrada. Pòsters, postaletes, coixins, i tots els tiquets dels concerts als quals havia assistit, ordenats per dates i plastificats en un àlbum. Sabem del cert que no en tenia prou amb un autògraf, cercava ensumar-la, fregar-li la pell. Un dia ens va confessar que el seu pròxim objectiu era robar-li un cabell.

No sé si heu vist la noia que il·lustra el cartell de l’obra De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?, el darrer èxit de la companyia de teatre la Calòrica, que aquests dies es torna a representar al teatre Poliorama. M’hi vaig fixar quan la vaig veure en les postaletes de publicitat de l’obra, i encara no sabia gaire de què anava la funció. Qui era aquella noia cridant desconcertada, aquella Clara Segura al més pur estil de Vinagre, vestida com una seguidora de Trump? Ja com a espectadora, asseguda a la butaca, esperava l’aparició del personatge. La volia conèixer en moviment. De sobte, va sortir tota atabalada en escena, amb aquella gorra i samarreta de merchandising on es podia llegir “I love CO₂”, una autèntica groupie negacionista. Representa que l’escena passava en un sofisticat bar nocturn, on la noia s’aconseguia colar perseguint d’aconseguir un autògraf de la carismàtica líder que proclamava la inexistència del canvi climàtic, interpretada per Mònica López (d’esquena, a la fotografia d’aquest article). La noia la perseguia perquè li signés un llibre després d’haver assistit a una conferència seva. L’angoixa entusiasmada d’aquella fan, fora de si per haver aconseguit acostar-s’hi, contrastava amb el fàstic de la idolatrada, que tot i signar-li el llibre, se la mirava distant, amb un mig somriure de circumstàncies. Pobreta. Qui era aquesta desgraciada, pensava.

Doncs el resultat d’allò que tu has creat. Podríem contestar. La noia del cartell de la Calòrica és un dels símbols de l’obra. Un dels rostres més agres del guió. L’últim estrat de la piràmide del populisme. Recordo el doc Used to Be Normal: A Boyband Fangirl Story, dirigit per l’australiana Jessica Leski, que vaig veure fa uns anys al festival In-Edit. Aquest doc recollia les experiències de quatre fans de diferents generacions intentant analitzar quines circumstàncies les havien portades a la passió incondicional pels seus ídols. Des d’una adolescent de setze anys plorant d’excitació o de pànic davant un dels cantants del grup One Direction, fins una noia de trenta-tres anys admiradora de Take That, passant per una altra de seixanta-quatre seguidora històrica dels Beatles. En aquest cas, a diferència de la noia del cartell de la Calòrica, Leski té una mirada tendra i comprensiva cap al fenomen fan. El film, que recull afirmacions com les que obren en cursiva aquest article, clou que els ídols vénen a suplir el buit adolescent. Una espècie d’objecte transicional que permet fer un bon trànsit a l’edat adulta. Però què passa en l’època dels populismes? Com arribem a ser aquests ciutadans eternament adolescents que veiem als Estats Units, però també més a la vora?

La noia del cartell de la Calòrica és una paròdia d’allò que podríem arribar a ser tots nosaltres. Podria ser un trumpista, podria ser un ayuser. Perquè els seguidors de l’esperpèntica presidenta madrilenya, convertida a l’estil Che Guevara, ja sabem que tenen nom. Són els anomenats ayusers. Els que compren samarretes amb la cara de la presidenta acompanyades de proclames de rebel·lia i llibertat. La noia de la Calòrica hauria pogut ser perfectament una de les que aplaudien Pablo Casado a Palma mentre deia això de no parleu català, parleu mallorquí, parleu menorquí, parleu eivissenc i parleu formenterenc. Podria ser una de les que victorejaven el dirigent popular quan deia allò que la cultura vostra no és un apèndix de ningú. Que no sou part de no sé quins Països Catalans, sou les grans Illes Balears admirades a tot el món. La noia de la Calòrica seria aquella que amb la seva emoció inflama les forces del líder quan aquest crida coses com per exemple: “Que no han visitat aquests pobles? Que no han vist aquestes pedres? Que no han escoltat aquesta llengua?”

I és que segurament en acabar totes aquelles preguntes retòriques, llançades al buit de l’auditori, la noia de la Calòrica cridaria des de les grades: “Vull un fill teu.” O entre aquells passadissos humans que es formen quan s’ha acabat un míting, voldria caçar-lo al vol, i olorar-li la colònia al clatell, i les axil·les suades, i entregar-li la vida per quatre proclames. La trumpista de la Calòrica existeix i estic segura que totes l’hem reconeguda.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.