La selectivitat, la falta de metges i com ens perjudica el districte únic universitari

Aquestes últimes setmanes han estat marcades per les proves de selectivitat. A les Illes i al País Valencià ja s’han fet, i aquesta setmana –els dies 11, 12 i 13– es fan a Catalunya, l’únic lloc on faltaven. Sobretot són importants per a les famílies afectades, però també per a tots plegats, perquè no tan sols s’examinen els alumnes, sinó que en aquests exàmens sempre ens hi juguem una part important del futur col·lectiu, independentment de les intenses històries personals de tots colors. Potser sona massa rotund, però és veritat. Com a alumne, prefereixo no recordar-ho gaire, perquè els meus exàmens de selectivitat van ser custodiats per la policia espanyola. “Horrible” és l’únic adjectiu que crec respon a allò que vam viure.

Com a mare, quan m’hi vaig enfrontar he de dir que a la primera reunió a què ens van convocar per informar-nos-en ja vaig fracassar. M’eren difícils d’entendre els canvis que ens explicaven aquell any: les assignatures triades pels alumnes serien més determinants; tot s’havia de saber per endavant, sense marge de maniobra. No vaig batallar com calia, vaig resignar-me pensant que era jo que no aconseguia d’entendre que aquell batibull afectaria aquells joves com una llosa burocràtica castradora. Em vaig equivocar i ho vaig veure massa tard. Aquells detalls aparents van fer que molts d’aquells alumnes haguessin de canviar el rumb de la seva vida per mala gestió del sistema educatiu, contrari als interessos de la societat. Quina animalada.

Enguany, les proves van acompanyades d’aquest espectacle lamentable de les faltes d’ortografia i dels canvis a l’últim minut. Què han de pensar els joves, si els tractem amb tanta barroeria? Justament aquesta generació que ja ho té difícil per a creure en res, apa, doncs afegim-hi una mica més de desconcert, de descrèdit de tot plegat i fem-ho més complicat. Tenim una Generalitat molt incompetent en aspectes bàsics i ho hem d’assumir per forçar a canviar aquesta dinàmica autodestructiva.

La manca de metges feia molts anys que s’havia anunciat. Jaume Padrós, al Col·legi de Metges, se’n va fer un tip, però res, i ara tots hem anat a parar directament al precipici. Falten molts metges, milers, i continuarem renunciant al talent dels nostres joves, frustrant-los. Hi ha dues realitats paral·leles: la que necessita la societat i la que executa aquest conglomerat format pels governs, amb tanta manca de visió i d’estratègia.

I és emprenyador, perquè, tot i que el mal ve de lluny, és hora que es digui que els governs Pujol ja van tenir manca de visió. Com és que no som capaços de generar els antídots, any rere any? Tot i que allò que sembla l’obstacle és la nota de tall, no és el mal, sinó només el resultat de la manca de places en relació amb l’oferta. Però ve’t aquí que si s’augmenten les places tampoc no es resol, perquè resulta que un gran nombre de places van a parar a estudiants de la resta de l’estat espanyol, que després se’n van. Que les universitats catalanes siguin ben valorades fa que molts estudiants vinguin a estudiar aquí.

I com és que les acaparen els estudiants de fora, si el sistema de puntuació no és únic? Per exemple, allà les faltes d’ortografia no compten, a més d’uns altres condicionants. Algun espavilat va pensar que la solució més fàcil podia ser que aquí tampoc no comptessin, les faltes d’ortografia, o –com s’ha aprovat al final– que tinguin un topall de descompte. Però aquest no és el remei. Tot i que, com amb la majoria dels conflictes que tenim, la manca de sobirania política i la manca de recursos que implica es troba en el fons de tots els problemes, d’aquest també. La independència ha de servir per a això, però també cal que els dirigents aclareixin la situació.

Entremig de tot això hi ha hagut l’oposició d’alguns col·lectius a les poques places noves que s’havia previst de crear el 2026 i el 2027, adduint que cal millorar els sous. Òndia! No ho podem embolicar més? Necessitem que es formin més metges al nostre país; per tant, més places. I que els que les ocupin no expulsin els estudiants d’aquí. Bons metges i que sàpiguen català. Això no ha d’anar renyit amb les reivindicacions econòmiques. Aclarim-nos, si us plau.

D’aquí a poc veurem les dades d’enguany i plorarem. Un any més sense resoldre el problema. I tot això es pot aplicar a més professions. Espavilem-nos.