La batalla de Trafalgar per a la renovació del passaport espanyol

Arribo a les 6.45 davant la comissaria a tocar de la plaça d’Urquinaona, al carrer Trafalgar de Barcelona. Veig que no sóc l’únic. Una llarga cua de gent s’espera al carrer. Es dibuixa clarament gràcies a la primera claror del dia. Espantat, fins i tot amb una certa suor de nervis, compto tots els que tinc davant meu. Els que han matinat més que jo. El primer, per exemple, ha arribat a dos quarts de cinc. Una per una, vaig comptant les persones de la cua. L’últim? Sóc jo. Em col·loco rere la noia i em tranquil·litzo, erròniament, de cop. Només me’n surten vuitanta-set. Aquesta vegada, crec, aconseguiré el passaport que necessito. Perquè sé que en aquesta comissaria donen cent vint números per a aconseguir el passaport o el carnet d’identitat, avui mateix. I avui només som vuitanta-set. Vuitanta-set persones que, com jo, han de fer el tràmit avui mateix. Tots tenen la seva història. La meva és que en pocs dies la família marxem de viatge i necessitem un passaport per a la filla petita. Però quan vaig trucar-hi per demanar cita me la van donar el 12 de juliol. Massa tard. Sense el seu passaport, no podrem viatjar. I ara què fem? Doncs ara matines, vas a la comissaria d’Urquinaona, i allà et faran el passaport el mateix dia si ets un dels primers cent vint d’arribar a la cua.

De fet, ja és la segona vegada que faig cua. La primera, il·lús de mi, vaig arribar a les vuit del matí. La comissaria obre a les nou i vaig pensar que n’hi hauria prou. Ca! Aquell dia a les vuit ja hi havia més de cent vint persones davant meu i no vaig poder entrar. Avui, penso, has fet bé d’arribar a les 6.45. Això sí, em queden més de dues hores de fer cua al mig del carrer. Temps suficient per sentir-me absurd una estona llarga. Què coi hi faig jo, aquí, palplantat? Perquè no he fet com aquells que conec, que, en lloc de venir aquí, van ser prou llestos per a demanar cita prèvia a pobles del Pirineu, Camprodon, per exemple? Allà la cita prèvia te la donen gairebé per a l’endemà! I problema resolt.

Ho vaig intentar, de fet, però la resposta que em van donar va ser que no podia anar a Camprodon, perquè jo ja tinc cita prèvia… per al dia 12! Una màquina, m’ho va dir. Perquè la cita prèvia la convens amb una màquina. I la màquina i jo no ens vam posar d’acord per anul·lar la cita del dia 12. Sóc un pare de família, cony. I treballo a internet, gairebé. Per què, Déu meu, no has aconseguit anul·lar la cita del 12 de juliol? Inútil! Ara tindries cita a Camprodon i no estaries palplantat al mig del carrer. Bé, no del tot inútil, penso. Només tinc vuitanta-set persones davant meu.

Just davant meu, per exemple, hi tinc una noia de Sant Adrià i un noi de Badalona. Ell, molt negatiu, no parar de dir que no entrarem. Ella, més positiva, creu que sí. Jo, fent el savi, els informo que he comptat vuitanta-set persones davant meu, i que donen cent vint números. Ens ajudem els uns als altres, i fem torns per poder anar a fer un cafè. Ara hi vaig jo, ara hi va ella, ara hi va ell. I tu què fas, i a què et dediques, i anar matant el temps.

Quan torno del cafè, no són ni quarts de vuit que sento una petita discussió davant meu. Un, que s’ha colat. No anava a fer un cafè, no. Acabava d’arribar i es colava. Coses que passen. De fet, a les vuit, la discussió la visc molt més de prop. La noia de Sant Adrià es baralla amb una altra, negant-se a cedir el pas ‘a una amiga’. ‘Ni guardar el torn ni hòsties. Haguessis matinat, com he fet jo!’ Ui, ui, penso. Ja som vuitanta-nou, i pujant. Uns crits, ara sí molt notoris, m’anguniegen. ‘Mitja cua s’ha colat! Érem la meitat! ‘ Comencen a córrer rumors. Una dona diu que fins on som nosaltres, ella n’ha comptats cent disset. Ai, ai. Veig empentes i tot. Gent mig barallant-se. Res greu. Però res quiet. Per caràcter, no perdo l’esperança. Hi ha molts acompanyants, penso. Segur que no tots cent disset tenen número. Segur que avui me’n surto. He arribat a les 6.45, colló.

Quan el policia, a deu persones de distància, diu que avui ja no queden més números, un esclat d’indignació creix al meu voltant. Escàndol, crits i algun plor. Jo em veig totalment indefens. Si es colen i no els atura ningú, què es pot fer? Arribes a les 6.45 i la meitat de la gent es cola, què et queda? Doncs haver-te llevat més d’hora, cony. Que ets un pare de família. Haguessis vingut a les 4.30. Arrisca’t, et diuen, i el mateix dia que voles, a l’aeroport et faran el passaport. Sempre hi ha solucions. I si no pots viatjar la culpa serà teva. De qui, sinó?

Finalment, avui escric aquest article amb el passaport necessari a la mà. En principi, podrem viatjar. Perquè la filla petita és filla de pare català i mare nord-americana. Per tant, la Magalí pot viatjar amb dos passaports. Ho farà amb el dels EUA, que ens han fet aquí mateix, i sense cues. És a dir, que l’eficàcia del consolat nord-americà a Barcelona ens ha solucionat el problema causat per la ineficàcia espanyola. Quina, sinó?