La petita Lituània galleja a la cimera que l’OTAN fa a la seva capital

  • La fermesa en l'agressió a Ucraïna i l'acostament a Taiwan són assumits a Vílnius com la mostra que el seu petit país és capaç de tenir una política exterior pròpia basada en valors i no tan sols en la conveniència

VilaWeb
El president d'Ucraïna Volodymyr Zelensky i el d'Ucraïna Gitanas Nauseda, aquest dimarts a Vílnius. (Fotografia de Filip Singer)
The Washington Post
11.07.2023 - 21:40
Actualització: 11.07.2023 - 22:30

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Vílnius. Hi ha moltes coses en joc, durant els dos dies de cimera de dirigents de l’OTAN a Vílnius, la capital de Lituània. Tot i els mesos de discussions entre els diplomàtics de l’aliança militar, la incertesa envolta algunes de les propostes més importants que hi ha sobre la taula. Dilluns, una de les causes de fricció més importants va desaparèixer amb l’acceptació per part de Turquia de la candidatura sueca a l’OTAN, després d’haver endarrerit el procés per una sèrie de diferències polítiques.

Però en relació amb Ucraïna, es presenten encara interrogants sobre la via d’adhesió que ha d’oferir-li l’OTAN, mentre continua resistint la invasió russa, i  també sobre el ritme amb què pot treballar l’OTAN per incorporar plenament Ucraïna a l’aliança un cop cessin les hostilitats. Personalitats com el president nord-americà, Joe Biden, o el canceller alemany, Olaf Scholz, es mostren reticents a posar ara sobre la taula la plena integració, i en canvi, volen que els aliats se centrin en la manera com proporcionar a Ucraïna la capacitat defensiva i l’armament que necessita a curt termini i mitjà. Biden va fer l’analogia d’Israel i va suggerir un compromís ferri i implícit d’Occident amb la protecció d’Ucraïna, però sense les estructures i les obligacions formals de l’OTAN.

Una gran pancarta desplegada al centre de Vílnius diu a Putin que l’espera el Tribunal de l’Haia, amb les banderes de Lituània i Ucraïna. (Fotografia de Filip Singer.)

Però els amfitrions lituans de la cimera són els més ambiciosos. El president lituà, Gitanas Nauseda, ha dit, en referència a un paquet de garanties de seguretat provisionals, que “com a solució temporal en el camí cap a la plena integració a l’OTAN, es podria considerar i és una forma de cooperació força beneficiosa”. I de seguida hi va afegir: “Però no és un substitut de l’ingrés de ple dret a l’OTAN.”

Igual com Polònia i els seus veïns bàltics, Lituània és un ferm defensor de la causa ucraïnesa i desitja que la reunió que es fa a la seva capital sigui profitosa per a Kíiv. Durant mesos, els dirigents lituans han demanat més armes i ajut militar per a Ucraïna, i han expressat el seu escepticisme davant qualsevol indici de concessió amb el Kremlin. El país ha gastat més de l’1% del seu producte interior brut en ajut bilateral a Ucraïna, una proporció molt superior a la de les economies europees més grans. I la despesa en defensa s’acosta al 3% del PIB, una xifra molt superior a la de la majoria dels països de l’OTAN, que han tingut dificultats per a assolir fins i tot el llindar del 2% establert oficialment per l’aliança.

En un article d’opinió publicat dilluns a The Washington Post, vuit ministres d’Afers Estrangers de països bàltics i nòrdics, entre els quals el lituà Gabrielius Landsbergis, van demanar la integració a llarg termini d’Ucraïna a Europa, tant per mitjà de l’OTAN com de la Unió Europea, a més de compromisos importants per a ajudar Kíiv a guanyar la guerra ara. “Aquesta setmana volem veure passos ambiciosos que acostin Ucraïna a l’OTAN i augmentin el nostre suport pràctic, tant financer com a llarg termini”, escrivien.

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, i el president de Lituània, Gitanas Nauseda. (Fotografia de Filip Singer.)

Per a Lituània, rebutjar la invasió russa d’Ucraïna també és una causa existencial. “Encara tenim un record històric molt clar del meu país sota ocupació”, va declarar Landsbergis, de 41 anys, a The Wall Street Journal a començament d’enguany, referint-se al moment en què les forces soviètiques van provar de sufocar les protestes independentistes a Vílnius el 1991. “Sóc un polític jove, però ho recordo, igual com ho recorda l’actual generació jove del parlament.”

La cautela permanent dels bàltics davant la coacció i l’amenaça russes és la raó que ara sustenta les seves conviccions més fortes. Dalia Grybauskaite, ex-presidenta de Lituània, va declarar fa poc en una entrevista a Associated Press que els governs occidentals els havien fallat amb la reacció laxa davant l’annexió il·legal de Crimea per part de Rússia el 2014 i el foment de la insurgència al sud-est d’Ucraïna. “Després de l’ocupació de Crimea, la reacció d’Occident va ser molt lenta, tot i que Rússia va demostrar obertament a plena llum del dia que podia ocupar territoris de països veïns”, diu Grybauskaite, que adverteix que la cimera d’aquesta setmana pot continuar mostrant divisions sobre aquest punt.

Mentre que els estrategs de Washington i Berlín es poden mostrar més cautelosos a l’hora d’abraçar políticament Ucraïna o d’alienar encara més Moscou, els funcionaris i diplomàtics de molts antics països soviètics tenen una perspectiva diferent, nascuda del desig de pertànyer al projecte polític europeu i del temor de sortir de la seva òrbita. A Ucraïna, li pot esperar un purgatori problemàtic els pròxims anys si se li denega l’entrada a la UE i l’OTAN.

Els països mal governats i inestables dels Balcans occidentals, propensos a la ingerència russa i xinesa, constitueixen en aquest sentit una advertència d’on pot conduir un “estatus de candidat prolongat i la indecisió europea”, segons l’opinió de Dalibor Rohac, de l’American Enterprise Institute.

Cartell de propaganda de l’OTAN al centre de Vílnius. (Fotografia de Filip Singer.)

Però els dirigents lituans no només els preocupa el veïnat immediat. Landsbergis i els seus col·legues es troben també entre els defensors més clars de Taiwan i els crítics europeus amb la Xina. De fet, el 2021, la petita Lituània es va veure immersa en un enfrontament geopolític amb Pequín per la seva decisió de permetre a Taiwan d’obrir una oficina de representació a Vílnius amb el nom de “Taiwan”. (La Xina tolera que aquestes missions figurin com a “Taipei”, el nom de la ciutat capital de Taiwan, però no accepta que facin servir “Taiwan”.)

Lituània es va mantenir ferma, i la Xina va optar finalment per restablir els llaços comercials nominals que hi ha entre tots dos països, una decisió que, segons Landsbergis, va demostrar que és possible de resistir-se a la Xina i “no rebaixar el llindar de valors”. I ara, després de la invasió russa d’Ucraïna, les autoritats lituanes converteixen la seva posició geopolítica particular en un púlpit.

Així, la setmana passada, el govern lituà va publicar un document polític sobre l’estratègia “a l’Indo-Pacífic”. Hi ha uns altres països europeus que han fet igual aquests darrers mesos, sense importar la distància que tenen respecte d’aquesta regió, però el document de Lituània és més dur que la resta. Tot i que Vílnius reconeix formalment i diplomàticament Pequín per sobre de Taipei, també descriu l’expansió dels llaços comercials de Lituània amb Taiwan com una de les seves “prioritats estratègiques” i advoca per un enfocament conjunt europeu, per “reduir la propagació” tant de la “desinformació” russa com de la “pressió informativa” de la Xina contra Taiwan.

En opinió de Lituània, “el suport militar a la guerra d’agressió de Rússia contra Ucraïna o l’ús de la força o la coerció per a canviar l’statu quo a l’estret de Taiwan són línies vermelles” que, si fossin violades, provocarien la ira dels països afins.

Són paraules molt dures per a un país petit amb menys de tres milions d’habitants i que depèn en gran manera de l’OTAN per a la seva seguretat. Però el govern lituà es veu a si mateix a les muralles d’una lluita geopolítica més àmplia. Tant, que afirma que: “Els intents infructuosos de la Xina d’exercir pressió econòmica i diplomàtica sobre Lituània demostren que un país pot resistir el xantatge econòmic si ha desenvolupat una capacitat de resistència social i si compta amb socis fiables”.

 

Subscribe to the Washington Post

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor