El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Josep Barberà acaba de ser escollit president d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i agafa el relleu d’Agustí Cerdà, màxim dirigent del partit des de l’any 2000. No vol pas començar una etapa rupturista, però tampoc continuista, tot i que centrarà els esforços a eixamplar l’estratègia que ha mantingut fins ara el partit. Amb Cerdà, ERPV ha intentat de construir valencianisme tot ajuntant les forces d’esquerra allà on ha estat possible. Barberà vol ampliar aquesta suma d’esforços que permeti de trencar el marc autonòmic actual.

Respecte de les relacions amb el Principat, Barberà creu que cal normalitzar els vincles. Sobretot des del País Valencià, on diu que hi ha una necessitat de justificar-se per cada relació que s’estableix amb Catalunya. ‘Crec que hem de llevar-nos la covardia.’

—Pilotareu el canvi de la nova ERPV després de quinze anys de mandat d’Agustí Cerdà. Quins són els objectius del vostre equip?
—No serà una candidatura continuista, però tampoc no serà rupturista. Hi ha certes coses que la direcció ha engegat i que crec que les hem de continuar, com ara la confluència amb algunes altres forces polítiques, que va començar amb ‘Ara, País Valencià’. Però si haig de fer un resum d’allò que proposem, és suma i municipalisme. És a dir, crec que a les municipals anteriors vàrem demostrar que posar-nos d’acord amb uns altres partits funcionava. Benicarló és un exemple que la suma pot funcionar. Aleshores, hem de treballar això. Treballar els pobles, hem de tenir regidors, regidors independentistes, que la gent veja que fem faena, normal i ben feta, i que podem confluir amb més forces. No té sentit que en molts pobles ens presentem separats Esquerra Unida, Compromís, nosaltres… Entenc que cada poble és un món i la confluència a vegades no és possible.

—Així doncs, el vostre objectiu és d’unir el valencianisme d’esquerres, tal com ja feia Cerdà. Què hi aportareu de nou?
—Sí, aquestes pautes vénen de la conferència de país d’Algemesí el 2013, on es va marcar l’estratègia a seguir. Aleshores, eixa estratègia no la podem tancar perquè és un mandat congressual, per dir-ho d’alguna manera. Però els canvis que podem aportar han de servir perquè la suma sigui àmplia. No hem pogut sumar a tot arreu on haguérem volgut i amb tothom que haguérem volgut. Ara estem amb Esquerra Nacionalista Valenciana i els verds, però si Compromís i Esquerra Unida comparteixen eixes premisses, s’hi poden sumar. A banda, el Bloc també es renovarà ben aviat i Esquerra Unida també i potser faran que ens asseguem tots en una taula.

—Amb aquesta estratègia, sembla que ERPV renuncia al discurs nacional i únicament pretén consolidar el valencianisme. És això?
—Bé, no hi renuncia, però sí que estic d’acord amb l’afirmació. Estratègicament, la nostra parada és la república independent del País Valencià. Això que diré és més personal, però he arribat a una conclusió: quina és la nació dels valencians és prou irrellevant ara mateix, sobretot en un moment en què –ho veiem al Principat– els sentiments nacionals són múltiples. Aleshores, la meua idea de País Valencià és una idea que beu de la independència americana. És a dir, és irrellevant com ens sentim. Senzillament, ens governen malament i ens volem governar nosaltres. Som valencians, som catalans, som espanyols… Cadascú que se senta com vulga, perquè això vol dir que podrem assumir que tota la població vol acabar en una república on viurà millor. Nosaltres, òbviament, considerem que volem confederar-nos amb la resta dels Països Catalans, però això ja ho decidiran els valencians.

—Amb la creació d’aquest pol d’esquerres i valencianista preteneu trencar el marc autonòmic. Però és possible de fer-ho amb partits com Esquerra Unida , que té una visió més federalista?
—És que passa allò que va passar al Principat. Anem cremant unes etapes que ja hem vist que s’han cremat al Principat. Ací, Convergència era autonomista, el PSC federalista… De cop, quan es governa i es fa el tripartit, es topa contra la legalitat espanyola i es fa evident que per a federar-se cal que siguen dos i per a independitzar-se només un. Al País Valencià comencem a veure que passa això. En finançament, fins i tot el PP diu que estem infrafinançats. I ara el govern anirà a Madrid i Madrid dirà que no. De fet, Ciutadans ja ha dit que si ens paguen el deute històric als valencians, no pactaran. I mira que el deute històric és una penyora comparada amb el que gastem anualment. Per tant, crec que es cremaran eixes etapes i gent de dins el PSPV, Compromís o EU veuran que la solució no és reformar el marc autonòmic, sinó canviar. Hi insistesc, ho hem vist al Principat. Els valencians, per dir-ho d’alguna manera, ens accelerem més que els del Principat. De manera que quan s’encenga una guspira d’aquestes característiques cremarà tot i anirem més de pressa.

—L’Acord Ciutadà que vàreu signar amb EU per a les eleccions a la Generalitat no va reeixir. Tenint en compte això que dieu, l’estratègia implicaria sumar-hi més forces?
—La situació política és canviant i no és possible saber què passarà d’ací a uns anys. També és cert que EU havia fet una feina fantàstica de denúncia de la corrupció i de propostes al parlament valencià, i de cop i volta Podem surt del no-res i se li menja molts vots. Crec que el primer que ha de fer aquest govern és ser valent i abaixar la barrera electoral al 3%. El 5% és fet per a evitar que entren certs partits. Amb el 3% hauríem tingut representació sobradament. La suma hem de continuar-la. Hem començat amb EU i els Verds i hem de continuar. La confluència és necessària. Perquè quan es cremen aquestes etapes de l’autonomisme, necessitem que hi haja un pol valencianista i d’esquerres que avance. Que el PSPV no s’ature i que les temptacions autonomistes i federalistes que pot tenir una part de Compromís tampoc aturen el procés valencià.

IMG_2297
Josep Barberà, nou líder d’ERPV (fotografia: Jordi Carreño).

—Quin balanç en feu, de la presidència d’Agustí Cerdà?
—Crec que això ho va dir a la reunió de dissabte. ‘En eixos quinze anys ens hem guanyat el dret d’existir.’ Jo recorde quan vàrem fer el primer míting a Benicarló el 2004 i hi havia més gent d’Espanya 2000 a la porta intentant de fer boicot que no assistents. Al segon acte n’hi havia menys i al tercer cap. Teníem un públic i ara tenim un regidor independentista a Benicarló. En eixos quinze anys ens hem guanyat al dret d’existir. ERPV ja és un interlocutor vàlid per a la resta de forces del País Valencià. Ara, el pas següent no només és existir, sinó ser influents en el dia a dia polític.

—Quinze anys són massa per a un mandat?
—Les circumstàncies han fet que fóra així i la militància ha considerat que ell era la persona idònia. No tinc opinió.

—Va pel bon camí el procés català?
—Sí, jo crec que va pel bon camí i espere que el Principat marxe. Perquè crec que quan el Principat marxe Espanya implosionarà. Després, per què voldrien quedar-se els bascos? Per què voldrien quedar-se els gallecs? Què farà Espanya respecte dels valencians? Què farà Catalunya respecte dels valencians? És una qüestió que m’interessa. Crec que el procés va bé. No sé si seran divuit mesos, setze o vint. Espanya és cert que no negocia. Si mirem històricament, els cubans no demanaven la independència, demanaven un estatut d’autonomia. Espanya va dir que no, ells van dir que marxaven i quan Espanya ja havia perdut la guerra, llavors van voler negociar, però ja era tard. Espanya no negocia. El procés va per bon camí, però és molt complicat. Espere que arribe a bon port. Avui som a la UE, fet que tranquil·litza les consciències. Espere que ningú no baixe del carro perquè històricament Convergència ha fet ‘la puta i la Ramoneta’ massa sovint. Espere que no siga el cas.

—Us pregunteu què farà la Catalunya independent respecte del País Valencià. Que us agradaria?
—Jo crec que el Principat ha de reconèixer que hi ha unes persones fora del seu territori dels quals ha de protegir els drets lingüístics i nacionals. Allò que deia abans. Encara que un valencià se senta espanyol, si el seu dret de parlar valencià no és reconegut, m’agradaria que tinguérem un estat de la UE que ens defensara. Com fan altres països. Per exemple, fins i tot la república d’Irlanda, que és Irlanda del sud, en la constitució diu que la nació irlandesa és tota l’illa. Jo crec que el Principat ha de reconèixer que hi ha connacionals fora del Principat i ha de reconèixer la possibilitat de confederació amb la resta de territoris sempre que aquests ho vulguen. No parle d’una comarca que vulga confederar-se . Això em sembla estúpid. Els valencians som un ens polític des de fa vuit-cents anys i no volem disgregar-nos en comarques ni ser absorbits pel Principat ni res per l’estil. Però crec que una bona relació de tu a tu en una confederació, el Principat l’ha de tenir sobre la taula.

—Entenc que us feu aquesta pregunta perquè en certes qüestions el Principat no s’ha involucrat prou al País Valencià. Penso, per exemple, en el conflicte lingüístic.
—De fet, és una cosa que feien molt els convergents. Eixa prudència estúpida. Mentre ells eren prudents perquè Pujol no baixara a València, per posar un exemple, a nosaltres ens esclafaven lingüísticament. Avui la policia encara humilia i deté gent pel fet de parlar en valencià. La responsabilitat de Catalunya no és el paternalisme que a vegades s’ha volgut vendre, i també és cert que a vegades Catalunya ha tingut un punt de vista paternalista o que s’ha pogut malinterpretar com a paternalista, sinó que volem que el germà gran, que ara mateix té més consciència nacional, col·labore amb nosaltres. Que si li foten l’entrepà al germà menut, el gran diga: ‘Què passa ací?’ No han col·laborat prou. Això és clar.

—Sou regidor de Cultura. Com s’han de recuperar els lligams entre el Principat i el País Valencià per crear circuits comuns?
—Abans que res, jo sóc de Benicarló. Per tant, sé que no és que la frontera siga difusa, sinó que no existeix. Un cop dit això, crec que hem de llevar-nos la covardia al Principat i al País Valencià, però especialment del País Valencià. Crec que moltes voltes el nou govern evita de fer certes actuacions. ‘És que si baixem teatre en català ens diran catalanistes’, pensen. I què? Us ho diran igual. Hi ha un sector, minoritari, que el PP empra, i faces el que faces ets un catalanista. Llavors, és ridícul justificar-te perquè no t’ho diguen. T’ho diran igualment. Quan veus la ‘Llista de Schindler’ –segurament és un exemple desafortunat– hi ha jueus que vigilen uns altres jueus, però al final els maten tots. No hi ha catalanista bo per al PP ni per al blaverisme. Em referesc al blaverisme més feixista. Per tant, hem de ser valents i normalitzar totes les relacions, no solament les culturals. I també amb les Illes, que sempre són més oblidades. Normalitzar i ja està.

—Per cert, sou polític, historiador i cantador de jotes.
—Bé, això només en la intimitat [riu]. És una broma del meu perfil de Twitter. En una cafeteria d’un amic cantàvem jotes a porta tancada a les nits.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.