Acte de celebració de l'Any Pedrolo al Casal Català de Brussel·les amb la intervenció del conseller Lluís Puig

Fa tanta por, la por.

Escrivia Manuel de Pedrolo: ‘La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres.’ I em sembla que és bastant això, encara avui.

Que la por ens paralitzi, que ens empenyi a fer allò que volen els altres per no contradir-los, per no fer-los enfadar, talment com si encara no ens haguéssim deslliurat de la mentalitat de servents. Sí, amo. I els amos, perquè ho són i sovint els deixem ser-ho, ja ho tenen per la mà, això de maltractar, d’amenaçar, de prohibir coses i permetre-les com els vingui en gana, de donar ordres, moltes vegades pel sol fet de sentir el gust de donar-ne. Sí, amo. Quina por, la por. Que ens fa aferrar-nos a la nostra minúscula parcel·la no fos cas que, més enllà, el buit sigui un abisme sense fons. Que irracional, la por. Que no deixa veure que el buit que des de dins sembla un abisme és molt probable que s’assembli més a la llibertat que a una altra cosa. Fa por, la por. Sobretot quan hi ha raons per a tenir-ne, i és cert que també n’hi ha. A guerra bruta no els guanya ningú, a hores d’ara compto que no queda ningú per escarmentar. Guerra bruta que vol dir clavegueres, espionatge, amenaces, xantatge. I no són paraules i prou, no és cap capítol de Peaky Blinders, són coses tan tangibles que espanten, és clar que espanten. Però la por els dóna força, i és per això que en fa, de por.

‘No ens hauran vençut fins que ens resignem.’

El conseller de Cultura va arribar pocs minuts abans de començar l’acte. Quan va ser el torn de paraula del Casal Català, van fer l’única cosa digna i decent que podien fer: cedir-li la paraula improvisadament. I quan va haver parlat i va tornar a la seva cadira, el vam aplaudir. Molt. Molta estona. El tenia de cara, li veia els ulls emocionats, i per un moment vaig pensar que no sabria reprendre el fil, que no tenia gaire sentit obrir la boca, de fet. El cos em demanava d’atansar-m’hi i fer-li una abraçada, gràcies, aguanteu, no us oblidem, jo què sé, què es diu sense sonar ridícul a algú que s’ha hagut d’exiliar? No res, l’abraçada, l’abraçada que no vaig fer.

I es veu que una cosa tan natural i lògica ha fet enfadar tant l’amo que ara amenaça amb represàlies i està tothom molt crispat i nerviós i hi ha un gran rebombori. Doncs… resposta autocensurada.

‘La llibertat no consisteix a ser lliure dins d’uns límits, sinó en la possibilitat de franquejar-los.’

Gràcies, conseller de Cultura, per haver assistit i intervingut en l’acte commemoratiu de l’Any Pedrolo a la seu de la delegació de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les, on sou un ciutadà lliure. Alguns diuen que va ser un gest irresponsable, a mi em sembla que ja n’hi ha prou d’acotar el cap, més encara quan s’ha demostrat que això no serveix sinó perquè encara s’acarnissin més. Una mica de dignitat, que ja convé. O és que ens empassarem tant com vulguin? Arriba un punt que l’embut s’omple i vessa. Si guanya la por, hem perdut.

‘La nit ja dura massa, i som gent que estimem la llum.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]