La meva mamografia amorriada

Provo de disfressar l’enuig amb l’al·literació del títol (i de passada aprenc un mot, amorriar, que vol dir, el bestiar, fer migdiada en un lloc ombrat), però el fet és que avui escric amb una mena d’irritació contra mi mateixa, un com pot ser que, en aquest punt de la vida, les coses vistes i sentides i apreses i etcètera.

Perquè és que l’altre dia, ara deu fer cosa d’un parell de mesos (i no guardar els papers, Núria, i no guardar els papers!) vaig rebre una carta de la Conselleria de Sanitat  valenciana donant-me cita per a la mamografia rutinària, aquest filtre periòdic que es du a terme per a la detecció precoç de possibles càncers de mama. I vaig tenir aquella sensació estranya, aquell ai davant de qualsevol prova i aquell pensar també que bé està, que s’ha de fer, que bo que es faci. Vaig anotar la data a l’agenda i quan va ser l’hora em tenien allà, puntualíssima. A més a més, la Unitat de Prevenció de Càncer de Mama que em toca és pràcticament al costat de casa, una passejadeta curta i ja hi vaig ser, no era la primera vegada, ja m’ho coneixia, la petita sala d’espera, una dona asseguda i amb la mateixa cara de circumstàncies que devia fer jo, el personal sanitari tan amable, les petites cabines per a treure’s la roba de cintura en amunt, aquella maquinota que et premsa ara un pit, alça el braç així i aixà, ara un altre, buf, ja està, gràcies. En sortir, les dones que ara s’esperen a la saleta amb prou feines et miren, els mòbils com un escut tan útil per a cada incomoditat, que vaja bé, adeu, sí.

Passat un mes si fa o no fa, vaig rebre una carta a casa amb el segell de la conselleria. Una breu hesitació, tocar ferro i obrir-la. Que tot correcte, deia, i que ens veiem d’aquí a un parell d’anys. Va ser aleshores quan vaig pensar de fer un article sobre això, sobre aquesta sensació i les coses fonamentals i que de vegades funcionen, la importància de la sanitat pública com un guany imprescindible.

Sort que no ho vaig fer.

Entenguem-nos: evidentment que considero (i em sembla que, com més va, més) que la sanitat pública és una qüestió (un guany, un assoliment) transcendental. Que ens n’adonem especialment quan van mal dades, però que ho és sempre. Sempre-sempre. Només dic que sort que no vaig escriure aquell article; aquell article suposant que les coses funcionaven; aquell article confiant en l’aparença, en les coses com haurien de ser… i celebrant-les.

Poc després de rebre aquella carta, es va fer públic l’escàndol en la més que negligent gestió dels procediments de detecció precoç del càncer de mama a la comunitat autònoma d’Andalusia. I és espantós tot: les cites que no arriben, els resultats que no es donen (hi ha comptabilitzades 2.000 dones que no saben què ha dit la radiologia, si sí, si no, si caldrà mirar-ho més), els endarreriments mortals. Què fas quan et notes un bony al pit i vas a la mamografia i una setmana després (que ràpid!) et diuen que estàs sana i tu respires però el bony no para de créixer i et fa mal i reclames i et donen cita per a una altra mamografia… dos mesos després, i passat encara un altre mes et diuen que efectivament era càncer, que és càncer, i que metàstasi per tot? Sí, què fas, on et queixes? On plores? Aquesta dona es deia Carmen, tenia cinquanta-nou anys i no havien passat set mesos des de la prova que ja era morta.

Cadascuna d’aquestes històries, ara que es van coneixent, és una tristesa i una ràbia fonda. Sentir-les, llegir-les des del País Valencià, és un nus insuportable a la gola. I les mentides, l’estultícia dels actuals governants, que són del mateix partit que tenim encastat aquí, aquest PPox depredador que costa vides. Literalment. Quan diuen que són casos aïllats; quan acusen les associacions de dones amb càncer de dir falsedats i crear alarma; quan els informatius de la televisió pública dediquen tres vegades més de temps a la retirada d’un torero que no als gravíssims errors en el sistema per a garbellar el càncer; quan precaritzen i externalitzen i privatitzen serveis públics essencials, aquests negocis d’amigatxos que funcionen perquè ells facin diners però no per complir amb el servei que han de donar a les persones. El modus operandi és sempre el mateix. Varien les concrecions (la gestió d’una catàstrofe, el desmantellament de la sanitat pública) però tenen idèntica arrel i idèntica expressió.

Aquell meu article inicial, per tant, òbviament, ha quedat en la intenció. Ja s’han començat a sentir veus al País Valencià que denuncien la desatenció a milers de dones en aquest servei essencial. I que les mamografies es deriven a granges de lectures externes, així les anomenen, que serien les que n’extraurien els resultats. Granges de lectures externes! Aquesta garantia de fiabilitat i de tot. El conseller de Sanitat del PP, Marciano Gómez, declarava, literalment: “Tranquils, que ací no passarà com a Andalusia.” Així que l’angúnia creix. I jo, en fi, he entrat al portal oficial per consultar-hi la meva història de salut i veure què deia exactament la mamografia. I l’anterior també, de passada. Totes.

Doncs res.

Com que tan sols hi apareix la que em van fer l’any 2016, he telefonat al número que se suposa que és de la Conselleria de Sanitat però que resulta que és tan sols una centraleta on m’han dit, literalment, que si apareix la del 2016, les altres haurien de ser al mateix lloc; que no coneixen “les coses concretes de l’aplicació”; que això és cosa dels tècnics; que han mirat de parlar-hi però que no els agafen el telèfon (“pot ser que eixa persona ara no estiga o que estiga reunida”); que enviï un correu electrònic amb una captura de pantalla (amb les meves dades?!) a appsanitat.

Després, una veu enllaunada per a l’enquesta d’atenció: “Per favor, polse o diga, d’1 a 5, significant 1 molt roín i 5 molt bo, com qualificaria l’atenció prestada”. 1. “Disculpe, no he entès el número que ha marcat. Polse novament etcètera”. Ara, de viva veu: u! “Disculpe, no he entès…”

Sembla una broma, però no ho és.

He obert una incidència des de la mateixa web on hi ha el meu expedient, a la mamografia del 2016, preguntant que on són les altres i que me n’informin. M’ha rebotat un correu automàtic que diu (en castellà) que la seua reclamació ha estat registrada bla bla bla. També he enviat el correu-e (sense captura de pantalla, és clar, que jo què sé qui el llegirà, si el llegeix algú) a allò de l’app.

No cal dir que encara n’espero resposta. Sí que cal dir-ho.