Aquests dies, a la coalició Compromís viuen encara l’efervescència que va causar l’anunci de Mónica Oltra de voler concórrer a les eleccions municipals de l’any vinent. Ja es parla del tàndem Oltra-Baldoví per a recuperar l’Ajuntament de València i la Generalitat per a l’esquerra i es compten els dies perquè comence la campanya electoral del 2027. A més, el fet que Pérez Llorca no avance les eleccions a les Corts és interpretat com un indici que els sondatges no són propicis per a la dreta i l’extrema dreta.

De tot això en parlem amb Joan Baldoví, el síndic de Compromís a les Corts, que està convençut que la presència d’Oltra a la llista per València serà un revulsiu per als votants que potser l’any 2023 es van quedar a casa. Hi parlem també de l’ambient de crispació que es viu a les Corts Valencianes i de nous casos de corrupció al PP valencià.

—Quan va ser l’última volta que vau parlar amb Mónica Oltra?
—Dies abans que fes l’anunci que tornava a la política valenciana.

—Us ho va comunicar aquell dia?
—No. Eixe dia encara no ho tenia clar.

—Aquella reunió va servir per a oferir-li una mena de pista d’aterratge i recompondre relacions?
—Vaig ser molt clar i li vaig dir què pensava. Li vaig dir que creia que faríem un gran tàndem a les eleccions i que estaria encantat que tornara. Ella, evidentment, per tot el procés que ha hagut de passar, tenia dubtes. Finalment es van aclarir. Quan jo li deia eixes paraules, les deia amb coneixement de causa i sabent que, en tot allò que vindrà, haurem d’anar a totes.

—Durant anys, Compromís ha dit que si Mónica Oltra volia tornar, podria optar al lloc que decidira. Quan va dir que volia anar a la llista municipal, vau respirar tranquil? Què hauria passat si haguera volgut tornar a les Corts?
—Li vaig dir clarament que la veia a València, però que si es veia a les Corts Valencianes, en aquesta vida es pot parlar de tot i tot es pot arreglar. Sóc un paio partidari d’arribar a acords. Crec que més val un mal acord que no pas un bon plet.

—Mónica Oltra se n’anà l’any 2022 i ara torna. És a punt de seure al banc dels acusats i, si se li continua aplicant el lawfare, és més que probable que es dicte l’obertura del judici perquè coincidesca amb la campanya electoral. No serà un llast?
—Justament, serà una oportunitat. Ja hi ha un consens generalitzat en la societat i en l’electorat progressista que això que se li ha fet és infame. És un cas de manual clar de voler apartar una persona de la política per causes del tot alienes a ella. Ho han experimentat més persones d’aquest país i de fora. I crec que, més que un llast, avui ja està acceptat que ha sigut un intent d’apartar-la de la política. Jo no m’hi atreviria, a voler-la apartar de la política, perquè se’ls pot girar en contra.

—Fa quatre anys, aquest convenciment tan clar encara no el teníeu?
—Probablement no n’havíem après prou o no havíem sofert directament què era el lawfare. En tot cas, la vaig escoltar l’altre dia i la seua decisió personal d’apartar-se de la política va ser generosa, per tal de preservar, de protegir, aquell pacte progressista que lamentablement es va esfondrar, i no per causes atribuïbles al Botànic. Tots els indicadors socials, econòmics i polítics demostraven que estàvem molt millor que no pas quan vam rebre el govern, però a vegades allò que passa a Madrid és massa determinant.

—Tal com està l’ambient a les Corts Valencianes, una sessió de control amb retrets vostres al president Pérez Llorca per la presència o l’absència de Carlos Mazón al ple pot acabar amb Pérez Llorca retraient la presència d’Oltra a les llistes poc abans del judici…
—Hi ha una diferència. Ja l’he remarcada dues voltes a Pérez Llorca: jo em sent orgullós de pertànyer al mateix projecte polític que Mónica Oltra. Ell no seria capaç de dir-ho mai, això, de Carlos Mazón. Eixa és la diferència. La diferència és que nosaltres sabem què s’ha fet amb Mónica i és una injustícia. La diferència és que nosaltres sabem que Mónica Oltra és innocent. La diferència és que nosaltres sabem que hi ha un cas perfectament orquestrat per a apartar Mónica Oltra de la política, perquè era una persona que molestava. I nosaltres estem orgullosos que Mónica Oltra haja tornat a la política. Estem orgullosos de formar part d’eixe projecte. I el Partit Popular no dirà mai això ni de Carlos Mazón, ni de Fabra ni de Camps.

—Podem donar per fet que sereu el candidat a les eleccions del 2027?
—A mi m’agradaria que la militància poguera ratificar les decisions. Crec que és bo que es done la veu a la gent per tal que una decisió siga compartida. Hi estic disposat. Em sent amb força. Em sent amb il·lusió. I, sobretot, em sent acompanyat per tanta i tanta gent. Ho vaig veure l’altre dia a la Trobada d’Escoles en Valencià a Alzira. La gent em deia: “Segueix, colla’ls, els hem de fer fora.” Em sent acompanyat per la gent, però és bo que les organitzacions polítiques, la gent, els militants, els que donen la cara cada dia per aquesta organització, tinguen veu i puguen dir: “Sí, vull que Mónica i que Baldo siguen els nostres candidats.” Això ens dóna encara més legitimitat i més força per anar a les eleccions.

—L’acte de dijous passat al Jardí Botànic va ser una d’exhibició de l’esquerra espanyola a l’esquerra del PSOE. Veieu Mónica Oltra encapçalant aquest moviment?
—Ho haurem de decidir tot als òrgans de Compromís. Si alguna cosa ha quedat clara és que les forces arrelades al territori són les que tenen l’oportunitat d’expulsar la dreta. En aquest sentit, al País Valencià Compromís és la força present en tots els grans ajuntaments, en les diputacions, a les Corts, al congrés espanyol, a Europa. Al País Valencià, la possibilitat de canvi és real i ací la força arrelada és Compromís. Per tant, Compromís ha d’arreplegar totes les sensibilitats. I en això faig un esment especial, fins i tot, a la gent decebuda amb el Partit Socialista. Aquells que ara no voldrien votar el Partit Socialista tenen una oportunitat de no quedar-se a casa i de contribuir que, en aquest territori, posem la dreta a fer vacances, com deia l’Ovidi.

—Aquest convenciment és perquè ho creieu o perquè teniu sondatges recents?
—Tenim sondatges que ens diuen que Compromís és una marca ben posicionada, és una marca consolidada, és una marca que genera atracció en gran part del territori. I vaig dir a Mónica que ella i jo seríem un gran tàndem per a contribuir a desallotjar la dreta de les institucions. Ho crec fermament.

—Sense deixar de banda Pilar Bernabé i Diana Morant.
—Evidentment. Ho he dit a Diana Morant i a Pilar Bernabé, i també a José Muñoz: el meu adversari no és el Partit Socialista. El meu adversari és l’extrema dreta i la dreta. Els valencians que estem orgullosos de ser valencians, que no ens avergonyim d’allò que som, que no ens avergonyim d’allò que parlem, ho veiem cada dia: si aquests continuen, voldran destruir tot allò que representa ser valencià i, per tant, hem de ser complementaris. El meu adversari és la dreta i el meu enemic és l’extrema dreta.

—Ha canviat el portaveu d’Iniciativa. Com és la relació amb Carles Esteve, que també és diputat a les Corts?
—Magnífica. Carles Esteve, ho he dit públicament i no em dol admetre-ho, és un gran diputat i és una persona amb qui és molt fàcil el diàleg i arribar a acords. Estic segur que amb Carles Esteve ens entendrem. A més, ha manifestat la voluntat que finalment es puga constituir eixa federació.

—La federació de les tres potes de Compromís, dieu que ja està madura?
—Està molt madura. De fet, els estatuts estan tancats. Crec que falta una espenteta i confie que serà prompte. Si hi ha un instrument nacional valencià, un instrument útil per als valencians, és Compromís. I, per tant, hem de fer tot allò que siga possible per consolidar i eliminar qualsevol possible fricció. L’objectiu és tan important que les coses internes han d’importar poc. L’objectiu fonamental és canviar aquest país, canviar les polítiques que patim. I utilitze el verb patir amb tota la força que té.

—Com definiríeu la legislatura?
—És el fracàs de les polítiques frívoles i d’aparador que representava el senyor Mazón. És la legislatura de l’odi contra tot allò que ens defineix com a valencians. Podríem dir que és la legislatura del PP segrestat per Vox, o de l’acceptació del PP de tot el programa de l’extrema dreta amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder. I també hi ha la sensació de fracàs del PP i dels seus acòlits que el mantenen. Els valencians no podem estar agraïts per  res que haja fet aquest govern.

—En les eleccions del 2023, l’entrada de l’extrema dreta al Consell va ser una de les primeres a l’estat. Veient què s’ha pactat ara a Extremadura i a l’Aragó, les peticions de Vox eren com un assaig.
—Ho vam denunciar d’ençà del primer dia. Cada vegada que el PP ha necessitat Vox, hi ha deixat un llençol. Un llençol de dignitat, un llençol d’humanitat. Una cosa és allò que es va firmar, però després han vingut moltes més demandes ateses. Per exemple, la supressió de comissions com la de les polítiques LGTBI. O la d’igualtat per a posar-hi una comissió de la família. Ho veiem amb eixe intent que les ajudes no vagen a les persones i amb eixes prioritats nacionals, que diu Vox. El PP ha demostrat capacitat per a engolir-ho tot amb l’únic objectiu de mantenir-se en el poder. I, en el cas de Pérez Llorca, de poder repetir com a candidat. I encara pitjor: cada dia els fa menys vergonya.

—Vist de fora estant, l’ambient a les Corts sembla molt encès. Com és en realitat?
—Pérez Llorca ha intentat de vendre la imatge de persona dialogant, que volia arribar a acords, però no hi ha cap possibilitat d’arribar a acords. Els únics acords els prenen amb Vox i sense preguntar a l’oposició. Apliquen el rotovator. No tenen ni la més petita cortesia parlamentària. Jo no hi estava acostumat. A cada moment. L’altre dia feren bona una proposició de llei de Vox que anava contra els immigrants, per a generar odi. Eixe és el mantra. I Pérez Llorca, ja el vaig definir amb una frase que diuen molt al meu poble: bon xic, mal resultat. Fins i tot les seues respostes són esquerpes, fora d’allò que seria el debat parlamentari.

—La presència de Carlos Mazón distorsiona?
—És un pocavergonya, com diem els valencians. Ve ací amb un somriure, bronzejat, amb unes ulleres que ell creu que són guais i que han merescut mems a les xarxes socials. No fa res. No hi intervé gens. No hi presenta res. Crec que Carlos Mazón és un malalt dels mitjans de comunicació. L’únic objectiu que té és venir ací i tenir la seua dosi de mitjans de comunicació, però a alguns ens produeix ois. Em fa ois veure’l al seu escó. Alguns que, com jo, hem sigut batlles, no concebem estar en un càrrec, abandonar la teua gent i després venir ací com si no passara res. És que el paio et busca amb la vista per a intentar saludar-te. Jo mai de la vida el saludaré. Mai de la vida li donaré la mà. I mai de la vida el tractaré de vostè, perquè crec que una persona que abandona el seu poble no mereix el respecte de ningú.

—El fet de ser diputat li permet de mantenir-se aforat. S’hauria de repensar, aquesta figura?
—Et diré dues coses. L’aforament és el cau que ha tingut fins ara Carlos Mazón per a no haver d’anar a declarar. Però no sols Carlos Mazón. També la vice-presidenta Camarero i els consellers Rovira i Barrachina. Camarero, que no és diputada, continua sent consellera i crec que és, clarament, perquè han tingut por que acabara anant a declarar a la jutgessa. Sabia exactament què passava i va desaparèixer i es va esborrar del mapa. A mi em sembla que hi ha massa persones aforades i crec que s’ha de repensar l’aforament, perquè no pot ser el refugi d’algunes persones que, clarament, volen fugir de la justícia.

—Heu posat la lupa en les despeses i la utilitat de les oficines dels ex-presidents. Em crida l’atenció que només esmenteu Camps o Mazón i mai no dieu el nom de Ximo Puig, que també té oficina i assessors.
—Nosaltres demanem la documentació de tots i quan fem la llei d’ex-presidents, la fem per a tots. Evidentment, també per a Ximo Puig. Però insistesc que el meu adversari no és el Partit Socialista, sinó la dreta. I probablement no el cite perquè hi estableixes relacions d’amistat. Ximo Puig i jo vam ser batlles en la mateixa època. Vam ser aquells batlles que vam crear la Xarxa Ramon Llull d’ajuntaments valencians i sempre hem tingut una bona relació. Però quan demane les despeses dels ex-presidents, les demane també de Ximo Puig i de tots. Em pareix immoral que el senyor Camps utilitze una oficina a què no té dret al Consell Jurídic Consultiu, i em fa la mateixa nosa que alguns tinguen assessors no per a fer d’assessors d’un ex-president, sinó per a fer unes altres coses que no hi tenen res a veure, inclosos els assessors de Ximo Puig.

—L’altre dia vam veure al congrés espanyol que un diputat de Vox pujava a l’estrada de la presidència.
—Vaig entrar al congrés el 2011 i diríem que encara mantenia l’ambient que venia de la transició, dels anys vuitanta i noranta, de principi del segle XXI, però tot allò es va trencar quan hi va entrar l’extrema dreta. La desgràcia és que no haja sigut només al congrés. Ja ho veiem en ajuntaments de cinc mil habitants. I ho veiem a les Corts Valencianes.

—Heu parlat de Camarero i la setmana vinent la veurem a la comissió d’investigació de les Corts. Penseu que és útil per a les víctimes aquesta comissió, tal com va?
—Em pose en la pell d’alguna víctima i crec que el fet que haja d’anar-hi Camarero o que ho haguera de fer Mazón, i que hagen d’escoltar què els diem, és important. I, tot això, amb independència de com acabe la comissió, perquè no tenen gens d’interès a buscar la veritat i les conclusions ja estan escrites. Fa un any que hi va comparèixer el president d’una constructora de Madrid, què collons hi havia d’aportar? I Camarero hi anirà un any i mig després. Però si jo fos familiar d’una víctima, tindria la satisfacció íntima que Camarero, Barrachina o Martínez Mus tinguen la incomoditat d’haver d’escoltar determinades coses a la cara i a una distància molt curta. Que hi compareguen i que ens escolten.

—Demà serà el Vint-i-cinc d’Abril i la presidenta de les Corts ha decidit que no s’ha de celebrar a les Corts Valencianes.
—No n’ha donat cap explicació. A una pregunta meua a la junta de portaveus, em va respondre amb el silenci i va cloure la sessió. A la presidenta de les Corts, el vestit li va gros. Ha de representar i ser garant dels drets de tots els grups polítics i no fa el paper que li toca. A vegades sentia queixes de diputats de Compromís perquè el president Enric Morera vetllava pels drets de tots els diputats, fossen del seu grup o no. Així és com ha de ser. Aquesta diputada només vetlla pels interessos del PP i de Vox. Han perdut la vergonya i són capaços d’atacar tot allò que ens fa valencians. Són profundament antidemocràtics i només hi ha una solució: fer-los fora.

—A més del menyspreu per la diada, també hi ha la negativa de recuperar el dret civil valencià.
—Tenim un pecat original i és que un govern socialista va recórrer contra l’estatut. Si no s’hi haguera presentat recurs, les Corts Valencianes haurien pogut continuar legislant en dret civil com ho fan vuit parlaments més a tot l’estat espanyol. Recorde, i ho dic com a anècdota, que sóc l’únic que va presentar l’esmena per a la reforma constitucional perquè es poguera admetre. Però recorde encara més les colzades per a eixir en la pancarta davant el congrés espanyol: eren diputats de tots els partits, que després no són capaços ací de tenir un acte de dignitat perquè som diputats valencians de les Corts Valencianes. Allò que demanem és que les Corts Valencianes tinguen la capacitat de legislar. Són diputats que, d’alguna, manera, s’autoretallen la capacitat de legislar. A mi em pareix, perdona la paraula, una puta vergonya, això que fa el PP. De Vox no diré res perquè no creu en els parlaments ni en les autonomies.

—El dret civil valencià es va incorporar a la reforma de l’estatut del 2006, ara fa vint anys. Tampoc no s’ha celebrat gaire.
—És que això [les Corts] podria ser una reunió d’escala de veïns. Si el parlament valencià no és capaç de sentir-se orgullós i de celebrar les seues dates més significatives, si no és capaç de celebrar l’estatut que dóna la capacitat perquè existisquen unes institucions pròpies, això no són unes Corts i no sé què és. Em fa pena en què converteixen una institució pròpia dels valencians que tant ens ha costat de recuperar. El PP i Vox són la cosa més antivalenciana que he conegut mai en la vida.

—Aquests dies ja veiem als diaris casos de corrupció que afecten, presumptament, el PP: els habitatges protegits a Alacant, els contractes de l’ajuntament i el Port de València, la feina de la parella del president a les Corts.
—Et confesse allò que un diputat nostre va dir al principi de la legislatura, quan ens costava una mica fer oposició. El company ens va dir que estiguéssem segurs que a partir del tercer any començaríem a veure les costures al PP. I així ha sigut. Tracte de favor als seus, vestits a mida. És el mateix PP de sempre, hi insistesc. No es reformaran, no seran millors. Només hi ha una solució: o els fem fora o ens eliminen.