Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Kaing Guek Eav, àlies Duch, un dels líders del Khmer Roig, va morir el 2 de setembre de 2020, a l’Hospital de l’Amistat Khmer-Soviètica de Phnom Penh. Tenia setanta-set anys. En feia deu que un tribunal especial de l’ONU l’havia condemnat a perpetuïtat per ser el responsable màxim de la tortura i l’assassinat de catorze mil presoners durant la dictadura de Pol Pot (1975-1979) a la presó que ell dirigia: Tuol Sleng (S-21).

Abans d’allistar-se a la guerrilla maoista, Duch havia estat un dels alumnes més brillants del país i bon professor de matemàtiques. Ell va ser el primer i un dels tres únics dirigents del cercle de Pol Pot que van haver de respondre davant la justícia molts anys després. Alguns d’ells havien estudiat a la Sorbona. Sota la direcció de Pol Pot i la seva elit revolucionària, el règim va exterminar en quatre anys gairebé una quarta part del país. Un milió set-cents mil cambotjans d’un total de set milions. Pol Pot va morir el 1998 al seu últim bastió a la selva, presoner dels seus guerrillers. Hi va haver rumors de suïcidi i d’enverinament.

Amb motiu de la mort natural de Duch és important recordar els treballs del cineasta i escriptor cambotjà Rithy Panh, víctima i supervivent del genocidi.

La història de supervivència de Rithy Panh

‘A tretze anys vaig perdre tota la meva família en poques setmanes… Tots ells escombrats per la crueltat i la bogeria dels khmers roigs. Em vaig quedar sense família. Em vaig quedar sense nom. Em vaig quedar sense rostre. I va ser així com vaig seguir viu, perquè m’havia quedat sense res’, confessava Rithy Panh a La Eliminación (Anagrama, 2013), escrit en col·laboració amb Christophe Bataille.

Rithy Panh (Phnom Penh, 1964) tenia onze anys quan va ser capturat pel règim dels khmers roigs. A tretze, inicià la seva fugida. Gran part de la seva família va ser exterminada. Els khmers van evacuar la gent de ciutat cap als camps de reeducació. Volien fer una societat agrària utòpica i, per això, van creure oportú reeducar i exterminar la gent de ciutat: comerciants, professors, petits propietaris, professionals, intel·lectuals, artistes, estudiants… Portar ulleres o saber francès, per exemple, era contra-revolucionari.

El pare de Rithy Panh va deixar de menjar com a protesta i va morir. Un germà seu va tornar a Phnom Penh i mai més no el van veure. Un cunyat seu que era metge va ser executat a una cuneta. La seva mare, abans de morir, li va donar aquest consell: ‘Has de seguir caminant a la vida, Rithy. Passi el que passi, has de seguir caminant.’ I així ho va fer. Fins avui.

Quan els vietnamites van enderrocar el règim de Pol Pot, el 1979, el nen Rithy Panh va poder fugir del país a un camp de refugiats de Tailàndia i després a França, on viu ara. Amb els anys ha esdevingut un cineasta i documentalista de fama mundial.

Quan finalment es va sentir segur, a París, a disset anys, Panh va escriure una carta a Kurt Waldheim, secretari general de l’ONU, explicant-li el seu patiment i preguntant per què ningú no havia ajudat Cambotja. Mai no en va obtenir resposta. A La Eliminación el cineasta escriu: ‘Era insuportable: el patiment, la fam, la mort per tot arreu. I tothom en silenci. Estàvem sols.’

El seu objectiu vital com a cineasta ha estat trencar aquell silenci. Provocar la discussió i la reflexió. Dir amb imatges i paraules allò que és innominable. Preguntar què va passar amb la seva família i el seu poble. No oblidar i preservar la memòria. Els seus films i documentaris han estat fonamentals, a Cambotja i al món, per trencar el tabú del silenci, esvair la por, recordar un món que ja no existeix, i obrir el camí de la veritat i de la justícia. La vàlua del seu treball s’equipara al de Claude Lanzmann, Primo Levi o Aleksandr Soljenitsin.

Seguint el consell de la seva mare des que va fugir de l’infern de Cambotja a tretze anys, Rithy Panh no ha deixat mai de caminar i d’obrir camí.

Les obres de Rithy Panh, l’arma que va trencar el silenci

Totes les obres de Rithy Panh, siguin documentaris, siguin ficcions, giren entorn el tema del genocidi i l’eliminació i, de retruc, reflexionen sobre el valor de la memòria i l’abisme de la brutalitat humana i el fanatisme ideològic en què va caure Cambotja sota el règim de Pol Pot, l’anomenada Cambotja Democràtica. Poden ser més poètiques o més històriques, més evocatives o més explicatives, però totes elles, a més d’informar i posar a la pantalla un món desaparegut, plantegen grans interrogants universals en majúscules sobre l’ésser humà.

En aquest article amb motiu de la mort de Duch era obligatori de referir-se a dos films que ell va protagonitzar directament o indirectament: S-21, la machine de mort Khmère rouge (2003) i Duch, le maître des forges de l’enfer (2011).

La màquina roja de matar

S-21, la machine de mort Khmère rouge (2003) va guanyar el Festival Internacional de Chicago al millor documentari i el reconeixement dels festivals de Canes i de Nova York. Té un valor històric notable. Va ser rodat a l’antiga presó abandonada de Tuol Sleng (S-21), amb alguns dels personatges reals que hi van viure: un parell de víctimes que van sobreviure i un grapat de guardians que treballaven a les ordres de Duch. Una de les víctimes és el cèlebre pintor Vann Nath, mort el 2011, que va sobreviure a l’internament en aquell centre, avui convertit en el Museu dels Crims Genocides Tuol Sleng. Víctimes i botxins expliquen com era la vida allà, com es feien els interrogatoris, quines tortures aplicaven. Com era, en definitiva, l’horror quotidià del centre, que per a ells ja havia esdevingut la normalitat. I ho expliquen amb dignitat i enteresa, com si en el seu present també ho tinguessin gairebé normalitzat.

 

Duch, el mestre de les forges de l’infern

Per al segon film el director cambotjà va obtenir l’acord de Duch i el permís oficial de la presó on era reclòs a perpetuïtat, per a mantenir amb ell un seguit de llargues converses. El resultat va ser Duch, le maître des forges de l’enfer. Una hora i quaranta minuts de monòleg a càmera del director de l’S-21, on van ser exterminades catorze mil persones. Brutal. Si a S-21, la machine de mort Khmère rouge vam conèixer els executors de la tortura i el genocidi, en aquest film el protagonista ens endinsa en el seu univers ideològic i la lògica policial i eliminadora del Partit Comunista de Cambotja i dels líders de la Cambotja Democràtica.

És un solo de Duch. El muntatge final fa entendre que l’entrevistador hi és, però no hi apareix parlant, no hi ha veu en off, ni preguntes, tot és un llarg monòleg de Duch, muntat en diferents dies, il·lustrat amb imatges del penal, fotografies, informes de presos i desapareguts i fragments de les declaracions dels guardians de la presó del documentari anterior.

Molt sovint és Duch qui té fotografies de presos i documents damunt la taula i els va mostrant per justificar-se o per fer veure que no se’n recorda, o que intenta fer memòria. I sobretot li són útils per allò que més el satisfà: explicar el meticulós funcionament burocràtic que ell havia organitzat amb precisió perquè la màquina de matar i els seus engranatges funcionessin a la perfecció. No hi havia dubtes, tot era ordre i, sobretot, sempre aplicaven fidelment les normes d’interrogatori, tortura i extermini de la dictadura de la revolució proletària dirigida per Pol Pot.

Al llibre La Eliminación, Rithy Panh va escriure que en aquestes converses amb Duch ell no cercava una ‘veritat objectiva’. Només volia que Duch parlés i s’expliqués. I ho va fer. Sempre amb un somriure, en un khmer culte, i citant poesia francesa. El testimoni és sorprenent per la serenitat i la fredor amb què parla. Convençut que aquella era la seva missió i que la va voler fer tan bé com sabia. Convençut de què significava lliurar-se en cos i ànima al partit i a la revolució proletària. A l’S-21, diu solemne, ell era el secretari general del partit i responsable de la formació dels policies i guardians.

Cap a la meitat del film, però, comença a expressar que els seus records d’aquella època són terrorífics, que ell rebia ordres i les aplicava i que era la seva missió. Fins i tot, demana perdó pels morts, com va fer també davant del tribunal, però la seva agudesa intel·lectual i el seu cinisme aparent, li resten autenticitat a la declaració de penediment.

Duch és alhora tigre i serp, mestre i farsant, xarlatà il·luminat i fanàtic sibil·lí. Duch representa a molts com ell, al seu món i al nostre. Té l’orgull del bon buròcrata i els reflexos de l’home apallissat. És un genocida. S’empara, com han fet i fan tots ells, aquí i allà, en la cadena de comanament. En la història.

És un pres a cadena perpètua, un home gran, flac i fort, amb nervi i cervell, que parla amb intel·ligència i convicció. En els seus ulls s’endevina la força de la convicció cega, de la passió amb què havia cregut en la revolució maoista com a única via per a canviar el món i la vida. I per això, segons la seva lògica, ells creien fervorosament que calia exterminar. I fer-ho bé.

També veiem en ell i el seu discurs el testimoni d’un temps i d’una política. Les conseqüències del colonialisme, del marxisme, del maoisme, de les recents guerres del sud-est asiàtic, dels silencis de l’ONU, l’ofec dels pobles oprimits durant segles.

‘Ja eren cadàvers. D’home o d’animal? Això ja és un altre tema’

Explica Duch, orgullós, que la seva cal·ligrafia era impecable, que era un estudiant brillant i un bon professor de matemàtiques. Ensenya satisfet i explica els informes de tortures de l’S-21, redactats a tres tintes. La blava, per als qui eren pendents d’interrogatori. La negra, per als qui eren en curs d’interrogatori. La vermella, per als qui ja havien estat interrogats, en espera de la mort. ‘Si interrogues, has d’anar fins al final, és un combat contra el detingut’, recorda.

‘L’S-21 era el final, ja no valia la pena pregar. Ja eren cadàvers. D’home o d’animal? Això ja és un altre tema’, sentencia Duch suaument, lentament, amb la freda sinceritat d’un buròcrata convençut de posseir la veritat.

Es distancia amb un somriure pèrfid, estrany, que pretén ser de superioritat, de les declaracions enregistrades dels seus subalterns quan l’assenyalen a ell de participar als interrogatoris i les tortures i de prendre personalment decisions terrorífiques. ‘Jo no interrogava. Jo era el dirigent. Ensenyava la teoria i n’esperava els resultats. Jo només feia recomanacions. Vaig formar-los perquè alleugerissin el meu treball. Si hagués volgut interrogar jo, per què formar-los i delegar-los la tasca?’, al·lega.

Malgrat intentar de mantenir-se per damunt de l’horror, mostra les seves contradiccions quan exposa les idees que tenien llavors, idees que ell recorda molt bé com a bon mestre que era dels seus subordinats. ‘Quan vaig escollir els guardians eren uns nens. Els vaig ensenyar tot, els vaig formar per interrogar i vigilar. Tenien un nivell cultural feble. Eren fidels. Jo tenia confiança en ells.’

El partit creia, diu, que un deute de sang secular havia de ser pagat amb sang. ‘I qui havia d’aplicar la dictadura del proletariat de Marx i Engels i Mao eren aquells nois illetrats. Eren ells qui havien de matar els intel·lectuals i per això calia temps i classes’, afirma. ‘Érem instruments purs del partit i això era un gran honor.’

En cert moment, afirma: ‘Si el partit hagués vençut, jo seria el fill prodigi. Avui sóc a la presó perquè el partit va ser vençut.’

‘Matar un innocent per error val més que deixar viu un enemic’

Duch recorda a la perfecció i recita sense immutar-se alguns dels preceptes que tenien: ‘Matar un innocent per error val més que deixar viu un enemic.’ Una de les bases de reflexió que hi havia era: ‘En vigilar no es guanya res, en eliminar no es perd res.’ ‘Millor detenir per error, que alliberar per error.’

De tant en tant, Duch ens sorprèn amb la mateixa fredor i suavitat declamant el seu penediment i dient que sent pena pels morts. Es penedeix amb el mateix to, la mateixa cara, els mateixos ulls impassibles, amb què fa un moment ens ha explicat com funcionava burocràticament la maquinària d’extermini.

En diferents moments de la conversa també especula sobre la memòria: ‘Algunes coses estaven més enllà del que era acceptable, per tant, les he esborrades. Jo oblido, però quan miro el passat m’aterro. Oblido per no turmentar-me. Quan te’n recordes has de lluitar contra tu mateix. Si no pots resistir-ho, llavors, per què recordar-ho?’.

Durant l’entrevista celebrada a la presó de Phnom Penh, Duch ja està condemnat a cadena perpètua. Sobre la seva innocència i el canvi que ha experimentat el seu pensament amb els anys, fa la reflexió següent:

‘Tinc el costum de considerar-me innocent. Sóc la policia del govern de Cambotja Democràtica, reconeguda per l’ONU, que li va donar un seient fins al 1990. Per tant, el responsable d’aquells crims és el govern i jo sóc la policia. Aquesta era la meva opinió d’abans, però avui la meva percepció ha canviat. Reconec que he estat un ostatge del règim Khmer Roig del 17 d’abril de 1975 fins al 6 de gener del 1979. Però, també, l’autor dels crims del centre S-21. D’ençà de la meva infantesa m’agrada el treball ben fet. La meva escriptura sempre ha estat impecable. En els estudis, era el millor. Sóc aplicat. Qualsevol treball el faig bé, perfecte, rigorós. En la vida diària m’esforço per comportar-me com un home normal. Jo aprecio l’honor que el meu superior em faci confiança. Vull els galons, com tothom. Vull viure. No vull morir. En aquell règim el problema era el mateix per a tothom: viure, no morir.’

El film acaba amb una dedicatòria del director:

‘Al meu pare Lauv Panh, per la seva integritat, coratge i dignitat.’

‘No et dobleguis sinó per estimar. Seguiràs estimant encara que moris.’

René Char.

La meticulositat burocràtica, la seva perdició

El gener del 1979, quan l’exèrcit vietnamita era a punt d’enderrocar el règim de Pol Pot, amb els soldats a punt de prendre Phnom Penh, Duch i els seus van destruir documents fins a l’últim moment, que van haver de fugir. Van salvar la vida, però no van poder destruir totes les proves dels seus crims. La ment ordenada i precisa de Duch, l’alumne brillant, va elaborar tants documents que no van ser a temps de fer-los desaparèixer tots. Aquells documents van ser proves per a jutjar-lo i condemnar-lo molts anys després. Avui s’exposen al Museu del Genocidi a l’antiga presó que ell dirigia.

Quan va fugir, Duch es va refugiar a la selva, prop de Tailàndia. Aconseguí de mimetitzar-se entre els camperols. Fins i tot tornà a fer de professor de matemàtiques i es convertí al cristianisme, perquè Déu perdona, diu. Però ell creia en els seus motius i un dia concedí una entrevista. Es delatà. Fou detingut l’any 1999. Ja pres, concedí una altra extensa entrevista a càmera al cineasta Rithy Panh. Del 2007 al 2010, fou jutjat i condemnat a perpetuïtat.

En assabentar-se de la mort de Duch el 2 de setembre, el cineasta Rithy Panh va declarar a l’agència francesa de premsa (AFP): ‘A aquest carnisser, jo el coneixia bé. Era un personatge extremadament complex, intel·ligent i manipulador. Però si he de ser franc, i a risc de sorprendre, no puc dir que l’odiés, ni tampoc que la seva mort em suposi un plaer. Honestament, no estic ni trist ni alegre. No m’interessa.’

També ha manifestat que, després de la mort de Duch, segueix el deure de preservar la memòria de tot allò que va passar, perquè encara queden khmers roigs vius que publiquen mentides i injecten verí en la gent: ‘Sense aquest treball de memòria, mai no serem capaços de superar aquesta història que encara assetja la societat de Cambotja.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.