En un documental de fa dos anys sobre l’Assemblea Nacional Catalana (’30 minuts’: ‘L’Assemblea, un retrat’) expliquen com els seus quatre fundadors van aplegar els quaranta primers noms de l’organització, dita aleshores Moviment per la Independència. Us en transcric uns talls agrupats en tres blocs que m’invento:

Plantejament:
‘El problema és que molts vells militants independentistes estaven barallats entre ells i no es parlaven.’

‘En aquest país hi ha molta gent que creu que té l’invent de la independència, ell sol i tres amics, i els havíem de fer entendre que això era la suma de moltíssima gent.’

‘És que coi, defensant gairebé el mateix, jo diria que gairebé ens matàvem. I això calia superar-ho.’

Nus:
‘Per a evitar baralles van decidir que totes les comunicacions entre els quaranta participants es farien només per correu electrònic, sense cap nom, assignant un número a cada participant.’

‘Únicament els quatre fundadors coneixien la identitat dels participants.’

‘Estàvem participant en debats virtuals, considerant esmenes mútues, i arribant a consensos molt grans, sense saber qui eren els altres.’

Desenllaç:
‘Realment, quan al cap de vuit mesos ens vam reunir físicament, aquell dia les emocions…’

‘Aquella animositat que tenies respecte d’una persona, doncs va caient…’

‘Un any més tard, l’aleshores Moviment per la Independència ja va aplegar 1.800 persones al Palau de Congressos de Montjuic.’

‘La majoria d’ells mai no s’havien posat en política de partit, perquè ja no veien gens clara l’activitat dels partits, però tenien ganes de fer activitat política.’

Així va començar el començament de l’ANC, i la resta de la història ja la coneixem del dia a dia. Però la intenció d’aquest article no és parlar de l’Assemblea, encara que fins aquí en faci l’efecte. Perquè la lliçó d’aquell inici, que és immensa, la podríem aplicar a tots els àmbits que toca l’independentisme, des dels partits i les associacions fins a les sobretaules i les barres de bar. Els independentistes són aquella espècie tan estranya en què tots volen el mateix, però ho volen d’una manera diferent. I aquest ‘voler de manera diferent’ fa que ens oblidem sovint, crec, que l’estat no és una finalitat sinó un mitjà, i que hi haurà un demà tant si es fa a la manera d’un com si es fa a la manera d’un altre. Premi a l’obvietat del dia.

Però en l’independentisme no hi ha res d’obvi. Mai. Des del #tenimpressa al #keepcalm, des del #anemapams fins al #hovolemtot, hi ha una miríade de sensibilitats –d’hipersensibilitats?– que, com deia la transcripció de més amunt, tenen cadascuna la fórmula pròpia de la independència, amb el resultat de centenars de fórmules rodones, lògiques, infal·libles, per a reblar fulls de ruta particulars. I, a sobre, invertim milers de milers de kiloJoules d’energia a intentar convèncer l’altre que la nostra fórmula és més rodona, lògica i infal·lible que la seua. Em trec el barret.

En un món d’opinadors supersegurs de la pròpia veritat ja sé que quedaré fatal, però he de confessar que, per a fer la independència, jo no sabria per on començar. Si ja estigués feta, la cosa canviaria, perquè tinc pràctica en la cosa de tenir un estat, encara que sigui impropi. Però per a fer-la, en un món ideal tindria la temptació d’agafar les pàgines grogues i buscar un ‘independentitzador’ professional, com trucaria a un lampista si se m’espatllés la caldera o a un estudi d’arquitectura si m’hagués de fer una casa. Digueu-me convencional, però com a tècnica sóc més de confiar en tècnics, és un defecte que tinc. Però ei, que fer la independència és molt més fàcil que arreglar una caldera o construir una casa, on vas a parar. A Twitter els indepes et fem un full de ruta amb final feliç en trenta segons. I si som tres indepes, sis fulls de ruta. I ei: gratis. I ei: des del sofà. No s’entén que als polítics els costi tant, de complir el seu, que a sobre és mal fet i és una merda. Seran inútils!

En la meua humil opinió, que és l’únic que em queda, per més fulls de ruta que fem i que critiquem, el que ens falla és la confiança, que és com dir la base, que és com dir els fonaments. La desconfiança ens fa trontollar contínuament, una desconfiança cega envers els nostres representants i companys de viatge, que per suposat ens la volen fotre. Anem al mateix tren, però amb un ull obert escrutant-los de biaix: aquest el que vol és fer-nos descarrilar; aquest el que vol és baixar a la pròxima estació. I així no es pot construir res. Perquè una altra particularitat del moviment independentista, i que explica com distribuïm les nostres forces, és que ens tenim d’adversaris a nosaltres mateixos, a més a més dels adversaris naturals. En un càlcul d’estructures, ho podríem denominar coeficient de majoració de càrregues. A la dificultat intrínseca de fer una independència, li has de multiplicar aquest coeficient per a obtenir la dificultat final, que resultaria una megadificultat. Fer-ho fàcil no és el nostre estil, en aquest punt crec que coincidiríem. O no, o no.

I per tot això, és un miracle que siguem on som. És miraculós que JxSí encara aguanti, m’és igual com; que l’ANC no s’hagi dissolt, m’és igual per què; que la CUP no hagi esclatat en mil trossos per la tensió de tenir un peu al sistemisme i l’altre a l’antisistemisme, i m’és igual què ho fa. Això és el que tenim: tots nosaltres aplegats en tot d’equips de tota mena, encara. Déu n’hi do. I al carrer, la gran massa ‘indepe’ que passa de les seues intramerdes i diu: xeics, quan d’allò ja ens trucareu. Sí, som un país petit on els ‘indepes’ ens acabem coneixent massa, però encara no hem arribat al punt d’haver d’ocultar la nostra identitat darrere de números per a entendre’ns com a persones. Ja sé que en situacions d’animadversió profunda queda més baronívol marcar paquet, ensenyar les dents i esbatussar-nos de valent, però si la idea és d’ampliar la ‘base social’, l’observador no quedarà pas més impressionat que amb els partits autonomistes de sempre. De fet, si la idea és de fer un país per a tothom però confiant només en ‘els nostres’, la base social l’ampliarà sa tia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb