La història de les paraules: ‘galleda’, ‘poal’ o ‘ferrada’

VilaWeb publica cada dia un mapa dinàmic per a veure el repartiment dialectal de paraules sinònimes · La informació i el mapa són extrets de la web Estratigrafia Dialectal, dels professors Germà Colón i Maria-Pilar Perea

VilaWeb
Redacció
25.07.2016 - 20:05
Actualització: 25.07.2016 - 21:49

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Publiquem una nova fitxa de l’Estratigrafia Dialectal, elaborada pels professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón. El cas que presentem avui és molt curiós: tres termes convivint des de bon començament a tot el domini, que es van barrejant fins a estabilitzar-se: ‘poal’ al País Valencià i les Balears, ‘galleda’ (o ‘galleta’) al Principat i ‘ferrada’ emprat un poc arreu.

A sota del mapa, podeu llegir tota la informació històrica sobre aquests mots, extreta de la web dels autors. Podeu veure’n la fitxa sencera acíSi voleu llegir les fitxes publicades, cliqueu damunt l’etiqueta ‘Estratigrafia Dialectal’, al final d’aquest article.

Ferrada   Ferrada/Galleda  Ferrada/Galleda/Poal
Ferrada/Galleta  Ferrada/Poal  Galleda  Galleta  Poal

Al parell galleda i poal, cal afegir ferrada, però aquest, que és un terme força antic, es troba a tot el domini, encara que al llarg dels Pirineus és avui més arrelat; designa una mena d’atuell o altre: per munyir, per rentar la roba, per treure aigua del pou, etc. (DCVB, s.v.). En canvi, el binomi indicat té uns límits més clars: galleda, atestat des dels orígens de l’idioma, és propi del català oriental, sobretot de terres de Barcelona i del bisbat de Vic. Els parlars occidentals coneixen la variant galleta, la qual traspassa la frontera lingüística i s’endinsa per l’Aragó, però amb prou feines penetra al País Valencià, car s’atura a les localitats d’Herbers i Fredes, i aquí hom diu que és ‘antic, de vells’ (cf. Atles Tortosa, mapa 110 i comentari, p. 635). Al valencià predomina la denominació poal (en força indrets també la variant poval), com a recipient d’ús domèstic, a més de l’atuell per poar aigua de l’aljub o del pou. És un terme antic i molt viu en tot el català medieval, però avui ha restat un xic envellit al Principat, mentre que a València s’ha imposat com a principal designació de l’atuell.

L’explicació del llatí SITULA, que dóna Onofre Pou, entre la terminologia del pou, la cisterna i la font, és per acontentar gairebé tothom: «lo poal, o ferrada, o galleda per traure aygua» (Thesaurus puerilis, p. 15) —cf. ALDC, mapa 349.

Vegeu també:

—L’evolució de la llengua, mot a mot (presentació de la sèrie, 14-7-2016)

—Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte (article sobre l’Estratigrafia Dialectal, 15-5-2016)

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies