01.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 02.11.2022 - 03:37
El debat sobre la modificació del delicte de sedició ha originat una esquerda monumental dins l’estat espanyol, i cada dia és més interessant. Si fa pocs dies era la figura del monarca que es posava en qüestió, llegint els diaris d’ahir es dedueix que hi ha una veritable guerra oberta entre el poder judicial i el poder executiu, un conflicte bèl·lic que promet, una acceleració del pendent ferroviari que sembla ja esvoranc.
La guerra de Madrid, això és cert, no és nova. En la fase actual, desfermada per la independència de Catalunya, d’ençà que Mariano Rajoy va externalitzar la repressió en la cúpula del poder judicial i Felipe VI va avortar qualsevol possibilitat de debat polític amb el seu infame discurs del 3 d’octubre –que aquest era el propòsit–, ha estat una guerra latent entre els poders profunds i estables de l’estat i aquells sectors de la política que, per la raó que siga, podien tenir interessos no coincidents amb l’aporellos.
Però, si bé la guerra no és nova, sí que ho són la intensitat i la cruesa, que ateny nivells cada dia més interessants –i dic interessants perquè és obvi que com més es traguen els budells entre ells millor per a nosaltres.
Igualment com passava l’altre dia amb l’entrada en joc del rei espanyol, les pistes apareixen mig camuflades, però fàcils de llegir entre línies, en la premsa de cada bàndol. Ahir El Español i El Mundo, dos dels ariets qualificats de l’estat profund, publicaven sengles articles per a mirar de marcar el rumb del debat sobre la reforma de la sedició d’una manera que denotava irritació i el propòsit de convertir-la en un conflicte major.
Tots dos articles coincideixen a vincular explícitament la possible reforma de la sedició no pas amb una exigència europea ni amb la necessitat de desjudicialitzar el conflicte, sinó simplement amb un pacte partidista i personal entre Pedro Sánchez i ERC perquè Junqueras puga substituir Rufián com a candidat a les eleccions espanyoles de l’any vinent i Marta Rovira puga tornar de l’exili suís.
En el cas de l’article d’El Español, una de les fonts consultades per aquell diari, que no ens aclareixen qui és, diu: “La disminució de les penes de sedició no és una solució per a desjudicialitzar res sinó una solució política per a ERC.” I ho argumenta així: “En concret, si la pena s’establís en cinc anys, Junqueras i els altres condemnats podrien presentar-se a les eleccions que es faran a partir del juliol del 2023, perquè la revisió de la condemna es computaria des del juliol del 2018.”
En l’article d’El Mundo el subtítol mateix ja diu, i no crec que siga cap casualitat: “L’anunci que el govern rebaixarà a la meitat les penes per sedició ha enfurismat jutges i fiscals del Suprem que pensen que la clau de totes eixes propostes és beneficiar la secretària d’ERC, partit al qual Sánchez insisteix a agradar.” A dins, el diari encara va més enllà quan situa la reforma en el marc d’una conxorxa. Diu que la reforma de la sedició, tal com la proposa Sánchez, “qui més afavoreix dels cinc fugitius de la justícia és la seua secretària general [Marta Rovira] i, al marge del seu abast pràctic, permet a ERC de ser soci de govern a Madrid i eventual aliat futur a Catalunya i apuntar-se una victòria política arraconant encara més el seu rival, Carles Puigdemont [que no seria afavorit per aquesta reforma]”. I encara insisteixen en la mateixa línia de l’argument d’El Español amb una segona frase d’una font no identificada de l’alt tribunal: “Això és un embolic en què el president Sánchez juga amb tothom, pervertint la justícia i les lleis, fent una reforma ad hominem, a favor de persones fugides que han atacat l’estat, una reforma que pot afeblir la protecció constitucional per interessos particulars.”
La tàctica de l’estat espanyol, escampada, doncs, a so de bombo i platerets, consisteix a presentar la reforma de la sedició no com una necessitat de l’estat, per als interessos d’estat, sinó com una simple maniobra partidista d’un home, Pedro Sánchez, que manipula la justícia i la constitució per als seus interessos electorals personals. I que, per tant, l’estat profund té el deure d’aturar com siga.
He d’advertir el lector que tots dos articles, com ja us podeu imaginar, van plens de mentides i fantasies i que cal agafar-los amb pinces perquè diuen unes quantes bajanades de l’alçada d’un campanar. Per això vull deixar clar que si en parle no és perquè siguen interessants per si o perquè diguen cap veritat, sinó tan sols perquè trauen a la llum, són la mostra, d’una guerra a mort entre el poder judicial –amb el suport del rei i el PP– i l’actual govern espanyol, una guerra que aquests dies i setmanes vinents pot posar en tensió les estructures d’Espanya d’una manera duríssima i particularment important per als interessos de l’independentisme català.
Especialment, perquè si el conflicte s’acaba presentant de manera crua i necessita, per tant, vencedors i vençuts, es farà palesa definitivament i rotundament la impossibilitat del camí del pacte amb Madrid. Perquè guanyarà l’estat, no pas el govern. Perquè es veurà ben clar que el govern espanyol no és sinó un instrument de l’estat, sense capacitat real de dirigir el seu territori ni prendre decisions polítiques de gruix. I perquè es farà evident que a Espanya, instal·lada en el colp d’estat permanent d’ençà del 1936, no és el govern elegit per la població qui mana, sinó l’estat –oimés si a la Moncloa hi ha un govern que es diu d’esquerres, en definitiva un simple i prescindible parvenu.
PS1. Avui a les set, al Centre Octubre de València, hi haurà una sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb, en què explicarem l’estat del diari i les novetats dels mesos vinents i escoltarem les crítiques i suggeriments. Enguany s’ha fet la sessió de Barcelona –a primers d’any– per presentar la nova maqueta i es faran les de Palma i Perpinyà, dijous 17 i dissabte 26, respectivament.
PS2. Tenim moltes novetats relacionades amb el Paraulògic: per fi tenim disponible una aplicació del joc i anunciem una Lliga Nacional del Paraulògic que es jugarà la primavera vinent per a tots els Països Catalans. Podeu llegir-ne més informació.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent. Imagineu què podríem arribar a fer amb el doble de subscriptors que els que tenim ara!
Malgrat la voluntat de molts, la independència de Catalunya està despullant Espanya de qualsevol embolcall de país que ha deixat enrere l’edat mitjana. Seguim.