Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

En plena campanya de les eleccions americanes un dels recursos que Hillary Clinton feia servir per a posar por als electors era preguntar-los si estarien tranquils sabent que les claus de l’armament nuclear nordamericà les tindria Donald Trump. El que es plantejava com un hipotètic malson, però, serà realitat a partir del 20 de gener de 2017, quan Trump prengui possessió de la presidència.

A partir del moment en que juri el càrrec al Capitoli un oficial militar es posarà immediatament al seu costat portant un maletí, que en l’argot de Washington és conegut com ‘el futbol’. És un maletí gruixut, pesa vint quilos, que porten de forma rotativa membres de les cinc branques de l’exèrcit i que sempre, de forma permanent, és a prop del president. A la Casa Blanca el seu portador dorm prop del dormitori principal i quan el president viatja va sempre en el seu vehicle i dorm sempre en l’habitació del costat.

El contingut del maletí en teoria és secret però després de tants anys el que hi ha a dins més o menys se sap. Contra el que diu la llegenda no hi ha botons ni claus sinó dos llibres, una carpeta i una tarja. El primer dels llibres conté les diferents estratègies d’atac nuclear en vigor i permanentment actualitzades. Gràcies a això el president sap, o hauria de saber, les conseqüències reals de la seva decisió. El segon llibre és un llistat dels búnquers on el president pot refugiar-se. N’hi ha per tot arreu dels Estats Units, sempre en disposició d’allotjar la Casa Blanca de la guerra. La carpeta porta uns quants fulls explicant el procediment a seguir per donar l’ordre. I finalment la tarja porta els codis alfanumèrics que acrediten que la persona que dóna l’ordre és el president dels Estats Units. Aquesta tarja, en argot, es coneix com ‘la galeta’ i ha estat objecte de situacions ben peculiars. Jimmy Carter en una ocasió se la va deixar dins la butxaca d’una jaqueta que va acabar en una tintoreria, amb el servei secret prenent-la a l’assalt per recuperar el preciós contingut. I corre el rumor, més que rumor de fet, que Bill Clinton la va extraviar dins la Casa Blanca en una ocasió i durant uns quants dies ningú no va saber on era.

Com es dispara, quan hi ha l’ordre?
Gràcies al codi d’aquesta tarja el president dels Estats Units pot ordenar en qualsevol moment disparar l’arsenal nuclear. No necessita explicar el perquè ni raonar-lo perquè només ell té la prerrogativa de fer servir aquesta arma. I per tant la resposta és clara: efectivament Donald Trump podria disparar els míssils quan volgués i en direcció al país que volgués.

D’acord amb l’article dos de la Constitució, el president dels Estats Units és també el Comandant en cap de les seves forces armades, bo i que manté el seu caràcter de civil. Des del 1986 la cadena de comandament és molt clara i no deixa espai al dubte. A dalt de tot hi ha el president, sota el qual hi ha el Secretari de Defensa, del qual depenen els anomenats ‘Comandants combatents’ que han de fer efectiva l’ordre rebuda. Actualment en són nou, alguns d’ells de base geogràfica, com seria el cas de l’USAFRICOM, amb competències sobre els països africans, i uns altres són basats en l’especialització, com és el cas de l’USSTRATCOM, el comandament estratègic que té precisament la responsabilitat de les forces nuclears. Qui mana és el president i qui dóna l’última ordre.

Constitucionalment no hi ha cap dubte al respecte. Encara que tots els assessors del Pentàgon i tots els militars estiguessin en contra, l’ordre directa del president de disparar l’arsenal nuclear s’hauria de complir. Es tardarien aproximadament deu minuts entre l’enviament de l’ordre de disparar míssils des de terra i submarins i indicar objectius als avions i l’acció efectiva de disparar. Però una volta els míssils estiguessin en l’aire ja seria impossible aturar-los. La tradició diu que el president hauria de consultar la decisió amb l’Estat Major però legalment no és necessari. La seva paraula basta.

Per disparar-los es faria arribar a tots els punts l’ordre directa del president. En cas de voler prendre la decisió el president ordenaria al militar que porta el maletí que l’obrís i demanaria al Secretari de Defensa que donés l’ordre d’avís que hi hauria una ordre presidencial directa. Aquesta ordre significaria el que es coneix com la doble validació de que efectivament és el president qui parla i alguna gent, de forma optimista, ha apuntat que seria una possibilitat per aturar Trump si es donés el cas. Cal recordar, tanmateix, que el Secretari de Defensa és nomenat pel president i no necessàriament és un militar, amb la qual cosa és poc probable que s’oposés a cap ordre directa del seu immediat superior. I a més legalment està clarificat que no pot vetar una decisió del president.

Els oficials al càrrec de cada bateria o de cada avió comprovarien immediatament que el codi enviat correspon al president, trencant una tarja amagada dins un plàstic segellat que la NSA canvia cada vegada que és necessari. El codi que els hauria arribat per ràdio codificat com una ordre directa del president hauria de ser el mateix que els oficials es trobarien a la tarja, una vegada oberta. Autentificarien d’aquesta manera que l’ordre arriba directament de la Casa Blanca i a més sabrien quin de tots els plans possibles haurien d’activar (a partir de la llibreta que hi ha en el maletí) i per tant on haurien de disparar exactament cadascú d’ells.

En plena campanya electoral Trump va dir que és conscient del gran perill que representen les armes nuclears i va prometre que seria molt curós amb elles. La perspectiva, però, ara ja no és cap teoria sinó que està sobre la taula. I a partir del vint de gener dependrà només de la seva decisió que els míssils nuclears es disparin o no, provocant, si és que es disparen, un cataclisme planetari de conseqüències impossibles de reparar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.