Montserrat Domingo, ermitana de Sant Joan del Codolar

Aquest article vindrà precedit de la lluna plena de novembre. I què?, podríem pensar les terrícoles capficades en la rutina diària. És temps de collita i de lluna i això no ho evita cap pandèmia. Del novembre al gener es recol·lecten les olives per a fer oli; una mica abans es cullen a mà les de consum directe o les que es posaran en conserva amb herbes i sal. Tot això coincideix aquests últims dies de novembre amb l’acceleració de la transmissió dels sabers femenins, de les dones que es troben i parlen. Abans de posar-me a escriure l’article quinzenal, com gairebé sempre, m’adono de les sincronies de la prèvia. Motius, escenes aparentment sense connexió que porten en la seva repetició el senyal del text, com si, finalment, l’elecció no fos cosa meva, sinó que aparegués màgicament allò de què és necessari parlar. Em van venir al cap l’ermitana Montserrat Domingo i l’artista Fina Miralles que ara mateix exposa al MACBA Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, que vaig entrevistar feia pocs dies. Dues dones que haurien pogut ser amigues, germanes, o fins i tot una de sola. Les seves veus semblaven fondre’s en un sol testimoni, i en els dies posteriors gairebé no sabia què m’havia dit l’una i què m’havia dit l’altra, però sí que m’havien ensenyat al mateix temps. Per què havien aparegut juntes a la meva vida?

Enterrar-se o com trobar la llibertat sense moure’s. Pensava en els ulls blaus de joventut de la Montserrat que encara conservava a setanta-sis anys, ara de conjunt amb la màscara blau marí. Recordava les imatges que havia vist unes setmanes abans al museu, amb les cames de la Fina enterrades sota la terra com si fos un arbre en la seva obra dels anys setanta Dona-arbre. Les dues dones havien trobat la llibertat fent un simulacre d’éssers immòbils. “Molta gent quan vaig pujar a l’Ermita van pensar que m’enterrava en vida”, em deia la Montserrat sobre la seva opció d’anar a viure sola a les serres del Montsant feia quaranta anys. S’amuntegaven les coincidències entre totes dues.

Allunyar-se per arribar a tot. A més, totes dues dones viuen aparentment en espais de difícil accés, però paradoxalment són aquests destins seus, allunyats de tot, els que els han acostat més als altres. Per arribar a l’ermita de Sant Joan del Codolar s’han de travessar les muntanyes del Montsant, i un cop a Cornudella enfilar un estret camí de pedres intransitable fins al capdamunt d’un cingle. El recorregut geogràfic de la Fina fins a Cadaqués també ha estat llarg i ple de revolts com la carretera que arriba al poblet blanc empordanès. Durant la seva vida ha viatjat des de l’Amèrica Llatina fins a París, fins a finalment instal·lar-se a Cadaqués on fa més de vint anys que viu, allunyada ja del soroll de les ciutats.

La noblesa de la terra i les plantes. Totes dues han anat adaptant els cossos a la terra i a tots els cicles que hi tenen lloc. El mar, els estels, les pedres, les orenetes i les estacions de l’any sempre insubornables. “La terra és noble, la terra sempre et diu la veritat”, assegurava Miralles. “La terra és allò que no canvia, és el millor mirall”, continuava en un intent de copsar el vertader coneixement. En la mateixa línia s’expressava la Montserrat sobre el seu dia a dia. “A mi m’agraden molt les plantes. Jo feia identificació. No sóc biòloga, però en tinc més de mil d’identificades. De vegades em costen els noms, és l’edat. Ara faig punts de llibre amb plantes naturals. Espelmes també decorades amb plantes. I així vaig anar guanyant una mica de diners per a viure”, diu aquesta dona que viu sola al Montsant.

Viure, essencialment. La recerca de les veritats més grans les ha dutes a diferenciar entre allò que és natural i allò que és artificial. Fins i tot la lectura i l’estímul cultural és un aliment a ingerir en dosis moderades per a aquestes dues dones, que no actuen per ànsia d’arribar. Miralles, en una entrevista feta per Marta Vergonyós i Denis Blacker en el marc de la Bonnemaison, assegurava que l’època que més l’inspirava era la prehistòria, el moment de menys representacions, de menys textos, de menys pensament racional. “La prehistòria era només viure, viure essencialment.” De la mateixa manera que ho feia la Montserrat quan ja de jove jeia al llit sense fer res. “Quan era a Olesa era capaç d’estar-me hores a sobre el llit amb la Bíblia sense fer res, només contemplant les muntanyes. Restava quieta. Ens hem d’aturar poc o molt. Al principi gairebé no menjava, perquè volia llegir i llegir. Un dia, no em podia aixecar del llit de l’anèmia”, deia la Montserrat.

La síntesi d’integrar totes les dones que han estat. La Montserrat i la Fina, que haurien pogut ser amigues, germanes o fins i tot la mateixa dona, tenen en comú que el seu recorregut cap a la llibertat no ha estat des de l’ànsia, sinó sumant tots els cercles concèntrics que les formen. “Jo ara sóc la de catorze anys, la de deu, la de set, la Fina-nadó.” Per això el títol de l’exposició al MACBA Soc totes les que he sigut. De la mateixa manera, s’expressava la Montserrat. “Amb el temps, descobreixes que cada moment és important. També aquell en què peles patates. Tot és important”.

L’art i la solitud com a formes de vida. Si Miralles ha elaborat aquesta llibertat a través de l’expressió artística, Domingo ha fet una cosa semblant a través de la solitud. Explicava que un dia en un tren, veient enfront tota una amalgama de cares, va sentir la gran pulsió d’estimar-les totes i davant aquesta impossibilitat i potser mig frustrada per no poder-ho fer va decidir allunyar-se de tot per poder estimar-les millor. Com si la síntesi de tot fos precisament anar cap a la buidor. En les seves vides hi ha la infantesa, la joventut i la maduresa, però també totes les dones precedents i totes les futures. Les meves àvies, les meves filles, i totes les altres dones de l’univers.

El camí cap a la llibertat s’encaixa amb totes les peces imprevistes, que van desemmascarant allò que és artificial d’allò que és natural. Els vaig dir a totes dues que m’hauria agradat molt que es coneguessin i poguessin prendre un cafè plegades. Elles només van escoltar, sense dir res, sense forçar l’encontre. Potser, tan sols, el vincle entre totes dues havia d’esdevenir-se en aquest text. Perquè, com elles pensen, elles són totes les dones que ens han precedit i també totes les que seran.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.