08.11.2016 - 01:30
|
Actualització: 08.11.2016 - 07:12
L’estudi de les relacions entre ciència, ideologia i política en el franquisme ha revelat l’existència de múltiples formes de suport mutu entre científics, acadèmics, periodistes i membres de l’Administració. Els treballs recents sobre l’evolucionisme, la química o la física en el franquisme no contraposen la pràctica científica i el debat ideològic, sinó que analitzen l’articulació de l’una amb l’altra (Anduaga, 2009; Florensa, 2013; Herran i Roqué, 2012; Malet, 2008; Nieto-Galan, 2013). En aquest article examinarem un dels casos més representatius de la coproducció de coneixement i poder en la dictadura, el de la ciència i la tecnologia nuclears.
El 6 de juliol de 1965 el ministre d’Indústria espanyol, Gregorio López Bravo, va detonar una càrrega de dinamita a Zorita, Guadalajara, davant del president de la Junta d’Energia Nuclear, de l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, del president d’Unión Eléctrica Madrileña i del bisbe de Sigüenza-Guadalajara. Començaven les obres de la central nuclear José Cabrera, la primera del país. Segons el NO-DO del 19 de juliol, «el ministre es congratulà de la incorporació activa d’Espanya a l’ús pacífic de l’energia atòmica» (NO-DO, 1965).
La presència de personalitats científiques, polítiques, industrials i eclesiàstiques és reveladora de la importància de l’esdeveniment i de les relacions de poder prevalents a la dictadura, però la imatge més eloqüent del dia no es produí a la tribuna d’autoritats, sinó a l’Ajuntament de Zorita. Una fotografia distribuïda per l’agència Cifra mostra un grup de veïns davant la maqueta de la central, presidida per un estendard amb l’escut franquista de l’àguila, el jou i les fletxes. Una àvia vestida de negre, un avi amb barret de palla i un home amb la camisa arromangada i amb les mans sobre les espatlles d’un nen contemplen la maqueta com si fos un pessebre, mentre un veí amb boina fuma indiferent.
A través de l’exhibició pública de la seva capacitat tecnològica, embolcallada dels símbols que li eren propis, el règim ingressava a l’era atòmica sense renunciar a la seva ideologia, de la mateixa manera que la central s’integrava en un paisatge dipositari de la tradició i la història:
Prop hi ha […] uns ermassos i uns tossals de greu i austera fesomia castellana. Ruïnes d’un vell castell, amb una església i la seva llegenda i els seus records guerrers. Al veí tossal de La Oliva hi hagué una ciutat visigoda. Allí s’han trobat notables restes arqueològiques.
(Baró Quesada, 1968)
La central, al seu torn, transformava aquest paisatge i actualitzava la imatge del règim i dels seus aliats. A falta d’un mes perquè es complís el vintè aniversari d’Hiroshima, els usos civils de l’energia atòmica neutralitzaven davant l’opinió pública l’amenaça latent d’un conflicte nuclear total.
Zorita és un exemple de la construcció mútua de ciència, tecnologia i política en el franquisme, evident també en les preses de la Noguera Ribagorçana, les varietats d’arròs cultivades al laboratori destinades al delta del Guadalquivir, la mineria de l’urani de la serra d’Andújar o els processos de construcció amb formigó armat (Camprubí, 2014). En tots aquests projectes participaren activament científics i enginyers als quals el règim dotà de laboratoris i recursos, distribuïts selectivament a partir de les prioritats aplicades, d’arrel autàrquica, dels governs de Franco. L’any 1963 es va fer a Espanya el primer estudi global sobre la despesa en educació i recerca, part dels preparatius del I Pla de Desenvolupament. Dels 1.513,8 milions de les antigues pessetes destinats a recerca i desenvolupament, només un 10,8 % eren per a recerca fonamental, mentre que la resta es dividia entre recerca aplicada (47,5 %) i desenvolupament (41,7 %). Dels 1.158,9 milions de pessetes invertits en organismes públics de recerca, tres sectors destacaven sobre la resta: energia nuclear (25,9 %), ciències biològiques i agricultura (21,5 %) i geologia i mineria (14 %). En conjunt, aquests sectors concentraven gairebé dues terceres parts de la despesa (Romero i Santesmases, 2008; Roqué, 2012).
L’explotació de l’àtom, doncs, fou prioritària en l’Espanya de Franco, com a d’altres països que van mirar de recuperar la seva grandesa (la França de la Quarta República) o construir-se com a nació (l’Índia postcolonial) a partir de l’energia nuclear. Aquí ens interessen les particularitats d’un projecte que no només requerí inversions ingents, tècnics qualificats, combustible radioactiu i relacions internacionals, sinó també l’alineació, conversió i capitalització de l’àtom per la dictadura.
LA DEPURACIÓ DE LA FÍSICA
Abans que els àtoms d’urani espanyol enriquit als Estats Units es fissionessin al reactor de Zorita, el règim els va haver d’alinear amb la seva visió de la ciència en el si del nou estat nacionalcatòlic. Aquest procés tingué dos aspectes, el primer més conegut que el segon: la depuració de persones i institucions i l’apropiació ideològica de les noves teories sobre la matèria.
La victòria sobre la República va donar al govern franquista el control de les institucions i la comunitat científica espanyoles. La Junta per a l’Ampliació d’Estudis i Investigacions (JAE), l’organisme estatal creat el 1907 per promoure l’activitat científica i els intercanvis amb altres països, fou suprimida per crear el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), amb l’objectiu de «vincular la producció científica al servei dels interessos espirituals i materials de la Pàtria» (decret de creació del CSIC, 24 de novembre de 1939). L’exili o depuració del professorat universitari va comportar la pèrdua de gairebé la meitat dels catedràtics actius el 1936. El règim aprofità aquest buit, construït sistemàticament durant la guerra i la postguerra, per modelar la comunitat científica. L’autor de l’estudi més detallat sobre la destrucció de la universitat espanyola pel franquisme ha assenyalat que «l’erm real i durador el van crear sobretot aquells professors que romangueren a Espanya i van ocupar les vacants […] perquè la ideologia va passar per davant de la ciència i van tenir quaranta anys per perpetuar-s’hi» (Claret Miranda, 2006, p. 360).
Dues persones clau en el projecte nuclear i la política científica espanyola creixerien professionalment en aquest context. L’enginyer naval José María Otero Navascués (1907-1983), un militar especialista en òptica, s’alçà com a home fort de la física a Espanya des de la fi de la guerra fins als anys seixanta. President del Consell Nacional de Física i de la Junta d’Energia Nuclear (JEN), Otero representà Espanya en organismes internacionals de física i presidí entre 1968 i 1976 el Comitè Internacional de Pesos i Mesures. Un dels seus deixebles, el catedràtic de Física Atòmica i Nuclear Carlos Sánchez del Río (1924-2013), que treballà amb ell a la JEN, fou director general de Política Científica del Ministeri d’Educació i Ciència i president del CSIC en els anys de la Transició. Com veurem, tots dos practicaren la física des de la perspectiva d’un humanisme científic fonamentat en les limitacions epistemològiques de la disciplina, una perspectiva que es començà a forjar abans de la guerra.
LA CONVERSIÓ DE L’ÀTOM
Per als ideòlegs de dreta que a la dècada dels trenta van minar la República i preparar el terreny a la rebel·lió militar, la ciència i la tecnologia eren ídols de la modernitat i agents subversius de la cultura. La física, en particular, fomentava el materialisme i l’ateisme a través de la imatge d’un món mecànic sense ànima ni esperit, on la matèria era capaç d’evolucionar i organitzar-se prescindint del Creador.
La preocupació per la monstruositat de la ciència s’accentuà en els inicis de l’era atòmica. Les referències a l’Apocalipsi són comunes en molts països arran dels atacs nuclears sobre el Japó, però a Espanya van adquirir un sentit literal molt evident en els textos d’un dels primers divulgadors atòmics, el jesuïta i astrònom Ignacio Puig. A La energía nuclear. Las bombas A, H y C, Puig preveia «la possible fi del món per l’energia nuclear» i es consolava amb la idea que l’anihilament de la humanitat per l’abús de les forces de la natura encaixaria tan bé «amb els designis de la Divina Providència», com l’acabament catastròfic del món per un cataclisme natural (Puig, 1954, p. 413).
Aquesta visió de la ciència representava un problema per a un règim que no podia renunciar a l’ús d’una arma tan poderosa en el combat econòmic i de les idees. La resposta fou l’espiritualització de la ciència a través de la integració en l’arbre unitari i cristià del coneixement. Aquesta maniobra d’apropiació, explícita al decret de creació del CSIC, trobava suport, segons els reaccionaris moderns, en les teories contemporànies de la física perquè la relativitat i la mecànica quàntica demostraven la insuficiència de l’univers rígidament determinista de la física clàssica.
Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.
Xavier Roqué. Membre del departament de Filosofia i del Centre d’Història de la Ciència (CEHIC) de la Universitat Autònoma de Barcelona (Espanya). Ha estudiat les relacions entre física, cultura i gènere i publicat treballs sobre la història de la radioactivitat, la relativitat i la física quàntica. Juntament amb Néstor Herran va editar el volum La física en la dictadura. Físicos, cultura y poder en España, 1939–1975 (2012)..
