‘Escric aquest article l’endemà que a Saragossa s’hagi manifestat la plataforma No Hablamos Catalán en contra del català de l’Aragó…’ Mmm, massa manis, sempre parles de manis…

I si comences amb la dimissió de l’ex-president del Baix Aragó-Casp perquè un conseller va jurar el càrrec en català? Un del PP que no dimiteix per la corrupció sinó pel català, té el seu interès… Però és clar, el paio tampoc no és tan conegut…

I si agafes l’entrevista del Toni Cantó, el tros que diu que els xiquets del País Valencià ‘hi sortiran perdent davant dels de Madrid pel bilingüisme’? Pfff, però anar contra el català essent de Ciutadans no és cap notícia…

I aquella piulada d’un professor madrileny que explica tantes coses?: ‘Avui, classe de llengua. Les llengües d’Espanya. Quan toca català ningú no vol llegir el text. Mofa. Cabreig per part meua.’ Ai, havent-hi material de sobres, no sé si cal anar a Twitter…

Quina desesperació: dels centenars de milers de casos aïllats de catalanofòbia, ni reduint la mostra a la setmana passada no saps quins exemples triar. Tira, és igual: perquè, siguin quins siguin, tots tenen en comú que 1) són protagonitzats per catalanòfobs, cosa que no té més, i 2) són tolerats per l”Espanya promesa’: aquest país que els catalans ‘espanyacanvistes’ diuen que existeix, que ja està a punt, a puntet de florir, però que quan es tracta de defensar el català, ooooh: fa tant de soroll com un camp de grills.

La catalanofòbia, com tot, necessita còmplices. Necessita la complicitat d’aquella gent que, davant dels atacs al català, que són atacs als seus parlants, miren cap a una altra banda. Jo ja ho entenc, tothom té la seua vida, i si el català no n’és part, la seua sort et pot ser tan aliena com la independència del Sàhara Occidental, ai, perdó, del Tibet, ai, no, és igual: que et soni tan llunyana com la Pobla de Mafumet. No cal ser-ne obertament adversari, com ara els ‘ciudadaners’ o els ‘pepers’: essent-ne indiferent aconsegueixes el mateix efecte, i per això som on som: pels indiferents.

El problema és que a molts catalans no ens sortirà mai, la indiferència, perquè resulta que la llengua pròpia del nostre país no és només un instrument de comunicació, com afirmen els Googletraductors, sinó la veu i l’ànima del nostre poble. De qui l’és si no? Dels finlandesos? Dels bielorussos? Dels boiximans? I també resulta que convivim amb altres catalans als quals la llengua pròpia del país els rellisca sobiranament, la parlin o no. Els ‘espanyacanvistes’, per exemple, només se’n queixen quan els molesta: posa-hi un manifest Koiné i et muntaran l’Apocalipsi, però ara: no et sortiran mai amb un contramanifest amb les seues solucions per a evitar la dissolució del català en el castellà. I a mi que m’hauria agradat tant, saber com salvarien aquesta llengua que també és seua… i a la qual renuncien a la primera oportunitat perquè no sigui mai necessària. No cal ni que m’esperi asseguda, i ja em sap greu.

Total, que mentre no es demostri el contrari, els catalanoparlants només ens tenim a nosaltres. I en aquestes condicions de no poder ser profetes ni a la nostra terra, encara hi ha qui ens acusa d’identitaris perquè l’independentisme, diuen les estadístiques, creix més entre els parlants habituals de català. Colló! Qui se sent atacat en un flanc tan sensible de la vida –la butxaca és important, sí, però la veu ho és més– és normal que li falti temps per a comprar bitllets a Ítaca. I al contrari, qui ja té un estat que li defensa la veu de l’ànima, per què hauria de pensar a fugir enlloc?

En fi, un altre dia parlarem de calés, que són més fàcils de moure que les conviccions dels contribuents. Als catalans ‘espanyacanvistes’, cap retret sobre la il·lusió de l’Espanya plurinacional: si no reconeixen la catalanofòbia, un problema menys; ara bé: si la reconeixen, no poden ser tan ingenus de creure que un canvi de govern canviarà el cervell de la gent. Mentrestant, els que patim atacs diaris no podem triar i som en una lluita diferent: per la supervivència, per la dignitat, i per no acabar essent tan minoria que defensar-nos ja no els costi res.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb