Avui fa cent anys del tret de sortida d’una de les fites més importants del moviment obrer català: la vaga de la Canadenca. El 5 de febrer de 1919 els treballadors de l’elèctrica Regs i Força de l’Ebre, coneguda per ‘la Canadenca’, van començar una vaga de solidaritat amb vuit companys, acomiadats després d’haver-se queixat d’una baixada del salari i d’haver demanat suport i assessorament a la CNT, amb la intenció de sindicar-se. ‘L’empresa va voler fer-los fixos, però va decretar de manera unilateral que el seu salari baixés de 150 pessetes a 125’, explica l’historiador Xavier Díez. L’empresa va respondre al començament de la protesta acomiadant cent quaranta treballadors de la secció de facturació i això va fer que a partir del dia 8 la vaga ja fos pràcticament total.

La resposta va evidenciar la miopia de la patronal davant la força de la CNT i el moviment anarcosindicalista. ‘No s’explica prou que, durant la tardor del 1918, hi va haver una revolta obrera a Andalusia en què moltíssims anarquistes es van dedicar a ocupar terres i a assaltar grans propietats de latifundistes. Molts d’aquests obrers i jornalers van venir a Barcelona, on es va concentrar una gran quantitat d’obrers molt radicalitzats i d’orígens diversos en la CNT’, explica Díez.

Ningú no s’arribava a imaginar que aquella vaga, al principi molt minoritària i improvisada, s’estendria com una taca d’oli i acabaria fent història. El 21 de febrer, el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT va declarar la vaga a tot el sector i a les empreses que integraven la Canadenca. El 23, es va estendre a més sectors de la ciutat i els treballadors van ocupar l’empresa. Primer s’hi van fer apagades parcials, que aviat van esdevenir gairebé totals. A tot això, cal afegir-hi els sabotatges i els boicots. La manca d’electricitat també va implicar que es paralitzés el transport, que alhora paralitzava la distribució de productes alimentaris, per exemple. Arran de tot plegat, les botigues van tancar i també es van aturar teatres i cinemes. De fet, es van acabar paralitzant serveis tan bàsics com el de la recollida d’escombraries. Allò que havia començat com una vaga laboral va acabar afectant els sectors clau i, per tant, aturant tota la ciutat. La reacció contra tot això va ser absolutament repressiva. Es va declarar l’estat de guerra i l’exèrcit de Milans del Bosch hi va intervenir de manera directa. Aquella intervenció va acabar amb l’empresonament de 3.000 a 4.000 vaguistes.

La patronal va declarar un ultimàtum el primer de març i va dir que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 serien acomiadats. Tanmateix, això no els va servir de res. La situació, cada vegada més conflictiva, va fer que el govern espanyol, presidit pel comte de Romanones, acabés decretant a mitjan març la jornada laboral màxima de vuit hores, l’alliberament de la majoria dels presos, augments salarials, capacitat legal de negociació dels sindicats i la readmissió dels acomiadats. ‘L’estat espanyol va ser el primer país europeu d’aprovar la jornada laboral de vuit hores en tots els sectors, tot i que a Finlàndia paral·lelament se seguia el mateix procés’, explica Díez.

El motiu d’aquesta decisió era la por que la situació s’acabés descontrolant del tot i la vaga s’estengués a la resta de l’estat espanyol. El context no era senzill ni estable. Pel que fa a la qüestió nacional, acabava de fracassar el projecte d’estatut i l’estat espanyol havia declarat la suspensió de les garanties constitucionals per la por d’una revolta independentista. A més, s’anaven formant molts estats arreu d’Europa: Islàndia, Polònia, els països bàltics… En l’àmbit social, d’ençà de l’esclat de la Revolució Russa hi havia entre la burgesia un autèntic pànic a la revolució obrera, oimés tenint en compte el malestar causat per la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors aquells últims anys. També havia esclatat la Revolta Espartaquista de Berlín al gener i a Itàlia s’havien ocupat moltes fàbriques. A tot això, cal afegir-hi que els fets de la Setmana Tràgica –deu anys enrere– encara eren ben presents en l’imaginari col·lectiu de la burgesia.

Malgrat els mites entorn del caos la Canadenca i aquest pànic d’una part de la societat, l’enorme majoria de vaguistes no va actuar amb violència. Tot plegat va esdevenir una clara victòria dels sindicats –especialment la CNT–, dels treballadors de l’elèctrica i de tota la classe obrera, que assolia un dret laboral bàsic pel qual ja feia molt de temps que lluitava.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb