11.02.2018 - 22:00
Avui, diada de Santa Eulàlia, es fa a la plaça de Sant Jaume l’acte de col·locació del penó. És un dels actes més antics de la festa, que pràcticament va ser creada de bell nou la dècada del vuitanta per Maria Aurèlia Capmany, en aquell moment regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Però aquest acte, que fàcilment pot passar desapercebut entre la programació de les festes, està carregat de simbolisme perquè la bandera de Santa Eulàlia és el símbol principal de la ciutat de Barcelona.
De fet, era l’emblema que onejava al balcó de la Casa de la Ciutat el juliol del 1713 quan el Consell de Cent, enmig de la guerra de Successió, va decidir de resistir. Era la manera de fer la crida a sometent, que incitava tots els ciutadans a la lluita armada contra invasors estrangers. També era l’estendard que brandava Rafael de Casanova quan va ser ferit durant la darrera escomesa en la defensa de la ciutat, l’11 de setembre de 1714. I després de la desfeta, va ser un dels molts estendards que el Duc de Berwick es va endur a Madrid com a trofeu de guerra.
Posteriorment, l’estendard fou enviat de nou a Barcelona per ordre de Felip V per ser cremat públicament per a més escarn dels barcelonins. Això explica molt bé l’enorme simbolisme que tenia Santa Eulàlia per als vençuts i l’ús venjatiu que en van fer els vencedors. De fet, arran de la derrota de 1714, la festa major de la ciutat va deixar de fer-se per Santa Eulàlia i va passar al mes de setembre, per la diada de la Mercè. Tot i que la mare de déu de la Mercè ja era patrona de la diòcesi de Barcelona, els borbònics van preferir afavorir-la en detriment de Santa Eulàlia, patrona del Consell de Cent i carregada de simbolisme.
Però hi ha dues versions de l’estendard de Santa Eulàlia: l’una és el penó, que tenia un ús militar, i l’altra és la bandera, de format molt més gran i destinada a les cerimònies. Però a banda del format, totes dues són molt similars: sobre un fons carmesí, hi apareix la figura de Santa Eulàlia, franquejada per l’escut de la ciutat –quarterat de barres i creus– i el del Capítol de la Catedral de Barcelona, amb forma de creu.
La pervivència de la bandera
De la bandera de Santa Eulàlia se sap que és l’ensenya oficial de la ciutat de Barcelona des de 1588, quan apareix documentada per primera vegada. Al Museu d’Història de la Ciutat se’n conserva un fragment del segle XVI o XVII que va ser renovat i exposat de nou l’any 2014: amb motiu del Tricentenari, l’agrupació de recreació històrica de la Coronela de Barcelona va recrear una còpia de la bandera i en va escenificar el lliurament a la Casa de la Ciutat durant un parell d’anys seguits per les festes de Santa Eulàlia.
Aquests últims anys també s’ha fet molt popular la bandera negra, una símbol de nova creació que agafa elements de la de Santa Eulàlia. Els seus creadors, membres de la Fundació Reeixida, expliquen que van fer una versió nova de la tradicional bandera negra, que significa ‘lliures o morts’, tot el contrari a la bandera blanca de la rendició. Per això, sobre el fons negre hi van afegir un estel, símbol de les aspiracions de llibertat, i una creu en forma d’aspa, un dels atributs més coneguts de Santa Eulàlia.
També podeu llegir: L’origen i el significat de la bandera negra
