I si la darrera paraula sobre els indults la té el Tribunal Suprem espanyol? La sala penal ja hi ha dit la seva, amb l’informe del magistrat Manuel Marchena com a president del tribunal que va condemnar els presos polítics. Un informe molt polític que criminalitza l’independentisme i que vol afegir el màxim de pressió al govern de Pedro Sánchez, que és qui haurà de prendre la decisió sobre si concedeix els indults. Però ja explicàvem que si hi ha recursos judicials contra una hipotètica concessió dels indults, serà novament el Suprem qui els examinarà, i decidirà si revoca la decisió de consell de ministres. Li correspondrà a la sala tercera del tribunal, la contenciosa administrativa, i més concretament a la secció cinquena, que integren cinc magistrats: Segundo Menéndez Pérez, Octavio Juan Herrero Pina, Wenceslao Francisco Olea Godoy, Ángeles Huet de Sande i Fernando Román García. I d’aquests cinc magistrats, n’hi ha com a mínim tres que poden tenir una posició contrària als indults o fins i tot hostil.

La fúria de Marchena posa la base perquè els indults siguin impossibles

Convé recordar que la sala tercera no pot entrar a avaluar directament el fons dels arguments que pugui utilitzar el consell de ministres sobre els elements de justícia, equitat i utilitat pública que demana la llei de l’indult que es tinguin en compte a l’hora de prendre una decisió. Això ja ho ha fet Marchena, i d’una manera furibunda. D’ençà del 2001, aquesta sala contenciosa administrativa té capacitat de control sobre si els indults s’han concedit o s’han denegat respectant tots els requeriments formals que exigeix la llei. Sobre la forma, i no pas sobre el fons. Però al llarg dels anys la sala tercera ha anat entrant, de mica en mica, en aspectes que poden tenir a veure més amb el fons que amb la forma, fins al punt que el 2013 van revocar la concessió d’un indult perquè van considerar que el govern espanyol havia actuat de manera arbitrària, és a dir, que no havia motivat prou la concessió de l’indult tenint en compte que els informes del tribunal sentenciador i de la fiscalia eren contraris. És aquest factor, l’arbitrarietat, on ja apunten partits i mitjans de Madrid abans fins i tot que el govern espanyol hagi pres cap decisió.

I és on possiblement poden tenir un marge de maniobra els magistrats si la seva mirada política és prou esbiaixada. I la mirada política d’alguns dels jutges a qui tocaria examinar un recurs contra els indults és, com a mínim, inquietant.

Perquè un d’ells, Segundo Menéndez Pérez, ha estat president de la Junta Electoral espanyola (JEC) del novembre del 2017 al 2020. És a dir, durant els anys de repressió contra l’independentisme després dels fets de l’octubre en què la JEC ha tingut un paper central. Menéndez fou designat president en una renovació dels membres de l’òrgan que es va fer un mes abans de les eleccions imposades pel 155, les del 21-D. Aquella JEC es va encarregar de controlar obsessivament indicis d’independentisme als carrers i als mitjans, amb un zel inquisidor: prohibint l’ús als Telenotícies de les expressions presos polítics i exiliats, condemnant el Sense Ficció sobre els familiars dels presos polítics, prohibint la llum groga a les fonts de Barcelona… I sobretot és la JEC que va engegar l’ofensiva contra el president Torra pels llaços grocs i les pancartes pels presos i els exiliats, i que va ultrapassar les seves funcions ordenant al parlament que li retirés l’escó sense que hi hagués una sentència ferma. Fins i tot ordenant la retirada de la condició d’eurodiputat a Oriol Junqueras malgrat la sentència del màxim òrgan judicial europeu, el TJUE, que deia tot el contrari.

Si Segundo Menéndez era al capdavant d’un dels principals instruments de la repressió contra l’independentisme, un altre magistrat, Fernando Román García, ha estat sempre a l’ombra del poder que han ostentat dos dels seus grans amics: Alberto Ruiz Gallardón al Ministeri de Justícia del govern de Rajoy i Carlos Lesmes, encara al capdavant del Consell General del Poder Judicial. Román García, amic íntim reconegut de Lesmes, que el dia que es va fer públic l’informe de Marchena deia públicament que els indults als presos polítics no s’haurien de concedir pas “per manca de concòrdia”.

Fernando Román García és magistrat de la sala tercera sense haver fet gaires mèrits. Hi va haver crítiques a començament del 2018, quan el van designar, perquè hi havia candidats que tenien clarament una trajectòria molt més àmplia per a ocupar el lloc. Ell hi va arribar perquè Carlos Lesmes havia fet campanya per ell des de la presidència del CGPJ. Són amics, i Lesmes li tornava un favor. Román García va fer feina el 2012 i el 2013 des del Ministeri de Justícia com a secretari d’estat amb Ruiz Gallardón perquè el PP aprovés una reforma del CGPJ que donava molt més poder al president de l’òrgan. I just en el moment que hi arribava Lesmes. Menys capacitat de decisió dels vocals, i molta més per al president i la comissió permanent que ell designa. Quan Gallardón va caure, Román també. Fins que el 2018 Lesmes el va rescatar i el va col·locar a la sala tercera. I en una posició que, curiosament, el podria portar a decidir sobre una possible revocació dels indults als presos.

Dels altres tres magistrats de la secció cinquena, n’hi ha un que té un perfil molt pròxim al PP: Wenceslao Francisco Olea Godoy, que és membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura i que fou designat membre del CGPJ a proposta del PP. Els altres dos són Ángeles Huet de Sande, amb un perfil més progressista, i Octavio Juan Herrero Pina, que just enguany fa setanta anys i que es podria jubilar, amb la qual cosa quedaria una vacant a la sala.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.