Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

El nou govern espanyol afirma estar disposat a corregir la Llei de la Memòria (2007) per atendre totes les reclamacions i causes pendents. Ja fa gairebé mig segle de la mort de Franco, mig segle de traïció a la immensa majoria de les víctimes de la dictadura. Va costar molts anys de vèncer la resistència en democràcia a denunciar els crims del franquisme, explicar i investigar la història, reclamar dignitat, justícia i reparació per a les víctimes. Els pactes de la transició n’eren el mur de contenció. La llei del silenci a la qual s’acolliren unànimement PP i PSOE, CiU i PNB.

Franco va morir, però l’estat li va sobreviure. El poder i la corrupció van canviar de mans o, senzillament, es van adaptar i mimetitzar segons els estàndards europeus i americans. Els polítics de la transició mai no van tenir com a referent els principis dels quals hauria d’haver emergit la democràcia espanyola: els referents de la Segona República. I així fou com els roigs van ser discriminats i ignorats. Eren molests per al relat col·lectiu que calia imposar per assentar aquella monumental transacció.

Però passaven els anys i països com Sud-àfrica, Xile o l’Argentina engegaven processos de veritat històrica, justícia i reparació que posaven en evidència aquí i als ulls del món l’estratègia de la peculiar transició espanyola. Pel cap baix una generació de joves va ser educada d’esquena a la fosca realitat del passat. El desconeixement del passat és l’absolució del present. El desconeixement del passat permet de manipular-lo al servei dels interessos polítics partidistes i de propaganda del present. Això volien. Els uns i els altres. Construir sobre la ignorància i la manipulació una trama que els fos favorable.

Això no obstant, associacions, historiadors, juristes i periodistes van persistir. Quan Aznar es va llevar la màscara, el PSOE no va tenir escapatòria. Finalment, el 2007, es va aprovar la Llei de Memòria Històrica del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Van caldre més de trenta anys per a aconseguir d’aprovar una llei que, si bé manifestava bona voluntat –ja anava essent hora!–, no resolia a fons, en justícia, les qüestions més importants.

Tots aquells mateixos partits havien elaborat una Llei d’Amnistia l’any 1977 que era una llei de punt final, una legislació que exonerava els culpables del règim franquista; que impedia, en democràcia, fer-los respondre dels seus crims davant dels tribunals. Aquells partits havien de fer una llei de memòria que no entrés en contradicció amb les fundacionals de la transició, ni amb ells mateixos, molts dels quals eren hereus conscients, passius o disfressats del règim franquista.

A banda ignorar algunes reclamacions cabdals, la traïció elemental d’aquella llei era que establia dues categories de víctimes: les d’abans del 1968 i les de després. Una distinció aleatòria, capriciosa, inacceptable en l’argumentació jurídica i política d’un país que diu ser una democràcia i que vol honorar les víctimes de la dictadura. L’altra qüestió candent era l’anul·lació dels judicis, dels consells de guerra, el Tribunal d’Ordre Públic o el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Si bé la llei Zapatero reconeixia la il·legitimitat dels tribunals, no actuava, en conseqüència, anul·lant-ne les sentències i comprometent l’estat espanyol en la reparació de les víctimes o dels seus descendents.

Traspassaven així a les víctimes la tasca de reclamar les anul·lacions als tribunals actuals, una trampa que aviat va ser descoberta, car els tribunals d’avui s’hi van negar, al·legant que ells no podien anul·lar les decisions de tribunals que eren la legalitat en el passat. Una vegada més, els jocs de paraules, els malabarismes de diccionari, el ‘trilerisme’ conceptual, una estratègia habitual, abans i avui. ‘Il·legítim’ no és ‘il·legal’. De la mateixa manera que ‘nacionalitat’ no és ‘nació’.

Però l’any 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar una llei per a anul·lar els judicis franquistes de Catalunya. Era una resolució més simbòlica que no pas pràctica, sense poder de reparació ni reclamació davant l’estat espanyol.

De fer justícia, d’actuar legalment avui contra els franquistes responsables de crims i tortures, ni parlar-ne. Els més persistents i combatius han hagut de recórrer a l’Argentina per demanar-hi la justícia que el seu país els nega. I resten pendents molts més detalls que afecten l’espoliació econòmica i patrimonial, requisició de béns i propietats, l’estafa franquista de la confiscació de diner republicà, el treball esclau dels presos roigs, la dignitat dels maquis, dels internats als camps nazis, les víctimes de la transició, o la resignificació del Valle de los Caídos, que sembla tot just haver començat el 2019, dotze anys després de l’aprovació de la llei Zapatero.

Cal recordar que la Llei Zapatero, amb tots aquests paranys i forats negres, va ser aprovada i acordada pel PSOE, IU-ICV, CiU i PNB. No era, per tant, responsabilitat única d’ell. Hi van votar en contra, per motius oposats, el PP i ERC, que, juntament amb IU, n’havia estat motor. ERC no va acceptar de tornar a sotmetre’s als pactes dels quatre artífexs de la transició, al maquillatge que proposava la llei, sense resoldre els punts clau, perquè no ‘liquidava el sistema espanyol d’impunitat’.

Fins on arribarà el nou impuls a la llei que promet el govern espanyol

Després de set anys i mig d’inacció absoluta del PP sota la presidència de Mariano Rajoy, el 24 de gener passat el PSOE va registrar al congrés una proposta de llei per a ‘donar un mou impuls’ a la Llei Zapatero del 2007 i establir ‘mesures en favor dels qui van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura’. El debat està servit. Ja s’han alçat veus de moltes associacions memorialistes contra la vaguetat i la indefinició de la nova proposta, reclamant la reparació de les llacunes i errors de la llei del 2007.

Especialment clares i directes són les demandes dels sectors més actius i combatius, com ara el sindicat CGT i l’anarquista i activista per la memòria històrica Octavio Alberola, que podeu llegir aquí i aquí.

La CGT ha dirigit una carta als parlamentaris reclamant que aquesta vegada es tractin les víctimes del franquisme sense distingir-les en funció de les dates en què van ser reprimides. I que s’ajusti la llei a les recomanacions fetes a l’estat espanyol pels diversos relators de l’ONU que ho han investigat i estudiat  aquí, sobre el terreny. La llei actual estableix el dret d’una indemnització de 135.000 euros pels executats entre el primer de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977. Els d’abans del 1968 tenen dret d’una indemnització de 9.615 euros. La nova proposta de llei presentada pel PSOE no preveu de suspendre l’article de la llei anterior que establia aquesta discriminació i tractar, doncs, totes les víctimes de la mateixa manera.

Octavio Alberola, en la seva carta pública del 12 de febrer, s’adreça a la vice-presidenta primera del govern espanyol, Carmen Calvo, denunciant, d’entrada: «Sí, senyora vice-presidenta primera, és una infàmia de mantenir aquest article que discrimina les víctimes de la repressió franquista d’abans del 1968. Una discriminació que el redactor de l’article 10 ha pretès de justificar ‘per les circumstàncies excepcionals que van concórrer en la seva mort’. Com si la mort de Lluís Companys, Joan Peiró, Julián Zugazagoitia, Francisco Cruz Salido, els germans Sabater i els guerrillers dels anys quaranta i cinquanta, Julián Grimau, Joaquín Delgado, Francisco Granado i tants més, abatuts o executats pel règim franquista abans del 1968, no s’hagués produït en les mateixes ‘circumstàncies excepcionals de la repressió franquista’!» I més endavant afegeix que, si els qui van ser empresonats no són dividits en dues classes, per què sí els que van perdre la vida?

Tant la CGT com Alberola constaten que Unides Podem ho ha entès i en aquesta línia ja van presentar el 2018 una proposició de reforma de la llei que fixaria una reparació única ‘per una quantia de 80.000 euros a les persones beneficiàries dels qui van morir o patir lesions incapacitadores per la repressió franquista en la seva lluita contra la dictadura fins al 15 d’octubre de 1977’.

L’anul·lació definitiva dels judicis i altres assignatures pendents

La nova proposta de llei fa referència a unes altres assignatures pendents àmpliament demanades durant anys, però n’ignora unes altres que podrien afectar milers de persones a tot l’estat espanyol.

D’una banda, segons que ha declarat Carmen Calvo, és important de subratllar que finalment s’anul·laran les condemnes del franquisme, entre les quals la del president Lluís Companys, i que preveuen d’obrir els arxius de la guerra del 36-39 i de la transició que, fins avui –gairebé mig segle després de la mort de Franco!– han estat vetats als historiadors i al públic en general. Es tracta de documents datats entre el 14 d’abril de 1931 –proclamació de la República– i el 31 de desembre de 1982, just abans no comencés el primer mandat de Felipe González. És un pas, però caldrà veure què passa amb molts dossiers classificats com a ‘matèria reservada’ que dormen tancats amb clau en arxius oficials, civils i militars.

També es comprometen, entre més, a obrir una línia d’ajudes perquè els ajuntaments puguin obrir les fosses comunes, a crear un banc d’ADN per a poder identificar les restes exhumades o la ‘resignificació’ del Valle de los Caídos, una operació que, d’entrada hauria de preveure el trasllat de la comunitat de monjos benedictins, com els de Montserrat, que hi viuen d’ençà del 1957, quan el dictador va decidir que visquessin damunt la més gran fossa comuna de l’estat espanyol. La benedictina és una comunitat tenaç que es resistirà a ser expulsada del seu paradís particular, qualitat que ja van demostrar, sense èxit, per intentar impedir el trasllat de les restes del dictador, que ells custodiaven.

L’estafa franquista del diner republicà

La proposta és pendent de discussió al congrés i al senat. Hi ha encara moltes incògnites per a resoldre a la pràctica. Per exemple: si s’anul·len sentències que van implicar la requisició de béns o multes en efectiu, l’estat espanyol retornarà a les famílies el valor de què els van prendre?

Malgrat això, respecte de l’economia la qüestió principal que fins ara tothom esquiva és el de la confiscació del ‘diner republicà’ que afecta unes mil famílies.

Durant la guerra, el bàndol sollevat va començar una estafa per esfondrar l’economia republicana. Exigia a la gent de les terres, pobles i ciutats que anava ocupant que lliurés el diner republicà que tingués a les cases de la vila, casernes militars o bancs que ells ja havien ocupat. Sota amenaça: els qui conservessin diner roig posat en circulació després del 18 de juliol de 1936 serien detinguts i processats per contraban.

En canvi, els estenien un rebut consignant la quantitat lliurada, en previsió de reintegrar-los-la en moneda del nou règim. La por de la repressió era tal que va haver-hi qui optà a la llarga per destruir aquells rebuts. Avui, moltes famílies, unes mil, segons que diuen les associacions d’afectats, conserven aquests pagarés que mai ningú no ha volgut reconèixer.

Aquell diner republicà requisat durant la guerra era vigent encara a part de l’estat espanyol i perfectament legal a Europa, per la qual cosa se sospita que els franquistes podien haver fet inversions, transaccions i suculents negocis amb el botí robat als perdedors. A més de bitllets, hi havia moltes sumes lliurades en monedes de plata.

Si Alemanya, per exemple, que va perdre la guerra, va retornar bona part dels béns confiscats als jueus o, sense anar més lluny, l’estat espanyol, en acabar la dictadura, va retornar a partits i sindicats el patrimoni requisat per Franco, per què no fa igual amb el diner republicà espoliat als particulars pels franquistes? I, més encara si hi ha la sospita que els va aportar copiosos beneficis.

Hi ha un llibre de registre d’aquestes operacions a l’arxiu del Banc d’Espanya. I moltes famílies han conservat els pagarés tota la vida. Tot és perfectament documentat. Fa molts anys que els estafats van començar un llarg procés per a reclamar allò que els van requisar. Ningú no ha atès les seves reclamacions. Ni el govern, ni el congrés, ni els tribunals. Al·leguen que el termini de reclamació ha caducat, que s’havia d’haver fet entre el desembre del 1978 i el del 79. És a dir, entre que es va aprovar la constitució i durant un any després. Una part dels afectats, mitjançant el despatx d’advocats de Baltasar Garzón, ha interposat demandes al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, encara en tràmit.

La nova Llei de la Memòria avaluarà i solucionarà aquest problema? De moment, en la proposta presentada el 24 de gener passat al congrés pel PSOE no sembla haver-n’hi cap intenció. Ni s’esmenta el tema. Es tracta d’una nova categoria de víctimes roges que no poden reclamar els seus drets a la democràcia espanyola. Els partits i sindicats van recuperar el seu patrimoni confiscat per Franco. Els particulars, no. La modèlica transacció.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.