Passades les eleccions espanyoles i encara a l’espera de les europees i municipals, el judici contra els presos polítics catalans ha tornat a prendre rellevància en una setmana, a més, plena de testimonis clau.

En la mesura que s’acosta el final d’aquesta fase i, per tant, el judici entra en la recta final, tanmateix hi ha un debat que cal posar en relleu: la importància de motivar la intervenció de la justícia europea abans de la sentència per frenar les irregularitats constants del judici de Madrid.

Això es pot aconseguir si les defenses demanen una consulta pre-judicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea a Luxemburg. Aquesta demanda hauria de ser atesa pel Suprem, que no podria dictar sentència en espera de la resposta i que veuria molt limitat el marge de decisió depenent de quina fos la resolució del TJUE.

Per entendre aquesta situació tan complexa cal respondre a algunes preguntes.

1. Què és el Tribunal de Justícia de la Unió Europea?

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és la institució que encarna el poder judicial dins la UE. Té autoritat sobre tots els altres tribunals dels estats integrants i té per missió interpretar a tot arreu el dret de la Unió Europea i aplicar-lo.

El dret de la Unió Europea o dret comunitari és el conjunt de normes i principis jurídics que determinen el funcionament de la UE. Aquest dret és superior als de cada estat i els tribunals dels països membres tenen l’obligació d’aplicar-lo.

Així i tot, no s’ha de confondre amb el Tribunal Europeu de Drets Humans –el Tribunal d’Estrasburg en termes populars–, vinculat al Consell d’Europa i no a la Unió Europea.

2.  Per què cal acudir al Tribunal de Justícia de la Unió Europea?

El judici del Tribunal Suprem d’Espanya és una farsa. De la instrucció a l’elecció del tribunal mateixa s’han violat totes les garanties jurídiques. Decisions com la de no permetre el contrast de les declaracions de testimonis amb els vídeos que demostren que els de l’acusació menteixen l’han convertit en una paròdia de com hauria de ser. Però com s’ha vist, la denúncia davant el mateix tribunal no és efectiva. Per això cal adreçar-se a un de superior a cercar les condicions d’un judici just i respectuós envers les normes.

D’ençà que va començar la persecució jurídica de l’independentisme, hi ha hagut dues vies de resposta que han donat resultats molt diferents. A l’estat espanyol els òrgans judicials s’han comportat sempre de manera arbitrària i han mantingut en presó provisional els dirigents catalans, malgrat que el referèndum no siga penalitzat i malgrat l’absència demostrada de violència en els fets de l’octubre del 2017.

En canvi, a les altres jurisdiccions europees que han tractat el cas, els dirigents catalans han guanyat sempre.

És especialment important la resolució del Tribunal Suprem d’Slevig-Holstein, a conseqüència de la qual el president Puigdemont va eixir en llibertat. Aquesta resolució no es va limitar a estudiar l’euroordre enviada pel jutge Llarena per veure si era procedent de lliurar Puigdemont a Espanya o no. Ni tampoc es va limitar a veure si els delictes de rebel·lió i sedició reclamats per Espanya tenien equivalents a l’ordenament jurídic alemany. El punt més important d’aquesta sentència és que va anar més enllà: Va analitzar els fets concrets de l’octubre de 2017 i va resoldre que no eren constitutius ni de rebel·lió ni de sedició.

Això és clau i determinant perquè els mateixos fets no poden ser jutjats en dos tribunals diferents amb un resultat tan allunyat sense afectar el funcionament sencer del sistema judicial europeu. Tant és així que aquesta és la causa per la qual Espanya ja no pot jutjar el president Puigdemont per rebel·lió o sedició mentre manté contradictòriament aquesta acusació contra els altres dirigents polítics, que haurien d’aprofitar la sentència alemanya per impedir la sentència previsible contra ells.

En resum: a l’espai lliure europeu l’independentisme ha guanyat sempre, mentre que a l’espai jurídic espanyol s’ha vist permanentment indefens i sotmès a paranys demostrables. I és d’acord amb això que, havent-hi l’opció d’acudir de manera definitiva a la justícia europea, de manera legal i sense violentar res, no es podria entendre que no s’hi acudís. Si quatre justícies europees no aprecien cap delicte i una de sola sí, quin sentit té de jugar-s’ho tot a una sola carta en la qual sí que aprecia delicte, quan, a més és la que ha resultat desacreditada?

3. Què es pretén acudint al Tribunal de Luxemburg?

Si abans no s’acabe el judici, de la manera adequada i en el moment precís, els advocats presenten una demanda perquè el Tribunal Suprem propose al de Luxemburg una Qüestió Pre-judicial Europea i el Tribunal –que hi està obligat– hi accedeix, el Suprem no podrà dictar sentència fins que no l’altre no responga.

Si respon en la línia positiva de sempre dels àmbits judicials europeus, una vegada rebuda, no podrà condemnar els presos o bé ho podrà fer només per malversació. En tot cas, a partir del moment en què cada pres complesca dos anys de presó –i als Jordis ja els faltaria menys de mig any–, estarà obligat a amollar-los mentre espera la resolució europea.

Cal tenir present que la resposta del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, segons l’abast que tinga –i per això la pregunta ha de ser l’encertada– fins i tot podria entrar a fons en la qüestió.

Però allò que sembla més encertat i prudent és de presentar la qüestió pre-judicial emparant-se en la defensa de drets bàsics de la Unió, car la jurisprudència del Tribunal en algunes d’aquestes qüestions és enorme i, per tant, les garanties de guanyar són molt altes.

Per exemple, es podria preguntar com és de greu que un mateix fet (el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la independència) siga qualificat de rebel·lió i sedició pel tribunal espanyol i l’alemany negue que això siga així.

Cal recordar que el propòsit del TJUE és d’aconseguir una aplicació uniforme del dret en tots els estats de la UE. I específicament el fet que, tal com va remarcar Robert Lecourt, quart president del Tribunal entre el 1967 i el 1976, ‘la pedra angular de la Comunitat [Econòmica Europea] no és, sense més, una mateixa norma en comú, sinó una norma interpretada i aplicada de la mateixa manera en tota l’extensió d’un mateix territori pels tribunals de tots els estats membres’.

També es podria demanar a Luxemburg si una de les llibertats més bàsiques i fonamentals de la Unió Europea, la llibertat de circulació i establiment de les persones, no resta amenaçada per l’actuació de la justícia espanyola si hi ha una condemna contra els presos polítics a Espanya.

En tot cas és completament necessari que la pregunta formulada siga d’interès per al Tribunal de Luxemburg i, sobretot, que siga evidentment procedent. Per això, i per assegurar-ne el valor, cal assegurar-se bé sobre què és. Perquè no es pretén de formular la pregunta, sinó que la resposta condicione obligatòriament la decisió del tribunal.

4. Quina relació tenen el Tribunal Suprem espanyol i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea?

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és un òrgan superior al Tribunal Suprem espanyol. I entre les seues responsabilitats hi ha controlar la compatibilitat dels drets nacionals amb els de la Unió Europea.

D’ençà del 1963 arran del cas Van Gend & Loss, el Tribunal de Luxemburg ha deixat clar que aquesta funció implica qüestionar decisions judicials estatals, perquè ‘la vigilància dels individus afectats, per tal de protegir els seus drets, equival a una supervisió efectiva que s’afegeix a la confiada en els articles 169 i 170 a la diligència de la comissió i dels estats membres’. Els articles a què fa referència la cita són els actuals 258 i 259 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

La importància d’aquesta resolució històrica és que va fixar un dels principis fonamentals del dret de la Unió, el principi d’efecte directe. És a dir, que les disposicions de la UE generen per elles mateixes drets i obligacions per a qualsevol ciutadà dels estats membres, que pot invocar-les directament davant un jutge nacional sense necessitat que existesca una norma nacional que integre l’europea. Per tant, les normes i decisions europees tenen un efecte directe en el dret intern, que limita les capacitats i els drets sobirans dels estats membres.

Al llarg dels anys, el Tribunal de Luxemburg ha fet tot de pronunciaments, els anomenats ‘judicis de conformitat’, precisament sobre la conformitat del dret nacional dels estats amb l’europeu. Quant a l’estat espanyol el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha analitzat situacions en les quals les resolucions dels tribunals no eren conformes amb el dret europeu i ha obligat a canviar-les.

5. El Tribunal Suprem podria negar-se a enviar la qüestió pre-judicial al Tribunal de Luxemburg?

El Tribunal Suprem hauria d’apreciar si la pregunta és pertinent per a la decisió del litigi o no. Si ho considera està obligat a plantejar-la però pot no fer-ho en el cas invers.

Ara, el mateix tribunal especifica, en l’anomenada ‘doctrina de l’acte clar’, que no pot ser una decisió subjectiva. Si la qüestió fa referència, per exemple, a un afer materialment idèntic ja resolt o en la jurisprudència del TJUE, el jutge local no pot interpretar el dret comunitari però resta descarregat de l’obligació de fer la pregunta. Això implica que la possibilitat de no demanar la qüestió pre-judicial es limita a les normes que no requereixen cap tasca interpretativa.

I precisament ací hi ha la clau de tot plegat. Perquè és evident, i és fora de tota discussió després dels pronunciaments dels tribunals belga, alemany i escocès, que hi ha una manca absoluta de correspondència entre la interpretació dels fets dels tribunals espanyols i la de qualsevol altre tribunal europeu. I això justifica completament la intervenció del Tribunal de Luxemburg.

Però què passaria si, encara així, el Suprem es negués a enviar la qüestió pre-judicial?

Doncs que la mateixa doctrina del Tribunal Constitucional espanyol permetria d’afirmar que s’ha vulnerat el dret d’obtenir una tutela judicial efectiva i potser hi hauria també una vulneració del dret de procés degut. Fins i tot es podria discutir si es vulnerava el dret de jutge ordinari predeterminat per la llei, perquè, tal com estableix l’anomenada ‘doctrina Foto Frost’, ningú que no siga el Tribunal de Justícia de la UE pot interpretar el dret de la Unió Europea.

Tot això seria una vulneració evident de drets fonamentals reclamable per tant com a recurs d’empara però també per la via de demanda al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg.

Això darrer seria molt important, perquè, contra l’opinió generalitzada, el Tribunal d’Estrasburg no accepta fàcilment els casos que toca i reclama demandes molt estructurades i amb trencaments molt visibles de la norma legal. La vulneració de l’obligació de presentar la Qüestió Pre-judicial seria un cas indiscutible per al Tribunal d’Estrasburg, que no el podria defugir.

6. I per als presos seria possible d’acudir directament al Tribunal de Luxemburg?

Aquesta possibilitat és prevista en l’article 263 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, que afirma que les persones físiques o jurídiques podran interposar recurs contra els actes de què siguen destinatàries o que els afecten directament i individualment. Per tant, la negativa d’acudir a Luxemburg obriria la via als presos per a acudir-hi directament, de manera individual, un a un, però no col·lectiva.

7. Quan s’hauria de presentar aquesta qüestió pre-judicial?

Abans no començàs el judici la defensa de Jordi Cuixart va assenyalar la necessitat que el Tribunal Suprem elevàs una qüestió pre-judicial, però el Tribunal se’n va desentendre al·legant que no era el moment adequat.

Tenint present la regulació del judici, el moment més adequat per a presentar-la seria en un escrit de modificació de conclusions que es podria presentar una volta practicada la prova en el judici oral i perquè siga resolta abans de dictar sentència.

La raó de triar aquest moment seria el fet que l’article del tractat europeu que defineix la qüestió pre-judicial afirma que s’ha de reclamar si el tribunal local ‘troba necessària una decisió al respecte per a poder emetre veredicte’. I això passa, i passarà sempre, quan s’hauran practicat les proves i el plet serà ‘vist per a sentència’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb