Suprem

Ja fa un paquet de mesos (o anys) que gairebé cada dia esmorzem amb sentències, resolucions o interlocutòries d’aquest tribunal, d’aquell altre jutjat o de no-se-sap-ben-bé quina audiència. El màster accelerat en dret i jurisprudència que hem hagut de fer tots plegats per mirar d’entendre tan sols un bri d’allò que ens passa és de medalla. De fet, segur que ja hi ha uns quants ciutadans, i qui sap si per prescripció mèdica i amb bon criteri, que han optat per renunciar a la comprensió plena; i d’una manera o altra han decidit d’abandonar la carrera i tornar a esports menys exigents i a literatures més lleugeres o edulcorades.

Els qui encara malden per capir a fons cada episodi, aquesta setmana tenen, pel cap baix, un envit important; i els qui ja hi han desistit, una raó més, tristament, per a defensar la seva opció. Resulta que el Tribunal Constitucional ha anul·lat la sentència contra els ultres que van assaltar el Centre Cultural Blanquerna de Madrid l’any 2013 i ha ordenat al Tribunal Suprem que es faci enrere, argüint que es van vulnerar els drets dels acusats (i condemnats). Anem a pams: els assaltants havien estat inicialment condemnats per l’Audiència de Madrid, però el Suprem, el 2017, va augmentar la sentència introduint-hi l’agreujant de discriminació ideològica, que sorprenentment s’havia desestimat en la primera condemna. El cas és que el Suprem no els va citar a declarar a l’hora de modificar la sentència i per tant va cometre un error de procediment que ara el Constitucional ha esmenat.

Tot això obre, d’entrada, dues hipòtesis: o bé el Tribunal Suprem és ximple i una vegada més demostra que el dia que a classe es parlava de garantir els drets dels acusats els jutges que el formen van preferir anar al bar; o bé, qui sap, potser ja ho sabien i tot plegat no deixa de ser un teiatru, de qui dia passa sentència empeny, per allargar la qüestió, com sempre es fa quan convé.

Però és que aquesta setmana també s’ha sabut que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez han obtingut, com dicta el protocol, el primer permís per a sortir quaranta-vuit hores de la presó i poder abraçar les famílies respectives, inclòs el fill de Cuixart, nascut mentre el pare era en captivitat. Cuixart i Sánchez han passat dos anys en presó preventiva i han estat condemnats a nou anys cadascun per haver-se enfilat a un cotxe de la Guàrdia Civil amb el propòsit de desconvocar una concentració de milers de persones i de fer una crida a la calma i al pacifisme. Els assaltants de la Blanquerna, que no han trepitjat la presó (almenys no per aquests fets), van rebentar un acte cultural amb violència, van agredir-ne assistents, van malmetre el mobiliari i van llançar gasos lacrimògens, tot amb crits i banderes feixistes.

Recordem tots dos episodis. Primer, Blanquerna, 11 de setembre de 2013. Tapeu-vos el nas:

I ara, Sánchez i Cuixat, 20 de setembre de 2017:

Si ara el Tribunal Constitucional s’empara en principis universals i humans per a argüir que s’han vulnerat els drets dels energúmens, la pregunta és: serà tan diligent quan analitzi el judici del procés? Perquè mentre els feixistes de Blanquerna són al carrer, Cuixart i Sánchez (i la resta de presos polítics) continuen tancats a la presó havent viscut, entremig, un suposat judici on tots aquests drets van ser trepitjats i retransmesos en alta definició. I hi podríem afegir la vulneració de la immunitat de Junqueras –encara empresonat–, ratificada per una instància europea superior, o la més que probable detenció de Puigdemont si entra en territori de l’estat espanyol, malgrat la immunitat parlamentària europea de què gaudeix per llei.

Com dèiem, és possible que el Constitucional, procedimentalment, tingui raó (per ineptitud del Suprem o per l’estratègia perversa que hi pugui haver darrere, no ho sabem), en el cas dels brètols, però això, en el fons, és insignificant. Perquè el contrast és tan sagnant que la mica de confiança que alguns poguessin tenir (encara!) en el tan invocat estat de dret s’esfuma. I el sentit comú esclata.

Però compte, per aquells que realment encara tinguin l’esperança d’entendre el perquè de tot plegat, heus ací una ajuda modesta. Resulta que la dotzena de condemnats per haver assaltat la Blanquerna no són un grupet de skin-heads qualssevol. Per començar, agafeu aire, un (Íñigo Pérez de Herrasti Urquijo) és cosí de l’ex-ministre espanyol de Defensa Pedro Morenés i, alhora, cunyat (va ser testimoni a l’enllaç matrimonial) d’Íñigo Méndez de Vigo, ex-ministre espanyol de Cultura i ex-secretari d’estat per a la Unió Europa, la germana del qual, Beatriz Méndez de Vigo, era secretària general del CNI al moment dels fets (i fins el 2017; ara és delegada del CNI a l’ambaixada espanyola a Pequín) i que, curiosament, acaba de ser condecorada amb la Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc per govern de Pedro Sánchez, condecoració de gran prestigi, pels mèrits militars i de defensa a favor de l’estat espanyol. Però encara n’hi ha més: deixant la família de banda i tornant a l’assaltant, Íñigo Pérez de Herrastu Urquijo, cal recordar que també havia estat condemnat a catorze anys de presó l’any 2000 per tinença d’armes i explosius (amb el propòsit de fer esclatar un autobús amb familiars d’ETA). I encara més: la seva mare era la tresorera d’Aliança Popular durant la presidència del reconegut demòcrata Manuel Fraga…

Tot això no surt a les sentències en pdf, però si llegiu entre línies o amb el paper imprès a contrallum, ves que no hi descobriu això i alguna cosa més… Ara, tots tranquils, que hi ha separació de poders i segur que tot això no ha influït en res… En qualsevol cas el fet cert és que aquestes són, tan sols, les connexions (incompletes i resumides) d’un d’ells, no queda clar si amb els estaments més elevats de l’estat o amb les clavegueres més brutes (o amb tot alhora, que per alguna cosa se’n diu estat). Els seus companys d’assalt també en tenen, de connexions semblants, però ja no cal ni enllistar-les, per motius de salut i perquè ja ens n’hem fet prou, de mal. Això sí, tant si sou dels qui encara ho voleu entendre tot, o fins i tot justificar-ho costi què costi, com si sou dels qui per evitar d’abusar dels tranquil·litzants heu renunciat a entendre la justícia espanyola, penseu que, malauradament, en aquest món, no hi ha res (o quasi res) que sigui casual, ni tan sols la nova T-10. I que tot, o quasi tot, té una explicació. Una explicació que a voltes apareix serigrafiada amb suc de claveguera cítrica a l’altra cara del paper segellat pel tribunal; o, a voltes, encara que potser no ens n’adonem, projectada sobre la lluna plena i a ulls de tothom.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb