Judith Butler

L’Institut Català Internacional per la Pau i Angle Editorial publiquen Marcs de guerra. Quines vides plorem?, de Judith Butler, traduït per Marina Espasa, amb pròleg d’À. Lorena Fuster.

Judith Butler (Cleveland, 1956) actualment és professora a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. És doctora honoris causa en universitats dels EUA, la resta d’Amèrica i Europa. Referent imprescindible pels seus estudis de gènere i la teoria queer, els seus treballs, a més, són molt influents en diversos camps dels estudis culturals, tant en el feminisme com en l’anàlisi crítica del funcionament del poder hegemònic, imperialista, i el seu control ferri i efectiu del consens social i cultural sobre qüestions com ara la precarietat de les vides humanes, el dol públic, la violència de l’estat i la del terrorisme, la persecució dels immigrants, la demonització de l’islam, la tortura i la repressió.

Marcs de guerra és un recull de cinc assaigs escrits entre el 2004 i el 2008 en el context de violència estatal, censura, control informatiu i de la imatge i menyspreu envers les vides de les víctimes de les guerres de l’Irac i l’Afganistan. Inclòs l’escàndol mundial i el xoc que va significar descobrir les brutals tortures i els inhumans abusos sobre la vida humana practicats de manera ‘normal’ pels exèrcits nord-americà i britànic a les presons d’Abu Ghraib i Guantánamo. En aquests escrits Butler sovint adopta l’estratègia interessant d’establir –sempre anant més enllà en la reflexió– un diàleg crític amb intel·lectuals com ara Susan Sontag, Joanna Bourke, Melanie Klein o Talal Asad.

Això a banda analitzar el funcionament i la creació dels mecanismes que configuren el relat oficial, la veritat oficial, construïda a partir de diferents marcs que defineixen i limiten o manipulen allò que a l’estat no convé que ningú no vegi o comprengui, dins un context en què es precaritzen encara més les vides humanes. El control dels mitjans, que, amb l’aparició del periodista incrustat (embedded journalist) només expliquen i filmen allò que vol el comandament militar, tant amb relació al front de guerra i el menyspreu al suposat contrari, com, de retruc, per l’assumpció als països occidentals de polítiques d’immigració que vulneren els drets humans. Aquests i més mecanismes d’imposició del relat oficial són la base de certes polítiques socials i d’ideals nacionals o patriòtiques.

A més de constatar els diferents marcs de guerra, com són i com funcionen, de fotografiar-los a decidir de declarar la guerra o voler paral·lelament d’actuar contra la immigració a casa, Butler va més enllà afirmant que ‘la guerra emmarca o manipula diferents maneres de pensar el multiculturalisme i uns quants debats sobre la llibertat sexual, qüestions sovint considerades allunyades dels afers estrangers’.

I no solament dissecciona l’aparell patriòtic político-militar de propaganda i generació de discurs, ans també critica certes polítiques progressistes que, segons ella, caldria repensar per evitar de col·laborar amb el discurs dominant i els objectius del poder que generen xenofòbia, injustícia, explotació, precarietat i homofòbia. Ella sosté, doncs, que, de vegades, des de posicions progressistes d’esquerra, els drets feministes o de les llibertats sexuals han servit per a intentar justificar guerres contra països musulmans i imposar als EUA o Europa normes que limitin la immigració musulmana. Als EUA hi ha hagut fins i tot detencions il·legals a causa d’un aspecte ètnic sospitós.

«Als EUA hem sentit a parlar els darrers anys de la necessitat de ‘portar la democràcia’ a països on aparentment no n’hi havia. En moments com aquest hem de preguntar-nos què vol dir democràcia’ (…) ¿pot la ‘democràcia’ ser el nom d’una forma de poder polític que ja està imposat de manera no democràtica?»

Fotogrames d’un documentari de la BBC sobre les tortures a Abu Ghraib.

Si això és la gran contradicció de fons, quants i quins marcs i mecanismes de control s’han hagut de construir per a mantenir aquesta fal·làcia?

Per quins mecanismes d’imposició ideològica mediàtica i política o funcionament social i cultural arribem a considerar que unes víctimes mereixen el dol i unes altres no? Per què les unes són visibles i les altres invisibles als ulls de la immensa majoria dels ciutadans dels països occidentals? El control del poder sobre les imatges i el relat dels morts, ferits, represaliats i torturats, com es va palesar a les guerres del Golf i en qualsevol conflicte bèl·lic contemporani internacional a gran escala, és una arma que ha esdevingut clau en el relat social i mediàtic del poder.

A l’extrem de les seves reflexions encadenades, sempre interessants i trencadores, Butler arriba a l’essència canviant del concepte de la vida: «Podríem concebre la guerra com allò que divideix les poblacions entre els qui mereixen ser plorats i els qui no. Una vida que no mereix ser objecte de dol és una vida que no pot ser plorada perquè no ha viscut mai, és a dir, perquè no ha comptat mai com a vida.»

Negant l’existència de les seves morts, del seu patiment, invisibilitzant el dolor de l’altre, s’aconsegueix, al capdavall, de menysprear el concepte de la vida dels altres. Al cap i a la fi, matar és el súmmum de la injustícia i desigualtat social. I, alhora, és evident que reaccionem diferentment davant les víctimes mortals d’un grup terrorista o insurgent que davant les víctimes de guerra provocades pels estats.

Hi ha una cita de l’autora que, tot i ser extensa, és magnífica per a entendre el seu punt de partida i els objectius de reflexió que es proposa en aquest conjunt d’assaigs. Com molt bé diu al pròleg la filòsofa À. Lorena Fuster, en aquest paràgraf Butler explicita perfectament quin és el fil vermell que recorre tota la seva obra:

«¿Com és que els governs proven tan sovint de regular i controlar qui podrà ser objecte de dol públic i qui no? En els primers anys de la crisi de la sida als EUA, els tanatoris públics i el Names Project (Projecte dels Noms) es van erigir en contra de la vergonya pública que s’associava amb la mort per sida, una culpa associada a vegades amb l’homosexualitat, i sobretot amb el sexe anal, i a vegades amb les drogues i la promiscuïtat. Van ser molt importants a l’hora de plantar-se i dir els noms, reunir les restes d’una vida, exposar-la públicament i assumir-ne la pèrdua. Què passaria si els qui avui són assassinats en les guerres rebessin una manifestació de dol així de pública? ¿Com és que no se’ns donen els noms de tots els morts en guerra, inclosos els qui mata l’exèrcit dels EUA, dels quals mai no tindrem cap imatge, cap nom, cap història, ni tan sols un mínim testimoni de vida, alguna cosa per veure, per tocar, per saber? Encara que no sigui possible singularitzar cadascuna de les vides destruïdes en una guerra, segur que hi ha maneres de sistematitzar la població ferida i destruïda sense assimilar-les del tot a la funció icònica de la imatge.»

Sobre el dol públic, les vides dignes de dol i les que no en són, l’autora posa també l’exemple de les víctimes de l’11-S. Els mitjans van divulgar fotos dels morts, les seves històries i la reacció de dolor de les famílies. El dol públic va transformar aquelles fotos en imatges icòniques per a la nació, explica ella, de tal manera que ‘va haver-hi moltes menys manifestacions de dol públiques per als qui no eren ciutadans nord-americans, i cap ni una per als treballadors il·legals’.

Fotogrames d’un documentari de la BBC sobre les tortures a Abu Ghraib.

Trencar els marcs: les fotos de tortures a Abu Ghraib

En anglès la paraula marc (frame) té dues accepcions. El marc pròpiament dit, allò que enquadra i delimita una imatge per acotar-la, protegir-la o destacar-la, per exemple. I la idea de framed (falsament inculpat) quan la policia carrega a algú una manipulació dels fets que l’inculpen. Cal tenir presents totes dues accepcions per a entendre el significat de marc, tal com Butler l’aplica.

Un dels punts més interessants de la seva reflexió és la demostració que els marcs no són ni permanents ni tan resistents com podia semblar. I que, quan es trenca el marc, gràcies a un esdeveniment inesperat, la realitat es posa clarament en evidència i ocasiona la crítica i l’oposició en àmplies capes de la societat. Això va passar, de manera espectacular, sobretot amb l’aparició de les fotos de les tortures d’Abu Ghraib i amb la publicació dels poemes dels presos de Guantánamo.

Ensenyar les fotos d’Abu Ghraib, segons els líders d’opinió mediàtics, no era de ‘bon americà’, tesi que també recolzaria el secretari de Defensa Donald Rumsfeld dient que mostrar-les era ‘anti-nord-americà’. En temien l’efecte. I així va ser. A la llarga va acabar generant un canvi substancial en l’opinió pública sobre la guerra d’Irac. Van trencar el marc.

La majoria dels poemes que escrivien d’amagat els presos de Guantánamo van ser requisats, censurats i destruïts pel departament de Defensa dels EUA. Consideraven que la poesia ‘significa un risc especial’ per a la seguretat nacional a causa del seu ‘contingut i format’. Podria ser que la forma i la sintaxi d’un poema es percebin com una amenaça per la seguretat de la nació?, es demana Butler. En realitat, les vides d’aquells presos no comptaven com a ‘vides humanes’ que havien de ser protegides per la Declaració de Drets Humans i per la Convenció de Ginebra. Els poemes, per contra, eren la resposta moral, de vida, d’éssers humans amb capacitat de pensar, patir i expressar-se, amb la necessitat de comunicar-se amb la humanitat.

‘Els poemes de Guantánamo són plens d’enyorança’, escriu Butler. «Són l’eco del cos empresonat que fa la seva crida. La respiració se’ls talla, però continuen respirant. Els poemes transmeten un altre sentit de la solidaritat, de les vides interconnectades que tiren endavant les paraules d’uns d’altres, i formen xarxes que suposen un risc incendiari no només per a la seguretat nacional, sinó per la forma de sobirania global encapçalada pels EUA.»

Fotogrames d’un documentari de la BBC sobre les tortures a Abu Ghraib.

Crear nous marcs alternatius, obrir espais de llibertat

Avui dia la guerra és indestriable de la seva representació mediàtica sobre l’imaginari social. La ruptura del marc o la producció de nous marcs és un espai que, segons ella, obre la possibilitat a la crítica, al relat alternatiu, a la lluita ideològica, a la denúncia. És en aquest espai on es pot lliurar la batalla crítica política i social. Un espai on, evidentment, són cridades a intervenir l’esquerra i les forces progressistes, que haurien de repensar el seu ideari i analitzar el seu suport indirecte, sovint poc perceptible, a la política del poder i el discurs imperial neoliberal.

Hi ha dues idees clau en aquests escrits: actualitzar el concepte d’ésser humà, de la vida i de la mort, de manera transversal, mundial, sense fronteres entre primer i tercer món, ni barreres ideològiques, sexuals i religioses. Perquè la vulnerabilitat i la precarietat vitals afecten tothom. La vida i la mort no són conceptes inamovibles, com ella demostra fixant-se en els debats al voltant de qüestions com ara l’avortament o l’eutanàsia. Quan es parla del ‘dret de vida’ o de ‘una vida digna de ser viscuda’ es podria pensar, també, que hi ha vides mereixedores de viure’s i unes altres mereixedores de ser destruïdes. La qual cosa, segons ella, és ‘el mateix raonament que dóna suport a un cert tipus d’esforç bèl·lic per a distingir entre vides valuoses i mereixedores de dol, d’una banda, i vides devaluades i no mereixedores de dol, de l’altra’.

La segona idea és la necessitat de trencar els murs de contenció de la realitat, els marcs existents, o reformular-los de nou, per crear espais de llibertat on es pugui criticar de manera autònoma i independent. Perquè ‘quan un marc trenca amb si mateix una realitat donada per feta, és qüestionada i posa sobre la taula els plans d’instrumentalització de l’autoritat que controlava aquest marc’.

Per denunciar l’ús impune de la violència estatal en la guerra i en la repressió interna contra les minories, per intentar frenar els crims polítics generalitzats, cal tornar a reflexionar sobre els conceptes de vida i mort, ajustar-los a la realitat actual i trencar els marcs que empresonen la realitat i fan invisibles els aspectes que el poder vol mantenir en l’opacitat. Per això és important de crear nous marcs en els mitjans de comunicació alternatius i redefinir de manera autocrítica les polítiques d’esquerra.

Tot i que Judith Butler expressa els seus dubtes sobre si les lluites actuals per la llibertat sexual, contra el racisme i la violència haurien de ser definides en un marc unificat perquè podria excloure d’entrada qualsevol marc de protesta pública, ella suggereix una idea interessant per a vèncer els marcs i els tòpics de manipulació i control de la realitat per part del poder:

«La possibilitat d’un marc polític que obri les nostres idees sobre les normes culturals cap a la protesta i el dinamisme dins d’un marc global, seria, sense cap dubte, una manera de pensar una política que recondueixi la llibertat sexual cap al context d’unes lluites aliades en contra del racisme, el nacionalisme i la persecució de les minories religioses.»

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.