Juan Carlos Siurana (València, 1969) és filòsof i professor de la Universitat de València. En el seu darrer llibre, Felicidad a golpe de autoayuda: tu vida en manos de un best seller, analitza el fenomen social dels llibres d’autoajuda. Hi fa una repassada exhaustiva, tant dels best-sellers del gènere com d’obres que també considera que ajuden al creixement personal. I en ressalta els avantatges i els inconvenients amb l’objectiu que cada lector n’extregui les seves conclusions. Realment serveixen de res tots aquells títols que prometen descobrir els secrets d’una vida millor? Quins perills poden implicar? Fomenten un model de vida perillosament basat en l’individualisme? Siurana ens en dóna el seu punt de vista.

Després d’analitzar tants llibres d’autoajuda, quines conclusions n’heu tret?
—Dues. La principal és que no és bo que la gent deixi la seva vida en mans d’un tercer. Aquests llibres s’acostumen a recomanar com una cosa que pot canviar la vida, d’una manera molt mística i idealitzada. En canvi, la gent s’hi hauria d’acostar tenint en compte les seves coses bones i dolentes i ser més reflexiva. Per exemple, pot haver-hi un llibre que et recomani una dieta miraculosa, però certs aspectes d’aquesta dieta poden ser nocius si no se segueix el tractament d’un nutricionista. Això també pot passar amb els llibres que donen consells per a gestionar una empresa.

Voleu dir que aquests llibres podrien conduir la persona a actuar de manera errònia?
—Exacte, s’ha d’anar molt amb compte. Molta gent es troba finalment una decepció perquè els llibres responsabilitzen la persona que els llegeix de com li va la vida. Parlem de llibres que acostumen a explicar als seus lectors que, si els van malament els negocis és culpa seva; si els va malament la salut és culpa seva; si els van malament les relacions personals és culpa seva. I així amb tot. Diuen que no hi posen prou interès ni motivació o no són prou positius. Quan la gent segueix aquests consells i els continua sortint tot malament, es troben molt pitjor perquè el llibre els ha dit que tot allò que els passa és responsabilitat seva. Hauríem d’evitar que aquesta hipòtesi arribés a la gent…

I la segona conclusió?
—La segona conclusió és que són llibres que fomenten l’individualisme a la societat i que mantenen l’status quo del mercat i el neoliberalisme. Aquests llibres no donen recursos per a ser crítics amb la societat, no posen l’èmfasi en la manera com ens organitzem, ni en les lleis ni en els valors establerts. Tot l’èmfasi el posen en l’individu i no donen recursos per a transformar la societat. Així doncs, legitimen l’ordre, les lleis i la situació actual del mercat.

És ideologia disfressada de ciència?
—És cert que la gent ha de contribuir-hi, però molts problemes són causats pel sistema i l’accés d’alguns a la formació o als recursos. Tenim un sistema que no es preocupa que els pobres hi surtin perdent en la competitivitat. Al llibre explico que un dels autors d’autoajuda amb més èxit és Donald Trump. Ho dic en un dels capítols en què parlo d’autors que defensen aquesta ideologia de ‘pensa coses grans i aconseguiràs tot allò que vulguis’. És una ideologia que ha fet forat als Estats Units, el país on es venen més llibres d’autoajuda. Amb aquesta ideologia de ‘pensar coses grans’, que no va acompanyada d’una visió social, de justícia i d’un món millor per a tothom, s’entén que els nord-americans hagin escollit un president com Trump.

Dieu que l’autoajuda parla de felicitat però sense justícia. Tots els llibres d’aquesta mena són així o només és una visió general?
—Hi ha llibres que també parlen de com, tractant bé els altres, els altres et tractaran bé a tu. Per exemple, Como un hombre piensa, así es su vida. Però continuem parlant d’una visió individualista. S’ha de tenir en compte que és un fenomen sustentat per la psicologia. Entre les teories psicològiques més importants actualment hi ha la psicoanàlisi i la teràpia cognitiva conductual. Parlem d’una teràpia que diu que, tal com penses, gestiones les emocions. Aquestes, finalment, desemboquen en actes i en el teu comportament a la vida. És a dir, si penses diferent, tindràs emocions diferents i també actuacions diferents. Així doncs, per canviar allò que et passa, has de canviar la manera de pensar. La psicologia va centrada en els pensaments, les emocions, la manera d’actuar de les persones, però no és habitual que faci reflexions més socials.

Però tenir un pensament positiu també pot ser útil.
—Sí. De fet, la psicologia és una part del coneixement humà molt important per a la societat i saber dominar psicològicament els nostres conflictes interns és necessari. Però el problema és reduir-ho tot a la psicologia. Crec que necessitaríem complementar-la amb una perspectiva més ètica. La psicologia ha d’aportar coses, com totes les ciències, però hauríem de treballar tots junts per a escriure llibres que ajuden a entendre millor la societat i l’ésser humà. Jo he començat integrant l’ètica a aquestes classes d’autoajuda. Una de les meves intencions quan vaig escriure el llibre era que el lector acabés tenint una classe d’ètica sense que se n’adonés. Moltes vegades, un títol amb la paraula ‘ètica’ pot suscitar rebuig entre els lectors.

Al llibre presenteu l’autoajuda com un fenomen ampli, que va més enllà dels llibres que parlen del pensament positiu. Fins i tot esmenteu la Bíblia, Kant i el feminisme. Per què?
—El feminisme ha aconseguit escriure molts llibres de divulgació i em sembla una dada molt valuosa. Hi ha llibres per a nenes que els expliquen la història de dones referents en la història, per exemple. A mi m’agrada l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi, que va fer la conferència TED sobre el feminisme ‘Tots hauríem de ser feministes‘. El feminisme també es pot considerar autoajuda perquè cerca la igualtat entre homes i dones i, en general, la igualtat entre tots els membres de la societat.

El feminisme seria un cas d’autoajuda no individualista?
—Exacte. Seria el cas d’una autoajuda que, de rerefons, transmet la idea d’un món millor per a tots. Penso que aquesta és la classe d’autoajuda que hem de fomentar. Crec que podem pensar que una de les causes d’una societat tan individualista és aquesta mena de llibres. Els Estats Units són el país on més llibres d’autoajuda es venen al món i, alhora, s’hi consumeixen una tercera part dels antidepressius del planeta. Les persones han de ser tan extraordinàries, belles, saludables i tenir tant d’èxit, que quan no s’aconsegueix es cau en la depressió i es recorre a aquestes drogues. Hem de fomentar llibres que parlin de la importància d’una vida igualitària, ecològica, de respecte al medi, a la gent gran i als qui tenen capacitats d’una altra mena, i no llibres que fomentin el pensament màgic, que diu que, si et fan falta tres mil euros i penses que apareixeran a la teva bústia, d’alguna manera t’arribaran…

Us referiu a El secreto i la llei de l’atracció?
—Exacte. Autors com Barbara Ehrenreich han assenyalat les relacions entre aquest llibre i el pensament positiu en general amb la crisi econòmica. És difícil de demostrar-ho com ho demostren les ciències naturals amb la relació causa-efecte, però expliquen que hi havia empresaris que feien fora tots aquells que pensaven en la possibilitat que les coses poguessin anar malament. Solament els interessaven assessors i motivadors que els diguessin que, si pensaven positivament, tot podria anar a millor. Moltes empreses van caure… Són exemples que criden l’atenció i fan pensar que el pensament positiu, si no va acompanyat d’una visió més amplia, és molt perillós per a la societat.

Hi ha molts llibres d’autoajuda que relacionen el pensament positiu amb un bon estat de salut. Creieu que aquesta teoria és perillosa?
—En part, sí. Quan algú està malalt, hi ha gent que lleva importància a allò que li passa i li regala llibres d’autoajuda que fomenten el pensament positiu. La conseqüència d’aquesta positivitat, però, acaba essent que no es dialoga sincerament amb el malalt. A vegades, el malalt no pot expressar què sent realment. Pot tenir preocupacions molt sensates que s’han de posar sobre la taula… Això no vol dir que l’hàgim de deprimir i dir-li que morirà, però cal una positivitat sana en la qual es tingui en compte la gravetat del problema.

També es parla de dietes substitutòries a la quimioteràpia. Què en penseu, d’aquesta baralla entre la medicina alternativa i el món científic?
—Jo no diré que només val la medicina al·lopàtica, perquè en la indústria farmacèutica moltes vegades pot haver-hi interessos econòmics. S’ha d’anar amb cura i crec que són perillosos els consells que donen alguns llibres d’autoajuda sobre malalties serioses. Un exemple és L’enzim prodigiós, d’Hiromi Shinya, que fa uns anys va ser el llibre de no-ficció més venut a Espanya. Diu que tenim un enzim que s’ha de tractar amb cura per evitar malalties com el càncer o la diabetis tipus 2. El llibre explica que, per aconseguir que l’enzim no es debiliti, s’ha de seguir una dieta eterna. També diu que el cos no s’ha de sotmetre a la quimioteràpia perquè debilita l’enzim. Però és una hipòtesi que ell no aconsegueix demostrar. Una dieta no et guarirà mai un càncer…

Creieu que el ritme de vida que portem fomenta les malalties mentals, tal com apunteu al llibre?
—Crec que sí. Vivim en un món massa competitiu que va molt de pressa. Els llibres d’autoajuda que més agraden són els que parlen de simplificar la vida i fer-la més fàcil. Crec que això és necessari perquè vivim en una societat que va massa de pressa, en què avui s’inventa una cosa i l’any vinent ja és obsoleta. Hem de pensar que potser la gent no vol que inventem tantes coses en tan poc temps, sinó que gaudim més de les que tenim. Hi ha l’obsolescència programada: et compres un mòbil o un ordinador i et dura tres anys o quatre. Per què hem de tenir aquesta tecnologia que ens obliga a reciclar-nos contínuament? Això ens porta a haver de treballar sempre. Amb les tecnologies que tenim avui, si volguéssim viure com als anys setanta, en tindríem prou de treballar dos dies la setmana. Tindríem molt més temps per a descansar i gaudir de la vida. El desenvolupament tecnològic no ha contribuït al descans, ans al contrari: som a casa i no parem de respondre correus i whatsapps i crec que això no és bo. Probablement és el causant de moltes malalties mentals.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb