dialogar

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Josep Rull (Terrassa, 1968) no sap on dormirà aquesta nit. Potser a casa seva, perquè encara està en tercer grau, o potser a la presó, perquè la fiscalia li pot suspendre el nou règim penitenciari en qualsevol moment. Es veu que el fiscal és de vacances i això ha endarrerit el reingrés de Rull als Lledoners, una decisió injusta més del Tribunal Suprem que el govern de Pedro Sánchez ha permès demanant ‘respecte’ pel Ministeri Fiscal. La indignació de Rull és infinita però serena, pròpia d’aquells polítics amb conviccions que no es dobleguen quan vénen mal dades però que, a la vegada, se senten interiorment convençuts d’allò que fan, amb coherència. La presó no ha afeblit les seves conviccions, ni l’ha fet capgirar l’estratègia política que defensa, ni la canviarà quan hi torni a entrar. Malgrat el patiment, explica que ha valgut la pena:

En primer lloc, com us sentiu?
—Em sento molt fort, molt ferm, bàsicament perquè ja m’havia mentalitzat que aquest tercer grau seria efímer. Des de fa una setmana tenia força clar, a més a més, que ens retirarien el 100.2, que el Tribunal Suprem i tot el sistema judicial es mouria en termes estrictament de venjança. Em sento fort perquè tinc fortes les conviccions, perquè sabia què ens passaria, però aquesta fermesa no et lleva una sola espurna d’estupefacció, d’indignació, de perplexitat.

La vostra situació ara és que no sabeu si dormireu a la presó, perquè hi ha un fiscal de vacances…
—Exactament. Ens movem en aquest terreny en què que l’atzar i l’arbitrarietat van vinculats al factor que el fiscal és de vacances. Per què hi ha hagut aquest decalatge? Perquè en els sis primers escrits del fiscal, planteja de suspendre el tercer grau, cosa que la llei no preveu, cosa que no havia passat mai, cosa que no era previsible que la jutgessa fes, ni fes amb tanta rapidesa. De fet, el fiscal mateix diu, en la petició de suspensió: no està prevista, no s’ha utilitzat mai, però jo la faig. Crec que han quedat sorpresos de la rapidesa que ha tingut la jutgessa de transformar aquestes peticions en un ingrés immediat a la presó. En una situació normal ens haurien donat audiència, ens haurien donat un termini de cinc dies per a respondre i les dues bateries de fiscalia haurien quedat més o menys confoses. Però la rapidesa de la jutgessa ha estat tan fulminant que han quedat al descobert i ara sabem que nosaltres encara som fora perquè hi ha alguns fiscals que són de vacances. Tot plegat és de pel·lícula. El clàssic de Berlanga La escopeta nacional, és exactament això.

Vist com actuen i què fan, no heu pensat a exiliar-vos?
—No hi he pensat pas. Vaig prendre la decisió amb molta consciència, sabent que la sentència que m’imposarien seria dura, no només en anys teòrics de condemna sinó en anys efectius de presó. Crec que he establert el meu camí vital però també polític. Sempre he defensat que va ser un encert bifurcar entre presó i exili. I malgrat la injustícia a què ens sotmet la pretesa justícia espanyola, jo em mantinc en la meva convicció de donar la cara i fer-ho afrontant presó.

Però és clar que, una vegada s’ha revocat el tercer grau, no hi haurà mai justícia per als presos independentistes.
—Estic convençut que no n’hi haurà. Tampoc n’hi va haver durant el judici. La condemna ja l’havien escrita. Va ser una paròdia de judici, perquè teníem clar en cada moment processal que nosaltres ja ho havíem viscut, allò. Ja sabíem que Carmen Lamela ens portaria a la presó preventiva sense escoltar-nos. Sabíem que Llarena, bàsicament amb l’objectiu d’alterar les majories parlamentàries del Parlament de Catalunya i suspendre’ns com a diputats, ens reingressaria a la presó el 23 de març de 2018. Sabíem que tindríem aquesta condemna duríssima de dos dígits. Ja ens ho havien dit, ho teníem clar diguéssim el que diguéssim. Tant va fer que tinguéssim una actitud més dura o menys cadascú de nosaltres durant el judici, per a tots va ser exactament la mateixa condemna i ara sabem quin és el següent pas. Jo faig una reflexió que em va venir llegint un parell de mitjans de comunicació, molt propers al Tribunal Suprem. L’opinió publicada de Madrid, la caverna, creu que Marchena va fer una sentència tova, quer va ser una persona tèbia i pusil·lànime i ara intenta revertir aquesta posició essent extraordinàriament dur i contundent amb el règim penitenciari. Per tant, no ens donaran marge. Aquesta és la manera que ell i el Tribunal Suprem, la sala segona, tenen de rescabalar-se d’una sentència aparentment tova des de la perspectiva del Madrid polític que demanava una condemna per rebel·lió amb totes les conseqüències.

L’independentisme ha pecat d’ingenuïtat?
—Crec que no. L’independentisme ha explorat un terreny que no estava cartografiat i valia la pena que el cartografiessin, valia la pena treure la bena dels ulls de molta gent que creia que dins l’estat espanyol hi havia recorregut per al reconeixement nacional, per a l’enfortiment de la nostra identitat, per a tenir eines d’estat, i que ho podíem fer en un terreny democràticament homologable. Ara hem vist que l’estat espanyol està disposat a tot per a garantir la seva integritat territorial. Crec que valia la pena anar més enllà del mur per veure-ho i per constatar-ho, perquè abans dels fets de l’any 17 ens movien moltes hipòtesis voluntaristes. Si us referiu a aquesta ingenuïtat, aquest procés ha permès de saber quines són les coordinades exactes per on ens movem. I ara tenim coordenades, un GPS precís, i a partir d’aquí, hem de refer la nostra estratègia en relació amb això que hem vist, que hem comprovat i hem acreditat.

Heu dit que Espanya està disposada a tot, però l’independentisme està disposat a tot?
—Aquesta és una reflexió que hem de fer. Fins on estem disposats a anar? Jo sí que tinc un límit que és claríssim: qualsevol acció que fem s’ha de moure en un terreny pacífic i democràtic. Aquests són els meus límits. A partir d’aquí, hem d’explorar totes les vies, explorar la via de l’acord però de cap de les maneres es pot renunciar a la via unilateral.

En aquest context, cal revifar la reivindicació de l’amnistia?
—En l’àmbit teòric, es pot proposar l’amnistia, tot i que crec que tindrà molt poc recorregut. Des del punt de vista d’allò que seria més clar per a afrontar un nou estadi en termes de diàleg polític madur en el context d’Europa occidental, sí que és una via, i no es pot abandonar, però jo en sóc absolutament escèptic. Si ara la fiscalia general de l’estat accepta que hi hagi fiscals seus que diguin bàsicament que nosaltres hem d’estar sotmesos a un programa de tractament per a modificar el nostre pensament i la nostra ideologia i no passa res… Amb una fiscalia general de l’estat encapçalada per una persona pretesament progressista en el marc d’un govern espanyol pretesament progressista, i no diuen res i no passa res i ningú s’indigna… Home, tinc la sensació que el plantejament de l’amnistia tindria un recorregut limitat.

I la taula de diàleg?
—És molt complicat afrontar una taula de diàleg si a l’altra banda tens algú que, simplement, et vol fer desaparèixer, et vol eliminar en termes polítics. I això passa en aquests moments. No hi ha les condicions per a reprendre aquesta taula de diàleg. És impossible continuar negociant amb algú que nega que hi puguis ser, ni directament ni indirectament.

Parlàveu de canviar d’estratègia i de recuperar la unilateralitat.
—Més que recuperar, és no renunciar a la unilateralitat, és a dir, justament no renunciar-hi és com es pot aconseguir algun element de pacte i d’acord. En termes democràtics i en termes operatius, no s’hi pot renunciar. Perquè el dret d’autodeterminació s’exerceix, i l’exerceix qui és titular d’aquest dret d’autodeterminació. Que no és un dret compartit, és un dret que té la nació catalana.

Aquesta nova estratègia requereix també recuperar la unitat estratègica entre els partits independentistes?
—Amb la unitat estratègica vam fer el Primer d’Octubre, que ha estat una de les victòries més rotundes que ha tingut l’independentisme català, el sobiranisme polític. Amb la unitat ens en podem sortir, sense unitat quedem molt limitats i afeblits. Tot això que ha passat aquests dos últims anys n’és la prova més evident. Cadascú de nosaltres ha de fer una reflexió a fons de què hem fet amb unitat i què ha passat sense unitat. O què no hem estat capaços de fer sense unitat.

L’estratègia que ha seguit l’independentisme aquests darrers dos anys l’ha afeblit?
—És una estratègia que s’allunya força del que vam ser capaços de fer el Primer d’Octubre, que jo veig –perquè hi vaig ser i hi vaig participar activament– com una capacitat extraordinària de treballar plegats, cadascú des del respecte d’allò que és l’altre, però amb convicció que tots plegats i amb una aliança estratègica sobre elements cabdals podem avançar.

Aquest cap de setmana heu estat al congrés fundacional de Junts per Catalunya, en què la direcció del PDECat no ha volgut participar. Creieu que es pot arreglar, aquesta discrepància?
—Jo faré el possible per arreglar-ho. Continuaré remant per veure si és possible que les pròximes setmanes hi hagi un acord que permeti la confluència al voltant de Junts per Catalunya, des del respecte més escrupolós a les persones que integren el PDECat i, sobretot, el capital polític immens que té. No tan sols s’ha de poder respectar, sinó que també s’ha de poder fer valdre. Junts per Catalunya, que és aquest corrent central de l’independentisme, serà més fort si té una aportació potent d’allò que representa, els homes i les dones, les idees i el bagatge, el tarannà, del PDECat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.