La tertúlia proscrita

Josep Palàcios, retrat del gran escriptor ocult de la literatura universal

  • Perfil de l’autor de ‘AlfaBet’, que fa vuitanta-cinc anys

VilaWeb
Josep Palàcios, a la casa Joan Fuster l'any 2008, durant la celebració d'un encontre d'escriptors Galeusca.
Esperança Camps Barber
18.03.2023 - 21:40
Actualització: 19.03.2023 - 08:40

A la novel·la L’home manuscrit, Manuel Baixauli escriu una escena en què el narrador explica, en primera persona, com cerca Escriptor. Ha llegit AlfaBet, ha quedat atrapat per aquells texts, i vol fer-li una entrevista per a un treball de l’institut. Transmet la sensació que a Sueca pràcticament ningú no coneix Escriptor. El seu nom no ix a la guia telefònica ni al padró de l’ajuntament. Al departament de cultura tampoc no li’n saben donar noves. Només el llibreter gosa de dir-li que pensa que sí que sap qui és i on viu, i li descriu: “Un edifici ocre, sòbriament modernista; un edifici de família rica que feia cantó amb un altre carrer més angost encara…” Hi ha una fotografia, a la novel·la de Baixauli, en què es veu la casa, el carrer i els cotxes aparcats damunt la vorera.

La periodista de VilaWeb, com el narrador de Baixauli, es va plantar a “la porta del costat, la que dóna als pisos”, va prémer el botó del timbre i, immediatament, una veu de dona li va demanar qui era, què volia, a qui buscava. A Josep Palàcios, buscava, però ell no l’esperava, la periodista. Amb tot, Àngela Ferrando, la dona, va pitjar el timbre i la porta es va obrir a un vestíbul no gaire gran, decorat amb molt bon gust, com l’escala, clapada de quadres. No sonaven ni Bach ni Biber. O potser sí. La dona de la veu amable va baixar fins al replà. Escriptor, Josep Palàcios, no ens rebria, va dir molt amable.

—Saludeu-lo de part nostra.
—Ho faré, gràcies.

Ho havia d’intentar, la periodista, que ha d’escriure un perfil de Josep Palàcios i Martínez, nascut a Sueca el 20 de març de 1938. Demà fa vuitanta-cinc anys. El confegiran els amics, els estudiosos, els lectors, els deutors… el retrat de Palàcios. Ells l’escriuran, el traduiran, l’afaiçonaran amb adjectius, hipèrboles i signes d’admiració. També amb silencis. “Dir que és un gran escriptor és com no dir res”, confessarà Antoni Furió després d’una pausa telefònica. Són expressius i unànimes, aquests silencis. El de Palàcios, també. “Riu-te de Salinger, el veritable escriptor ocult de la literatura occidental es diu Josep Palàcios i viu a Sueca en un carrer que no diré”, proclama Antoni Martí-Monterde. (Confessa Monterde que un dia va enviar una carta al carrer d’Edgar Allan Poe i va arribar al destinatari, que n’és devot.)

D’aquesta reclusió, d’aquest no voler veure periodistes ni donar entrevistes, ni permetre que el fotografien, Palàcios n’ha fet una manera de viure. Una manera d’escriure’s. Rep les visites justes. Controlades. Persones amb les quals té una relació de confiança que li permet de llevar-se aquesta cotilla, aquesta màscara. “Juga a això, al mite, perquè això de tancar-se, si el coneixes de prop, és tot el contrari. A mi em llegia coses seues, a veure què n’opinava. Però quan hi anava una visita, un desconegut, es transformava com si actuara…”, diu Baixauli, que el va tractar molt. De Sueca, com Palàcios, com Fuster, l’autor de L’home manuscrit explica que el va conèixer quan ell era pintor i que aquell va ser el primer contacte amb un escriptor de veritat. “Ell té alguns quadres meus, vaig il·lustrar alguna cosa per encàrrec seu. El meu model més directe era ell. M’atreia el seu món, que era de molta exigència, de molta estima per l’alta literatura i, sobretot, per la literatura universal i d’uns altres temps.” Diu Baixauli que Palàcios va ser el primer propagandista de la seua novel·la i que deia que era el seu pare literari. “I és veritat, el que passa és que jo he evolucionat en una altra direcció. Vaig començar en eixa línia molt autoexigent, però crec que he anat fent un estil cada volta menys barroc i més llegible”, diu. Després pronuncia les paraules màgiques, les que diuen totes les persones amb qui ens hem posat en contacte per confegir aquesta fotografia de Josep Palàcios sense Josep Palàcios: “És un grandíssim escriptor. No hi ha ningú que escriga com ell. No hi ha ningú que se li assemble. Ningú fa un ús de la llengua com ho fa ell. Té contes molt brillants.”

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Antoni Furió.
Manuel Baixauli.
Salvador Ortells.

Clap-clap

Josep Palàcios i Joan Fuster es duien prop de setze anys. Van ser amics i confidents. Explica el catedràtic Antoni Furió, amic de Palàcios, que allò que els va unir va ser el tecleig d’una màquina d’escriure. Per anar a estudiar al Centre Politècnic, que era a l’altra banda de la carretera, el jove Palàcios havia de passar pel carrer de Sant Josep. A ell i als seus amics els cridava l’atenció el clap-clap de la màquina que se sentia del carrer estant. Van saber que allà hi vivia un escriptor i quan el sentien s’imaginaven què crearia, en aquell moment. L’article del diari de demà? Una novel·la? Un dels amics va pensar que potser aquell home jove, que era advocat, els podria ajudar amb algunes lliçons. Així va començar una relació que tan sols la mort de Fuster trencaria. O no. Perquè Palàcios és l’hereu de Joan Fuster. No solament l’hereu moral o intel·lectual, sinó físic. És l’encarregat que es complesquen les estipulacions que Fuster va deixar escrites al testament. Un d’aquests manaments és el de fer una edició crítica i acurada de l’Obra completa. L’any 2024 es publicaran els volums 6 i 7, els dos darrers. Tancaran un corpus de vora set mil planes amb tota l’obra en català de Fuster. No la correspondència, també de dimensions formidables, que es publica per un altre canal.

I així és com Antoni Furió, també de Sueca, fa anys que cada diumenge de vesprada va a casa de Josep Palàcios per treballar conjuntament en l’Obra completa. Editen, rellegeixen, anoten. Fa vint anys que s’hi dedica. “Compleix l’obligació que Fuster li imposa i s’ho ha pres seriosament. També t’he de dir que a Palàcios li agradaria, sobretot, publicar la seua pròpia obra. M’ho ha dit més d’una vegada, perquè la idea, quan acabem l’Obra completa de Fuster, és fer l’Obra completa de Josep Palàcios”. Però abans la Universitat de València publicarà un volum amb una recopilació de texts. Són materials ja publicats, però inèdits. Reescrits i, per tant, recreats. Texts que escriu a llapis (“que vols que s’esborre un dia?”, diu Isabel Robles que una vegada li va dir mig de broma). “Recull, per exemple, el primer llibre que va publicar quan era un jove de vint-i-pocs anys, que es deia Les quatre estacions, un poemari que ha retocat, que ha reescrit. Encara torna ara, a més de vuitanta anys, a textos que va escriure quan en tenia poc més de vint. També hi haurà una narració que va escriure en la mateixa època, als anys seixanta del segle passat i que era inclòs en La crònica d’una mort, una novel·la inèdita de més de cinc-centes pàgines que mai no va publicar…” La va presentar al premi Sant Jordi i no el va guanyar. No la vol publicar, ara, tampoc. “De moment”, diu Furió.

L’home reescrit

Josep Palàcios no dóna mai per acabat un llibre. Sempre hi torna. Un cas emblemàtic és AlfaBet, que ha tingut moltes versions. La més coneguda és que va publicar a l’editorial Empúries, empès, o estirat, per l’editor Xavier Folch. És pràcticament l’única publicació de Palàcios amb un segell comercial. Va ser molt celebrat pel públic i va rebre el premi de la Crítica. Un altre cas paradigmàtic és Un nu, que va començar essent un poema i ha acabat essent un llibre.

A La imatge ja va recopilar bona cosa de la seua obra, es podria entendre com una mena d’obra completa incompleta. Però ha continuat reescrivint. Continua dedicant moltes hores el dia revisant, perfilant, millorant.

Salvador Ortells, responsable de l’Espai Joan Fuster, també veu amb assiduïtat Josep Palàcios. Confirma que fa molts i molts anys que no dóna cap entrevista a pesar d’estar en forma per l’edat que té, i a pesar de la lucidesa i agilitat mental que manté. La seua amistat, diu, és anterior a assumir la responsabilitat de dirigir l’Espai. Amb ell parla de qüestions relacionades amb el centre. Ara que s’ha celebrat el centenari de Fuster, Ortells diu que a Palàcios li ha agradat com s’han fet les coses i que ha col·laborat o autoritzat diverses activitats o iniciatives per a donar visibilitat a un dels grans intel·lectuals del segle XX. “Diria que és modèlic a l’hora de gestionar els drets d’autor i de mantenir viu el llegat de Joan Fuster.”

Segons que explica Ortells, Palàcios continua rellegint els clàssics. Tolstoi, Dostoievski, Txékhov o Poe, són els amics de sempre, que mai no l’abandonen. Són l’obsessió. També, la pintura de Van der Weiden. “També llegeix autors contemporanis i està al corrent de tot el que publiquen els amics, que li regalen llibres. Ell els comenta i fa observacions. D’aquest punt de vista, no està tancat en absolut”, diu.

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Antoni Martí-Monterde, professor de literatura comparada a la Universitat de Barcelona, explica que va conèixer Josep Palàcios poc després del traspàs de Joan Fuster. Treballava, amb uns altres poetes, en el llibre Fuster entre nosaltres, que va editar la Conselleria de Cultura, i necessitava identificar algunes persones que apareixien en unes fotografies. Va demanar al poeta Jaume Pérez Montaner, gran amic de Fuster i de Palàcios, si el podria acompanyar a la casa d’aquell carrer que diu que no vol citar. “Ens va ajudar moltíssim en allò, i amb el temps vam continuar veient-nos a Sueca. Vam establir una certa confiança amical i literària. Ens regalava els seus llibres, que és un luxe tenir-los”, diu.

Són els llibres de bibliòfil que confegia amb el seu amic, l’artista Manuel Boix. “Són objectes d’art, quin tàndem que fan! No puc concebre un llibre de Josep Palàcios sense una imatge de Manolo Boix i no puc concebre una imatge de Manolo Boix sense un text de Josep Palàcios al costat”, diu.

I no solament amb Boix, feia coses. Era amic d’Armengol, i amb el dissenyador Enric Solbes van crear, l’any 1990, tota una tipografia, anomenada Xúquer, per a un llibre que van fer conjuntament.

Palàcios manufacturava els llibres que regalava als amics i als enemics. Creava objectes que ara són de culte al mateix temps que col·leccionava llibres de bibliòfil. “La biblioteca de Palàcios és molt més destacable que la de Fuster. Hi ha llibres dels segles XVI, XVII i XVIII, importants del punt de vista tipogràfic. Si Fuster tenia algunes joies és perquè les havia adquirides per indicació de Palàcios”, diu Furió, que confirma que encara ara, l’escriptor escriu i reescriu a llapis i que un antic treballador de la impremta Palàcios, del seu cosí, continua component-li els textos a sa casa tot interpretant la seua lletra. I és damunt aquesta composició que corregeix.

Antoni Martí-Monterde parla de la passió per la tipografia que Palàcios li va encomanar quan li va mostrar un llibre fet pel senyor Bodoni i un llibre fet pel senyor Garamond… Diu que quan es posa a escriure, tria la lletra imaginant la tria que faria Palàcios. Però quan entra en matèria, Martí-Monterde esbandeix la fullaraca: “Palàcios és el millor escriptor en llengua catalana viu. I esperem que ho sigui durant molts anys més. Malauradament, la seua invisibilitat l’ha perjudicat molt, però té una colla de lectors fidels que, a més, són escriptors, i que són escriptors radicalment literaris, com els llibres de Palàcios, que són radicalment literaris. No fa concessions. Crec que hi ha molt pocs escriptors tan seriosos com ell”, diu. Per Martí-Monterde aquesta invisibilitat ha privat l’autor d’AlfaBet d’un premi que, a parer seu, li haurien d’haver donat ja fa molts anys: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

“Crec que les edicions que fa, per exemple, del Tirant lo Blanc, ja mereixerien un monument, però el conjunt de la seva obra, l’aportació de fer una literatura absolutament inèdita, que no s’assembla a res, és importantíssim. Ara tothom parla d’autoficció, però ell va molt més enllà d’això, és un autoassaig, una reflexió sobre el sentit de l’escriptura i de la lectura a partir d’unes peces que no són ni ficció ni no-ficció.”

La representació

Laia Badal, una alumna de Monterde, que fa un treball de final de màster sobre la figura de Josep Palàcios, diu que una de les primeres problemàtiques del treball és definir-lo. “Veure fins a quin punt és un assagista, però amb una altra forma. Veure fins a quin punt es pot separar un assaig de la creació. Sembla que a vegades tirem enrere la noció de la relació entre la literatura creativa i la ficcionalitat, i Palàcios juga a barrejar-ho.”

Badal relaciona el capteniment de Palàcios amb la seua obra. “Hi ha un joc amb la construcció autorial, crec que el fet no fotografiar-se, de no mostrar l’autor, juga amb la construcció d’una figura de la qual només tenim el nom. Tota la recopilació de la seua obra a La imatge, sembla un joc, sembla que diu: ‘Us done aquesta imatge de mi mateix.’”

Novembre, 2008. Josep Palàcios, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner.

La poetessa, assagista i professora Isabel Robles és, potser, la persona que més en profunditat ha estudiat l’obra de Josep Palàcios del punt de vista literari. Amb el seu marit, el també poeta i professor Jaume Pérez Montaner, són amics de Palàcios de fa molts anys. Amics de converses, de cafès i d’aperitius. De passeigs i confidències compartides que la covid va estroncar. La literatura, sempre al centre de tot. Robles parla de la grandíssima erudició de Josep Palàcios. Una cultura que ha anat conreant de ben jove en una mena de construcció personal per mitjà de cites, texts o al·lusions a tot d’autors de la literatura universal. Sobre la dificultat tan dita i tan escrita de l’obra de Palàcios, Robles avisa: “Has d’anar llegint l’obra amb paciència, amb ganes, amb la ment oberta i has d’acceptar el joc que ell et proposa. A vegades ho confessa, vol implicar tant el lector que li diu que li prepara un forat perquè hi caiga i desaparega, per matar-lo, com a AlfaBet, però després el salva.”

Robles fa referència a una qüestió de la qual Palàcios presumeix, però que segons ella, moltes vegades és una creació. “Li encanta confessar, dir que ha plagiat aquest o aquell altre, però quan investigues una mica aquest plagi t’adones que és una autèntica creació. A vegades, a partir d’unes línies, unes altres, a partir d’una paraula, com fa amb Roís de Corella. Una paraula que diu que ha copiat de La tragèdia de Caldesa.”

La literatura de Josep Palàcios és, a parer d’Isabel Robles, un laberint molt intel·ligent, ple de si mateix. És una obra molt complicada de classificar. “Potser comença amb una narració i quan te n’adones ets dins un assaig, o quan creus que, senzillament, escriu prosa, t’adones que les síl·labes estan mesurades. És una obra fantàstica!”

Llibertat incorruptible

L’escriptor de la Sénia Joan Todó va entrar a l’univers de Palàcios gràcies a Martí-Monterde. La lectura d’AlfaBet en l’edició d’Empúries el va enlluernar per l’extrema llibertat creadora que s’hi respira. “Ha fet el que ha volgut, té aquests gèneres poc definits… De sobte, et trobes amb un assaig, amb aforismes, amb poemes en prosa… tot un garbuix de coses que no sabrien en quina secció d’una llibreria col·locar”, diu. Però a partir d’aquesta llibertat formal, hi ha tota una profunditat estilística que arriba al centre de la terra. “Els contes d’AlfaBet tenen molt poca acció, però hi ha un moviment interior que ell desenvolupa fins a profunditats que et costava d’imaginar abans de llegir-lo.” Això és anticomercial.

Todó ho descriu, per exemple, amb l’ús de frases llargues. Frases de tres pàgines, per exemple, que en català molt poca gent ha gosat d’experimentar.

Palàcios i Fuster

A pesar de la força aclaparadora de la literatura construïda per Palàcios, continua essent inevitable parlar de Fuster. De relacions, d’influències, d’estils… Abans de formular una pregunta, heus ací una anècdota en forma d’article d’Antoni Furió a la revista de lletres Caràcters. És un article en què Furió va elucubrar fictíciament amb la possibilitat que Joan Fuster utilitzàs el nom de Josep Palàcios per escriure algunes de les seues obres, les que més li agradava de fer. No les que havia de fer per necessitat cívica. Com Pessoa, tenia un heterònim. Deia Furió que Palàcios existia, però en realitat no escrivia res. En el mateix article, Furió evolucionava la teoria cap al sentit contrari: tot ho escrivia Palàcios: les obres de Fuster i les seues pròpies. Un text deliciós que va divertir a cor què vols Palàcios i que va fer repassar molts apunts i teories a alguns estudiosos que no van saber veure la ironia que contenia el presumpte assaig de Furió. “A Palàcios i a Fuster els unia la intel·ligència. S’admiraven mútuament. La diferència és en el fet que Palàcios va anar més enllà que Fuster en l’experimentació amb el llenguatge, amb l’estil. Palàcios ha volgut jugar més amb l’estil literari, amb la llengua”.

La pregunta és directa a Furió: Palàcios se sent deixeble de Fuster? I la resposta també és directa: “No ho crec. No li molesta que es diga, però no crec que se senta deixeble per les connotacions ideològiques que pot tenir la paraula. Diguem-li confident, potser. De la mateixa manera que ell i jo ens llevem vint anys i jo no em considere un deixeble de Palàcios, però sí un confident. No sé si hi ha una altra paraula més escaient per a aquesta cosa que va de l’amistat a la proximitat, que no necessàriament acaba en una coincidència.”

“Devia ser molt difícil, perquè tenia una enorme figura al seu costat, però ell ha tractat de crear-se, de fer-se a si mateix com a escriptor perquè sap que no ha de seguir aquell enorme model, sinó que ha de ser l’escriptor que vol ser. En algun moment parla de matar els mestres i allunyar-se’n, però també alerta per desconfiar dels deixebles que són en un cantó tot esperant per matar els mestres”, diu Isabel Robles, que també tracta de reflexionar sobre la coexistència d’aquestes dues figures.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Antoni Martí-Monterde.
Joan Todó (fotografia: Júlia Partal).
Jaume C. Pons Alorda.

Una tenda de campanya per a un poeta

El poeta i narrador Jaume C. Pons Alorda és un declarat seguidor de l’obra de Josep Palàcios, un d’aquests escriptors que el llegeixen i hi queden enganxats. L’any 2012 tenia moltes de ganes de conèixer-lo. Com que sabia les poques ganes de Palàcios de relacionar-se amb gent desconeguda, el va amenaçar de plantar-se davant la casa “sòbriament modernista”, amb una tenda de campanya fins que el rebés. “No va ser necessari perquè, a través de Jaume Pérez Montaner, que és un gran amic seu, i de Salvador Company, vaig poder anar a veure’l i em vaig trobar amb una persona extremadament encantadora, amabilíssima, exquisida, d’una capacitat oratòria formidable i d’una gran generositat, que em va començar a regalar llibres.”

D’on li ve, aquesta fascinació per l’obra? “Vaig descobrir AlfaBet en l’edició d’Empúries. Aquells contes em van impressionar molt. I a partir d’això, les meves amistats al País Valencià em van anar deixant els seus volums. Tot allò que s’autopublicava amb els dibuixos de Boix. Em van deixar El laberint i les nostres ombres en el mur. La seua escriptura té una rotunditat extraordinària, amb unes imatges molt colpidores i al mateix temps amb una ironia i una mala llet que no són habituals. Quin privilegi, aquella trobada”, diu.

Pons Alorda coincideix amb Todó i amb la resta d’entrevistats i fa referència també a l’absoluta llibertat creativa, a escriure sense retre comptes a ningú. “Fins al punt que evites els circuits comercials, les editorials i tot ho fas tu. T’ho imprimeixes i ja està. Això és escriure amb llibertat fins a les màximes conseqüències… Encara que les conseqüències siguin la invisibilitat.”

En aquest sentit, el poeta de Caimari compara Josep Palàcios amb Albert Serra o amb Josep Albertí, de Taller Llunàtic. “Són persones incorruptibles, que tenen una idea i van cap allà sense deixar-se emportar pels corrents habituals.”

Els cinc darrers versos d’Un nu

L’any 2008, Joan Francesc Mira va escriure que Josep Palàcios és, tot sol, una petita literatura secreta. Una literatura entesa com un univers fet de paraules, de lletres, de tipografies que no tenen ni marges ni vores. Un mot, el món.

Després de totes les disquisicions i anades i tornades d’Un nu, cinc versos:

I si, en resum,
em demaneu què vull,
diré que un mot
per a crear un món.
O un dit per a crear un mot.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any