Josep Juan Segarra a Mequinensa

Terra robada, terra capturada, terra espoliada, terra retinguda que no arriba al delta de l’Ebre. Josep Juan Segarra (la Ràpita, 1984) és llicenciat en Periodisme i en Antropologia Social i Cultural i doctor en Ciències Socials per la Universitat de l’Estat de Rio de Janeiro. Activista i portaveu del moviment Campanya pels Sediments des de 2015, acaba de publicar Terra presa, un llibre que defensa amb documents científics d’ambientòlegs i enginyers hidràulics que l’arribada de sediments al tram final del riu Ebre per a preservar el Delta és possible i que, si no es fa, és perquè no es vol. Assenyala els embassaments i les tècniques de gestió de sediments, situa les normatives de seguretat vigents als embassaments i denuncia possibles incompliments. El seu llibre marca un nou full de ruta de la lluita social, encapçalada per la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

Terra presa. El problema de la regressió del Delta són els sediments?
—És un dels problemes. Nosaltres pensem que és el problema principal. També s’hi afegeix el canvi climàtic i l’augment del nivell del mar. Els deltes són terres que han guanyat espai al mar.

Molts anys de lluita per la defensa del riu Ebre, però encara sabem poques coses sobre la gestió dels sediments. Terra presa és el primer treball divulgatiu?
—Fa uns anys vam fer un documentari on en parlàvem d’una manera més experiencial. Era una river movie baixant des de Fontibre, on neix l’Ebre, fins al Delta amb una barqueta de perxar. En aquest viatge pel riu vam veure en primera persona tots els sediments que hi havia als embassaments. Hi ha una animalada de sediments retinguts als embassaments! Entre el 96% i el 99% dels sediments de la conca queden retinguts als grans embassaments. En aquesta experiència també volíem saber què opinaven les persones de Mequinensa, de Riba-roja o de la Granja d’Escarp sobre la retenció de sediments als seus embassaments. I resulta que, sorpresa, a ells també els molesten els sediments!

Per què?
—En aquests espais riu amunt hi havia molta diversitat en l’ecosistema, però quan pugen els sediments, l’única cosa que hi surt és canyís. Canyís, canyís i només canyís.

Dieu al llibre que el problema dels sediments no és tècnic sinó polític. Hi hauria maneres perquè arribessin més sediments al Delta?
—Hi ha una mescla de factors. També n’hi ha de socials.

Quins?
—Quan es van construir els embassaments, a partir dels anys seixanta, es va perdre la cultura del colmateig al delta de l’Ebre. Era una cultura arrelada entre la gent. A la tardor, quan ja s’havia recollit l’arròs, els canals s’obrien i entrava aigua i sediments als camps. Aquesta gent pagava un cànon perquè d’aquesta manera fertilitzaven els camps. Això es va perdre, i per a la biodiversitat no és gaire bo. Si volem un Delta viu que contraresti la compactació natural que es dóna, l’única manera que tenim és aportar-hi aigua amb sediments. Les esferes polítiques tenen molta responsabilitat, però les esferes socials impliquen molts actors i no és tan fàcil com dir que la culpa és dels polítics.

La Conca de l’Ebre la gestiona la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), un organisme que pertany al govern espanyol i que al llibre dieu que no s’ha preocupat pel Delta.
— Els tècnics de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre tenen una visió molt conservadora i prioritzen l’aigua per a reg i per a produir energia elèctrica. La resta és molt més secundari. El gran problema són les relacions que tenen amb les grans elèctriques.

Reveleu irregularitats en la relació d’Endesa amb l’estat espanyol.
—Endesa hauria de lliurar a l’estat un 25% de l’energia produïda als embassaments per a usos socials, però no ho fa ni ho ha fet mai. En canvi, per intentar de maximitzar els seus guanys, la multinacional infla els costos de producció de l’energia fins a vuit vegades més que les estimacions de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i utilitza aquestes divergències per a dilatar o intentar de fer desaparèixer les disputes judicials pel 25% de l’energia. És a dir, avui dia, l’estat espanyol encara no ha fet complir els contractes que Endesa esquiva des de fa uns seixanta anys.

L’argument és que els embassaments són necessaris per a produir energia.
—Al cap i a la fi, una central com la de Flix és poca cosa. Si ens preguntem quanta energia produeix, quina superfície de plaques solars seria necessària per a produir la mateixa energia… Segons Sergi Saladié, a l’estat espanyol la producció d’energia és totalment excedentària. Un 40% es ven a l’exterior. Però els polítics van a la inversa. Fins i tot en el territori els arguments són que si volem apagar les nuclears, haurem de tenir altres formes de produir l’energia, i continuen pensant en el model centralitzat. Un cas és la central hidroelèctrica reversible a Riba-roja d’Ebre, un projecte de gran envergadura que costaria dos mil milions d’euros i que, evidentment, no caldria fer.

La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ha fet res en relació amb els sediments?
—Han proposat algunes coses. Com l’anàlisi de sediments a Mequinensa i a Riba-roja. També es considera de fer una prova pilot a l’embassament de Siurana, tot i que no aportarà gaire informació, perquè és un embassament molt petit i cada embassament és diferent. El gruix de sediments es troba a Riba-roja i a Mequinensa.

Al llibre dieu que perquè arribin sediments al Delta s’haurien de fer buidatges d’aquests embassaments.
—Sí, és la tècnica més barata. Molt més que la hidrosucció o transportar els sediments amb camions, que seria l’opció més cara. A Mequinensa no s’ha proposat, però a Riba-roja, sí. El catedràtic d’enginyeria hidràulica de la UPC Juan Pedro Martin Vide ho va proposar fa uns deu anys. Fins i tot es va fer una estimació econòmica del cost: 50 cèntims el metre cúbic, comptant-hi la indemnització de la hidroelèctrica per a deixar de produir durant tres setmanes.

Flix va ser construït el 1948, Mequinensa el 1964 i Riba-roja el 1967. La concessió és per a setanta-cinc anys i expliqueu que tres anys abans de caducar ja es pot sol·licitar que l’activitat reverteixi a mans públiques. Fa setanta-dos anys de l’inici de l’activitat d’Endesa a Flix, això vol dir que ja es pot sol·licitar de revertir-la?
—Sí, el de Flix acaba d’aquí a tres anys. De fet, l’Ajuntament de Flix ja ha demanat de fer-se càrrec de l’embassament i que l’objectiu no sigui només econòmic sinó també preservar la biodiversitat i obrir un canal de navegació fins a Riba-roja. En un context així, els consistoris del Delta podrien demanar d’intervenir en la gestió de la presa o fins i tot eliminar-la.

És habitual que s’eliminin preses al món?
—Hi ha un moviment que es diu Dam Removal que treballa per l’eliminació de preses a tot el món. Eliminant les preses es recuperaria el trànsit fluvial i tot l’ecosistema. Un exemple és el cas de Penobscote, a Maine, als Estats Units. La recuperació de l’ecosistema és una cosa molt poderosa. Tornaríem a veure anguiles fins a Riba-roja. Paisatgísticament i culturalment tornaria a ser un riu.

La manera com ens relacionem amb el nostre entorn ja està molt mercantilitzada.
—Bé, la vida al camp ha canviat molt. Ara amb una màquina es fa la feina que farien 200 persones! Però, és clar, el Delta és una cosa viva i ens hi hem d’adaptar, més que no pas voler que s’adapti a nosaltres. Si recuperéssim el colmateig, aquestes màquines també podrien ajudar a distribuir els sediments.

Un cop s’ha creat el problema es busca un remei que costa molts diners per a revertir-lo.
—Hi ha molts polítics, sobretot els que són al territori, que defensen aquestes polítiques. Diuen: de què viurà la Ribera d’Ebre sense la nuclear? Si treuen la central nuclear d’Ascó, necessiten actius econòmics, no pensen en el decreixement ni en un turisme diferent.

Diuen que els ecologistes no deixen aplicar moltes de les mesures sobre el litoral que protegirien el Delta de les llevantades.
—He vist fanatisme per part d’alguna gent. Acusant els ecologistes d’inactivitat, diuen que no deixem fer obres al Delta. Hi ha gent que està convençuda que la solució és posar murs i que la culpa que no es faci és dels ecologistes. L’estat i la Generalitat es llancen pedres els uns als altres per no fer res. En lloc de veure el problema com una cosa més integral, que no és pels temporals, que el Delta pateix.

Com a periodista i antropòleg, creieu que darrerament el Delta i els seus problemes tenen més atenció mediàtica i social a la resta del país?
—Jo crec que des de la Campanya pels Sediments se’n parla molt més. En l’última manifestació de la Plataforma en Defensa de l’Ebre a Amposta, del 2016, ja hi havia molta gent que cridava “volem sediments”.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre no havia posat l’accent en els sediments.
—La Plataforma en Defensa de l’Ebre sempre ha parlat dels cabals. Que un riu sense cabals és la mort del Delta. Jo sempre els he dit que només amb l’aigua no n’hi ha prou. El seu discurs també ha canviat molt i han vist la importància dels sediments.

Us heu sentit sol en la lluita?
—Sol no, perquè sempre he trobat suport d’algunes persones. De vegades, encara que no tinguis suport, les coses les has de començar. Quan la gent veu que sense ells ho faràs igualment, es comencen a unir, perquè no volen perdre el tren.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.