Jorge Barudy (1949) és neuropsiquiatre, psiquiatre infantil i terapeuta familiar. Expert en història del trauma, va viure l’exili directament quan va ser empresonat després de la caiguda de Salvador Allende a Xile. En aquell moment, ja era metge i estava vinculat als moviments de les poblacions maputxes indígenes i camperoles. Format en psiquiatria a la Universitat de Lovaina, és el fundador de la primera organització del món que es dedica a investigar i a oferir un mètode d’atenció als exiliats o refugiats polítics. És consultor i supervisor de programes de prevenció del maltractament infantil a l’Amèrica Llatina, Bèlgica i l’estat francès. Com a autor, ha publicat llibres com ara El dolor invisible de la infancia. Una lectura ecosistémica del maltrato infantil (Editorial Paidos, 1998), Hijas e hijos de madres resilientes (Editorial Gedisa, 2006) i Los desafíos invisibles de de ser madre o padre: Manual de evaluación de las competencias y la resiliencia parental (Editorial Gedisa, 2009). Fa vint-i-dos anys que és a Catalunya i ara viu a Bellaterra.

Vau ser un exiliat xilè després de l’enderrocament d’Allende i ara teniu un centre a Barcelona que tracta i acull psicològicament els exiliats.
—El cop militar va ser l’11 de setembre de 1973. Jo tenia vint-i-quatre anys i en feia un que m’havia graduat en medicina. Pertanyia a una generació de metges que entenia la professió des d’una perspectiva molt sociopolítica. És a dir, no era tan sols guarir les malalties sinó que s’havia de comprometre a canviar els contexts. En molts països, la conjuntura és molt mòrbida perquè hi ha moltes desigualtats i molta violència estructural. Podríem dir que el teixit social mateix origina moltes de les malalties físiques o mentals. Jo era tant metge com activista social.

Què va passar durant el cop contra Allende?
—Les classes dominants, tant en l’àmbit local com nacional, ens assenyalaven i estigmatitzaven com a subversius o possibles terroristes. Ens acusaven del desordre que hi havia al país. El desordre de les classes populars que donaven suport al govern d’Allende.

— I a vós, què us va passar?
—El dia del cop vaig ser detingut i em van portar a un camp de concentració. Allà vaig viure tres mesos d’horror juntament amb molta més gent. Em van torturar perquè els militars eren el braç armat de les classes dominants, dels propietaris de les terres i dels bancs. Tenien molt de ressentiment en contra nostra. Sóc un dels que va sobreviure a la presó. Molts altres van ser torturats i assassinats. De fet, fa poc que s’ha sabut que enganxaven els cadàvers amb riells de ferrocarrils i els llençaven al mar amb helicòpters. Amb una història com aquesta, hom té dues alternatives: retirar-se o reforçar el seu activisme. I el meu cas va ser aquest segon.

I us en vau anar a l’exili.
—Vaig continuar lluitant. Sobretot per ajudar els companys i les companyes que continuaven a la presó a Xile. L’any 1975 vaig arribar a Bèlgica, on vaig aconseguir l’estatus de refugiat polític. Vaig tenir una gran acollida, que hauria de ser la mateixa que haurien de brindar ara els països europeus als refugiats o els que demanen asil. I no és així. Crec que ara per ara Europa és una vergonya perquè disfressa la seva actitud com si fos a favor dels drets humans i no és així.

Què creieu que tenen en comú els que s’han exiliat?
—Cap exili és comparable. La primera cosa que ens hem de demanar és què van viure les persones abans d’exiliar-se. S’ha de saber la història prèvia. Si ets exiliat d’una situació de conflicte, de guerra o de repressió política, o perquè tenies una amenaça de mort. Molta d’aquesta gent té el trauma de la violència inscrit al cos. L’altre element fonamental és el trajecte. Com arribes del teu país d’origen al que et donarà asil. Això s’ha deteriorat aquests darrers vint-i-cinc anys. Ha empitjorat quan la majoria de partits s’ha deixat emportar per aquest neoliberalisme salvatge, fins i tot els que es diuen d’esquerres. Si no tens una societat d’acollida saludable, el fet més probable es que et quedis fixat en el trauma. Per això, el trauma d’aquesta gent té moltes fases. L’anomenem traumatització acumulativa, perquè origina això que tècnicament s’anomena trauma complex, que pot tenir moltes manifestacions.

Com veieu que, en ple segle XXI, a l’Europa occidental hàgim de parlar de casos d’exiliats polítics?
—Amb tota l’experiència dedicada a atendre el dolor visible i invisible d’exiliats que vénen de molts llocs del món, no podria ser indiferent a la situació que viuen els dirigents polítics catalans, com tampoc al seu patiment. El fet que els altres dirigents que es van quedar aquí fossin condemnats implica clarament que hi havia un risc de presó. Per sort, hi ha el dret d’exili i fins i tot de demanar la condició de refugiat polític. L’exili implica sempre un gran desarrelament, és una pèrdua de l’estabilitat quotidiana. Sempre penso en els familiars, en els fills; sobretot els petits.

Quan parlem de trauma, de què parlem?
—El trauma és un esdeveniment que apareix després d’una experiència que suscita molt de dolor. És una resposta d’estrès al patiment, que en molts casos es manifesta amb diferents menes de trastorns físics i mentals. És una conseqüència al cos d’una experiència que t’ha fet mal. I el dany pot ser causat per moltes coses. Els pitjors traumes són els originats per éssers humans. És això que nosaltres anomenem atrocitats traumàtiques. Són persones, que normalment pertanyen a sistemes policíacs o militars, que tenen l’objectiu de fer mal per eliminar una font d’oposició o de risc per a l’estabilitat de les relacions dominants que imposen.

La neurociència diu que els traumes es vinculen tant a les relacions interpersonals com a la genètica.
—El gran avenç, la gran revolució científica per a entendre el funcionament de l’ésser humà, ha estat la neurociència i l’epigenètica. L’ésser humà, per a tenir una bona salut mental, necessita ser ben tractat. I el bon tracte implica tant l’afecte com els estímuls i la sensació de protecció, però també un respecte incondicional a la condició humana. Cada vegada que es fan actes que violen aquest dret fonamental, hi ha una experiència d’amenaça a l’equilibri de l’organisme. Quan parlem de trauma, parlem d’experiències que vénen de l’entorn, però quan parlem de la resposta de l’organisme, hem de parlar de models més complexos i sistèmics. No totes les respostes són iguals.

Donem respostes diferents segons qui som?
—Les respostes que donem responen al contingut de l’agressió, a la duració i a qui l’ha causada. No és igual que el mal sigui originat per un ésser molt pròxim a tu, com una mare o un pare, que per algú que no coneixes i amb qui no hi ha cap vincle. Com més pròxima és la persona que te’l causa, més mal fa.

Hi ha classes diferents de traumes?
—És important de diferenciar entre un esdeveniment traumàtic i un procés traumàtic. L’esdeveniment és puntual i el procés és quan aquestes agressions són mantingudes en el temps i, per tant, a poc a poc et van desorganitzant el funcionament mental. En el trauma, l’edat és molt important.

Els infants són més permeables al trauma?
—Quan parlem de trauma sempre cal parlar de la infantesa. Però no cal pensar en situacions extremes de guerra. El maltractament infantil dins la família és molt habitual. I com més petit és el nen, més gran és l’impacte del trauma. Els primers mil dies de vida són molt importants. El trauma primerenc. M’imagino els infants en contexts de guerra, els que han de travessar mars amb pasteres. Normalment són els més vulnerats i els més oblidats. També poden originar traumes unes altres menes d’experiències com per exemple això que passa amb el volcà de la Palma. Les catàstrofes naturals desestabilitzen tota la quotidianitat perquè els habitants perden tota la seva història.

Creieu que la societat catalana es va traumatitzar després del Primer d’Octubre?
—L’1-O va venir després dels atemptats a la Rambla. Per tant, ja es venia d’una gran sacsejada. Nosaltres vam fer un programa de prevenció del trastorn traumàtic i per afavorir la resiliència. Però l’1-O va ser tan impactant que vam haver de canviar el contingut del material i ampliar-lo. Hi va haver una suma d’experiències traumàtiques, i la repressió policíaca, amb totes aquestes escenes que ens han quedat gravades, va ser molt greu. Crec que als més grans els van tornar a venir els records de la repressió franquista. Tot abús de força i humiliació pot tenir un efecte traumàtic, però no sempre, atenció.

De què depèn?
—De l’estat les persones abans. És important saber quina era la història de vida d’aquesta gent abans de l’1-O. Aquí s’ha de fer una diferència entre patiment i trauma. Tots els represaliats l’1-O van viure impotència i patiment, però no tots en van sortir malalts. Si les persones tenen una vulnerabilitat prèvia és diferent. I la cosa pitjor que pot passar als traumatitzats és que els deixin sols. Que no els acompanyin i no els reconeguin com a afectats per una experiència que els ha causat dolor.

La psicoanalista Alice Miller diu que els grans dictadors de la història són nens traumatitzats.
—Cert. Tots tenen una història de maltractaments en la infantesa que d’alguna manera en va determinar l’organització cerebral i després els va portar a cometre aquestes atrocitats. Jo ho diria d’una altra manera: que tots els dictadors no van tenir els bons tractes necessaris perquè desenvolupessin el cervell social, que caracteritza l’ésser humà i les seves representacions empàtiques. Les polítiques públiques haurien de prioritzar que tots els nens del planeta tinguessin garantit aquest mínim de bon tracte, i així desenvoluparien aquest cervell social, que és altruista, empàtic i mentalitzador.

Sempre parlem de traumes individuals o també de col·lectius?
—Hi ha poblacions senceres traumatitzades. Però, alhora, també coneixem poblacions senceres que són resilients. La catalana és una societat resilient. L’origen de la resiliència no té res a veure amb el trauma, sinó amb els elements que té una societat per establir vincles solidaris entre la gent i crear una identitat compartida i oberta. La resiliència va relacionada amb l’afecte. La reconstrucció dels teixits socials està molt vinculada amb la resiliència. Si s’afegeix l’aïllament a la repressió social, augmenta el risc de trauma i que es cronifiqui.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.