Jordi Perales, en una imatge d'arxiu (Foto: JP)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Jordi Perales (1977) és un gitano català amb un perfil poc habitual: llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ex-assessor d’Ernest Maragall al Parlament Europeu, parlant de xinès fluid, sinòleg i amb una vida de pel·lícula. Només de néixer, una congregació religiosa va donar-lo en adopció, després d’haver enganyat la mare biològica, una gitana adolescent, dient-li que el nadó havia mort. Jordi Perales no va descobrir l’engany fins que tenia quaranta-dos anys, i l’any 2018 va retrobar-se amb la seva mare per primera vegada. Perales ha viscut des d’aleshores un procés de desvetllament de la seva identitat gitana, que intuïa de petit. I ara ha començat una campanya de micromecenatge per a recollir diners i fer un podcast sobre la Catalunya gitana, que tan bé retrata al seu perfil de Twitter, però no tan sols. Perales vol donar veu a la Catalunya diversa, no blanca, que veiem cada dia al carrer i rarament amb tribunes als mitjans. VilaWeb ha contactat amb el senyor Perales per parlar del podcast que prepara i de la seva intensa vida.

Jordi Perales
Jordi Perales, en una imatge d’arxiu (fotografia: JP).

Un gitano politòleg. Això si que no és habitual.
—Ha! Jo vaig estudiar Polítiques a la UAB del 1998 al 2002. Era l’època d’Aznar, les mobilitzacions contra el Banc Mundial i l’FMI. De professors, hi havia Ricard Gomà, Quim Brugué, Raül Romeva, gent destacada de la política del país, que poc després van entrar al tripartit.

On vau néixer?
—Jo, no sé si en sabeu la història, vaig néixer el 1977 a la Clínica Lourdes de Gràcia, a Barcelona. Ma mare era una gitana adolescent i mon pare un colombià. Ma mare vivia en condicions dramàtiques a Santa Coloma, acabada d’arribar del Somorrostro, i volia que em criés la seva germana gran. Però la congregació religiosa a la qual es van dirigir els meus avis els va acabar enganyant. Van dir a la meva mare biològica que jo havia mort. I em van lliurar als meus pares adoptius, que eren valencians que acabaven de tornar de l’exili i vivien a la Garriga. Per tant, jo he nascut a Barcelona, a Gràcia, però puc dir que sóc de la Garriga.

I quan ho vau descobrir?
—Ho vaig descobrir quan tenia vora quaranta anys, al Parlament Europeu, on buscava feina de politòleg. Em van demanar el certificat literal de naixement, on vaig veure que no hi constava el nom dels meus pares. No hi constava res. A partir de llavors va començar una aventura de descobrir els meus orígens. Ara he arribat a conèixer la meva mare biològica, hem conviscut, tot i que ara, desgraciadament, la mare està fotuda. Càncer. M’he integrat, si vols dir-ho així, en la meva família biològica, que han estat molt receptius. S’han trobat un nen que es pensaven que havia mort. Jo era una figura mítica: aquell nen que havia desaparegut, aquell nen que havia mort. L’any passat va morir el meu pare adoptiu, i la meva mare i la meva germana adoptives ja fa anys que viuen a València. Per tant, m’he integrat molt més en la meva família gitana d’aquí que no si haguessin estat circumstàncies normals.

Els vostres pares adoptius en sabien res, de l’engany?
—No. A ells també els van enganyar. No en sabien res. També tinc una germanastra adoptiva. La meva mare adoptiva també venia d’una família gitana catalanoparlant de la Costera. Valencians. N’hi havia molts, de catalanoparlants, al País Valencià. Ara, menys. En queden a Xàtiva, Benicarló, Vinaròs. Poquets. La gran majoria, com a les Illes, són ara d’origen andalús, o bé s’hi han assimilat, com els fills del meu avi. Passa que la meva mare adoptiva, tot i que era d’origen gitano, havia renunciat a la gitanitat. Una apaiada, que en diuen. N’hi ha moltíssims, de fet. Ma mare, sovint, abans de sortir de casa, ens deia: no digueu que sou gitanos, perquè no ho sou! Ella ens deia: l’avi sí que ho era, però jo no. És la negació de la identitat. He sabut que passa a moltíssima gent. A Gràcia mateix. I ara preparant el podcast, he trobat una noia, la Rita, que té uns avis que són gitanos de Balaguer. Doncs a ella li han transmès que no ho és, de gitana.

Vau denunciar el cas a la justícia?
—Va haver-hi un judici i la congregació va sortir-ne absolta. Van dir que la responsable era una monja, que ja és morta, i no l’organització. A més, la congregació va col·laborar a trobar la mare biològica. Primer negaven que tinguessin arxius, però els tenien. I el meu cas va sortir en aquest arxiu. Perquè a partir de la llei del 1997 tens dret, com a fill adoptat, a conèixer els teus pares biològics. Abans, no. Jo vaig fer-ho per mitjà del servei Orígens de la Generalitat, i la congregació hi va col·laborar.

A quin col·legi vau anar?
—Al col·legi Sant Lluís Gonçaga, cooperatiu, i després al Cervató. Clàssic institut de la classe mitjana catalanista de Granollers, on va anar Albert Rivera. El recordo perquè anava amb la meva germana. No era gaire diferent de com és ara, no. La família Rivera portava Bazar Puerto, a Barcelona, però quan van obrir la delegació a Granollers van venir.

I els vostres pares adoptius a què es dedicaven?
—Ma mare, perruquera. I mon pare treballava a la fàbrica. Encarregat de producció. Havia estat pintor industrial tota la vida, fins que va entrar a la fàbrica d’un dels financers d’Òmnium, el senyor Colomer. Una fàbrica que feia parquets de flooring i els dissenys de fusteria.

Com acabeu fent polítiques?
—Per què la família era molt polititzada. Venien de l’exili, els uns. I els altres havien estat molt vinculat a sindicats agrícoles durant la República. Com el meu avi gitano, Vicent Giménez, el Chacolo. Els Chacolos havien estat molt vinculats a la resistència i els maquis. Van ser objectiu de la repressió a la Costera. Vulguis o no, ho mames.

Diu que parleu xinès de manera fluida?
—Quan era a la universitat, volia saber una mica més del meu origen. Una cosa física, gairebé. Sóc molt morè i no m’assemblava gens a la meva família. Excepte el meu avi gitano de la Costera, el Chacolo. Vaig anar a la Casa Àsia a fer un curs de sànscrit. No en feien, però de xinès, sí. La professora era excel·lent, i em va enganxar tant que vaig fer els quatre anys. I quan vaig acabar la carrera vaig veure la possibilitat de fer el postgrau en Política i Xina Contemporània. Cost raonable. De 150 candidats, en van triar dos. Vaig ser nou mesos a Pequín. I m’hi vaig quedar tres anys treballant. Per això parlo mandarí de manera fluida. A la Xina hi feia de comercial, de disseny interior.

I després, a l’Índia.
El 2006 arribo a l’Índia, finalment. És on volia anar. També a fer de comercial. Sis mesos. I allà, allò em va tocar. Em van remoure les desigualtats extremes, la completa manca d’ètica, o de relació, de la classe amb la qual jo em relacionava (indis de classe mitjana, o classe alta, dissenyadors, arquitectes, etc.) amb la realitat que els envoltava. Jo sortia de l’hotel, completament envoltat de tanques i gent armada, i anava a parar un dels barris de xaboles més grans de Bombai. Per tant, dels més grans del món. Era un contrast tan bèstia! Ningú en feia cas. Això era inaudit. No us remou?

Tornant de l’Índia, vau passar uns anys a ERC.
—Ara ja no hi sóc. Però sí, vaig ser-hi un temps. Vaig acabar treballant amb l’ALE a Brussel·les, on portava afers de l’est d’Europa i minories gitanes. Vaig ser-hi del 2006 al 2008. Després vaig presentar-me a les eleccions municipals de la Garriga. Vam quedar en segona posició, darrere Meritxell Budó, de Convergència. I vam fer un pacte. I em vaig convertir en el tinent d’alcalde de Meritxell Budó. Vaig ser-hi tres anys, fins que vaig plegar. Quan no fas bé una cosa, val més dir-ho. Crec que jo, com a activista, com a assessor, molt bé. Però com a polític, no tant. Vaig pujar una segona vegada a Brussel·les (2014- 2017) a fer d’assistent d’Ernest Maragall. I el 2017 vaig tornar a Catalunya a fer qüestions de fons europeus amb una petita consultoria. Havia anat bé fins el 2018. Però amb la crisi va desaparèixer. I amb la pandèmia, encara més. M’ha acabat liquidant laboralment. I fiscalment. Ara faig nomadisme a casa d’amics i de família. Si em surt una feina, potser acabaré vivint a Bellvitge. Ja ho veurem. Tot plegat em va causar una forta depressió, que ara em tracto. I una de les maneres de superar-ho ha estat abocar-me en l’activisme, i la relació amb la meva família gitana. Ara surten moltes persones com jo, Sílvia Agüero, Pastora Filigrana, Maria Jiménez, Maria Rubia, que tenim una pota en cada món. El món paio i el món gitano. Són traductores de la realitat gitana cap a un món paio que o té la realitat gitana completament invisibilitzada o la té idealitzada.

Perales i la bandera gitana (fotografia: JP).

El podcast serà d’històries gitanes?
—Sí, però no únicament. Seran històries de la diversitat de tot el món que veiem al metro i al carrer. I, en canvi, no la veiem representada als mitjans de comunicació. I fa segles que som aquí. Aquesta és la primera legislatura amb tres regidors gitanos a tot Catalunya! La representativa és gairebé nul·la. La sèrie ‘Drama’, per exemple, deu ser realista per als blancs. No hi surten hijabs, ni llatinoamericans, ni afrodescendents, ni gitanos. En la ficció, en l’àmbit català, sembla que siguem als anys noranta. I ara que hi ha podcasts i youtubers en català, doncs és una bona oportunitat per a reivindicar la presència d’una població que som aquí de fa segles, o de fa deu anys, i que anem canviant aquest país. I ens hem d’expressar. Hem de sortir-hi. Hi ha molt de moviment, aquí. Skinny Flex, a Salt. Té molt d’èxit. El Ghetto Boy, de Sant Celoni, amb milions de visites al seu YouTube. A la Mariola, Lleida, n’hi ha tres o quatre de dominicans. Els catalanoparlants Baya Baye.

Tot això són artistes. Però un gitano politòleg, exassessor al Parlament Europeu d’Ernest Maragall i extinent de batlle de la Garriga? No hi estem habituats.
—Ha! No és tan habitual, no. Però hi és. Fernando Macias, gitano, professor universitari, per exemple. No existeixen perquè no es busquen. Aquest és un món que va explosionant. El Black Lives Matter ens ressona, a nosaltres. I ens esclata a la cara. La idea que teníem del país és falsa. Ja no som el país de l’any 1999 ni del 2006. Som en una altra realitat.

Sou fill de gitana i paio. El mestissatge s’accepta?
—És un mite, que entre els gitanos prevalgui la puresa. És una minoria, que per autoprotecció valora molt més la puresa, en diuen Pata Negra. Però de mestissatge, n’hi ha hagut tota la vida. Passa que el valor del mestissatge no s’havia tingut en compte, dins la comunitat gitana. No hi havia hagut reivindicació: o eres paio o eres gitano. Ara cada dia n’hi ha més, com la Pastora, la Silvia Huertas, la Maria. I dir també que la convivència a la Mina, Sant Roc, Sant Cosme, la Mariola, la Font de la Pólvora, no la fas amb paios. La fas amb negres, dominicans, magribins. Al barri de Sant Jaume de Perpinyà sembla que hi hagi una guerra entre magribins i gitanos. Totalment fals. Us sorprendríeu de les parelles mixtes que hi ha. El mestissatge està en auge. I el reivindiquem. M’agradaria tractar-ho, també, al podcast.

Un dubte: tanta presència de l’or, al món gitano, com s’explica?
—Això sí que m’ho han transmès: és millor portar or al coll que tenir diners als bancs. El banc és una institució paia. I de poc fiar. No es valora tant tenir el brilli-brilli, els diners, com que no siguin als bancs. Això és l’or.

És increïble la quantitat d’informació que manegeu sobre el món gitano, a Twitter. D’on la traieu?
—A la Biblioteca del Nord de Sabadell, hi ha tota una bibliografia al voltant del poble gitano a Espanya i també a Europa. Tracto molt amb els llibres de Ian Hancock, gitano, nascut a Anglaterra, i professor als Estats Units. Els gitanos nord-americans són la comunitat més nombrosa del món (més d’1 milió), superen els romanesos i els espanyols. Un estereotip que s’ha de trencar. I als EUA han penetrat a l’acadèmia i tenen molta bibliografia. Es calcula que al món hi ha uns 20 milions de gitanos. Uns quinze milions, a Europa. Al Brasil hi ha 800.000 gitanos, dos presidents inclosos: Kubitschek i Washington Luís Pereira de Sousa. Al món, al contrari que els jueus, hi ha hagut un arrelament a cada territori molt profund per part dels gitanos.

Per exemple?
—Els gitanos catalans. Jo no he vist gent més independentista que els gitanos catalans. Una cosa… Una relació amb la terra… Potser perquè l’entorn els qüestiona la seva catalanitat. Doncs són els més catalans del món. Si parleu amb els onclos, ho veureu. Reivindicació constant. Sempre surt el tema. I els espanyols, igual. A Catalunya, els gitanos espanyols són els més espanyols del món. Són votants de Vox. A Catalunya hi ha entre uns 50.000 i uns 80.000 gitanos. Un 55%, gitanos espanyols; un 35%, catalans; i la resta, romanesos de l’est. Els catalanoparlants els trobes a Amposta, Tarragona, Reus. A Figueres han estat substituïts pels espanyols. Hi ha algunes diferències, a banda de la llengua. Per exemple, molts gitanos espanyols no fan el pañuelo. Els catalans sí que fan el mocador. Encara ara. A Catalunya, de sempre, s’han casat més tard, com al País Valencià.

Hi ha conflicte, entre els gitanos independentistes i els de Vox?
—No, perquè tots són gitanos. I aquí el culte evangèlic ha format una comunitat irrompible. Jo ara també hi sóc. Molt bèstia. És una cosa molt catàrtica. Com quan veus una missa gospel. Crea comunitat i llaços. Espiritualment t’omple, en moments com el meu. Pensaments sobre Déu a banda. Dóna sentit a la vida, per a molts gitanos.

Frase: Catalunya ha tractat bé els gitanos. Què en diríeu?
—Històricament parlant, és fals. En l’àmbit català hi ha hagut molta repressió i prohibicions a escala municipal envers els gitanos. No s’ha estudiat tant com la repressió espanyola, la Gran Batuda de Ferran VI, que va fer que molts se n’anessin, per exemple, al barri de Sant Jaume de Perpinyà. A Catalunya la repressió s’ha estudiat menys, tot i ser-hi. Però també és veritat que la relació al segle XIX i XX es va normalitzar i els gitanos catalanoparlants s’havien assimilat, fins a cert punt. I al revés, els paios catalans havien assumit moltes paraules del caló català. Calonismes. En molta més proporció que en espanyol. La situació de franquisme va portar novament la imatge del gitano marginal, del gitano a les barraques. Però tot això ha canviat molt, i també ho volem explicar al podcast.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.